Petit conte idiota (2)

Van abandonar el senyor Eladi Pontons a l'estació al pic de mitjanit. Assegut al banc, just a sota de la claror somorta de l'únic llum que havia sobreviscut al vandalisme dels uns i la deixadesa dels altres. La cames encreuades i el braços plegats. El cap un si és no és inclinat a la dreta i el barret posat de gairell, contrapesant.

Acostumat com estava a la santa paciència de la immobilitat, no va sentir cap temptació de moure's i es va limitar a mirar fixament davant seu. El mercaderies de les 03.27 li va semblar monòton, excessivament llarg, avorridíssim. L'exprés de les 05.23 el va distreure una mica més, potser pels llums de les finestretes i la cadència del soroll, 0n va trobar una reminiscència de polca, ja em direu. A les 05.58 un gos espellifat el va ensumar d'esquitllentes i va anar d'un tris que no se li pixés a la tíbia. Tanmateix alguna cosa l'en va fer desdir.

I ja no recorda res més. Llevat del xiscle horroritzat de la senyora Engràcia que com cada dia a les 06.05 creuava les vies per escurçar camí i arribar a temps a ca la Loli, perquè la nena havia d'anar a la fàbrica i ella tenia cura del nét. Pobra senyora Engràcia! Castigada del cor com estava no va poder resistir trobar-se de cara amb un difunt que matava l'estona mirant els trens passar. Va caure rodona als seus peus i així es va estar fins que a les 06.15 l'Eduard Finestrelles, el manyà, es va trobar amb el panorama, va sobreposar-se a l'esverament i va córrer a avisar les autoritats.

Mai no es va aclarir qui havia desenterrat l' Eladi Pontons i l'havia plantat a l'estació. La Loli, superat el tràngol de l'orfanesa, es va haver d'espavilar per resoldre el problema de la mainadera. El poble en va anar ple una bona temporada i després el tema es va anar refredant, com sol passar amb totes les coses.

Ningú, però, va saber mai que la senyora Engràcia no havia passat a millor vida per topar-se de cara amb un mort qualsevol. El que la va arrencar d'aquesta vall de llàgrimes va ser reconèixer (no us penseu, en Pontons estava molt i molt ben conservat) l'amor impossible de la seva vida, el senyoret que la va enamorar o seduir o digueu-li com vulgueu, que la va deixar ben prenyadeta i que li va girar l'esquena i li va desgraciar la vida. Fets ben trivials, si anem a mirar.

I van ser aquelles paraules que l'Eladi va dir en un rampell d'enamorat les que li van retornar a l'Engràcia a l'instant mateix que el cor se li feia miques: "Aquests llavis que ara em dónes, fins i tot mort te'ls vindria a besar".

I és que en qüestió de metàfores, potser caldria anar més en compte.

I?

Doncs això.

Prec

Si no ho heu de fer córrer us diré que avui comencen les meves vacances. Bé, fins a un cert punt, naturalment, ara no ens excedíssim. Com que sóc de costums senzills i morigerats, i abomino d'acarar-me a paratges desconeguts, optaré per allò que més em plau: la immobilitat i el plaer de la lectura.

Una perspectiva tan llaminera em posava en la tesitura de firar-me una butaca adequada a les meves necessitats. La que tinc ja ha fet el seu curs i implora la jubilació.

Remenant per aquests móns de bits, he trobat la que m'escau. L'heu vista? Combina dos elements que me l'han fet simpàtica: la vellúria i les punxes necessàries per mortificar-me, contrapès inexcusable perquè em sigui perdonat el pecat de lliurar-me al vici i a la depravació de no ser productiu.

He entrat adelerat a ikea.com, amb la certesa moral que un disseny tan atinat no els podria haver passat per alt. I, oh decepció, res de res. M'he quedat de pasta de moniato.

Ja ho sabeu, si em poguéssiu adreçar a algun lloc on pogués firar-me l'artilugi de referència, us n'estaria eternament agraït. Si no resolc aquest problema, hauré de renunciar per força al plaer de la lletra per mor de la salvació de la meva ànima immortal.

Petit conte idiota (1)

Donat que el diàleg amb els humans li era difícil, va decidir intentar-ho amb les plantes.

Arribar a la margarida li va costar algunes marrades: la col se li va mostrar indiferent; el cactus, punxeta; l'esbergínia, procaç. Va ignorar les heures per por del compromís i va obviar la marquesa i les estrelícies perquè li semblaven exagerades i un pèl massa artificioses.

Amb la margarida a la mà, de primer moment, es va quedar una mica sense saber què fer. Tanmateix, així que va arrencar el primer pètal un impuls atàvic de caràcter binari li va faciltar el col·loqui.

Però es va embalar i va perdre la serenitat necessària per arribar a bon port.

Amb el sí de l'últim pètal als dits es va adonar, tard i sense remissió, que havia oblidat plantejar la pregunta.

Foc

Girar els ulls cap endins

per veure la meitat del no res.

Mig món que ja s'enruna

i l'altre mig tot encès.

Distància a la llum

La meva geografia personal s'està decorant amb una dimensió que potser ja havia transistat però que ara se m'imposa amb una evidència insolent.

Que tinc una tirada al món subterrani, queda fora de dubte: mòmies, sarcòfags, taüts, làpides i cementiris, bonica panòplia... Però amb un denominador comú: la immobilitat. O, per ser més exacte, la quietud.

Ara, però, tiro de túnel, que és per essència dinàmic. El túnel es fa per travessar-lo. De llum a llum i excavant obstinadament.

En un obscur racó de la memòria tinc emmagatzemat el tub digestiu del cuc de terra, el segment que separa la ingesta de la deposició. Obscura però benèfica tasca que aireja la terra, l'esponja i la prepara perquè llevi fruits esponerosos.

És una coartada feble, però ajustada a les molt modestes aspiracions que en aquest moment m'atorgo.

I que sigui a fi de bé.

Cinta

La conjunció Möbius-Escher havia d'infantar necessàriament formigues? Probablement sí. No hi ha res gratuït: l'interrogant, ultra retòric, és perfectament superflu.

Acceptat aquest principi, extrapolem: hi ha alguna pregunta que no en sigui, de retòrica? Malgrat això, res no contradiu al meu modest entendre que el de qui es pregunta és terreny més sòlid que el de qui només afirma.

Segon axioma arxivat, avancem: del no res abolut a la més absoluta misèria.

Un cop hem transmutat la recta en segment, ja ens hi reconeixem: els territoris que no aspiren a l'infinit són més còmodes perquè els podem sospitar humans.

Deixem per a l'infinit la delicada màquina que enganya les paral·leles i els fa creure que es tallen.

I ara ja estem en condicions de retornar al principi, és a dir, de reclamar-nos de la nostra autèntica condició de llucets a la paella, situació que sempre m'ha semblat la metàfora més exacta de l'infern: mossegant-nos la cua i comportant el suplici de l'oli portat a l'estat d'ebullició.

Al costat d'això, Pere Botero, un aficionat.

Com és de llei.

Retallons

Si anem a mirar, tots venim a ser el mateix: un patchwork engiponat amb més o menys fortuna que persegueix una molt difícil harmonia.

Que se'ns veuen les costures? Evidentment, i gosaria dir que és una sort. Fugiu de les pells llises com de la pesta, és el meu consell.

Les geografies que m'interessen són les que tenen entrebancs, és a dir, història.

Potser és per això que de tant en tant em faig alguna esgarrinxada -pretendre que tall em semblaria un pecat d'immodèstia- perquè en la recomposició del trencaclosques em pugui tornar a sentir encantat d'haver-me conegut.

El mateix de sempre, però una engruna renovat.

I en això estic.

Lil·liput

Per sort o per desgràcia no he tendit mai a prendre'm massa seriosament. Això no obsta perquè de tant en tant em preguin uns fogots que m'enterboleixen el seny i aleshores corro el risc d'aixecar grans onades.

Són aquells moments en què perdo la distància tan necessària per reconèixer-me com a formiga i fins puc arribar-me a confondre amb un escarabat. Un animaló que em repugna, amb tota evidència, però que cada dia em cau més simpàtic. Per una banda, perquè ells hereteran la terra; i en segon lloc perquè li tinc destinat un lloc de preferència en la novel·la que mai no escriuré, com a únic interlocutor plausible d'un complex monòleg interior i alhora arma mortífera d'una de les morts més belles i desolades que he estat capaç d'imaginar. I, creieu-me, en matèria de morts imaginades -pròpies i alienes- en tinc el cul pelat.

Bé, sigui com sigui, tornem a les tempestes. Com que tinc consistència de suro, faig equilibris a la cresta de les ones. En el mentrestant hi ha al meu voltant especímens que boquegen, altres amb ulls desorbitats, alguns que profereixen esgarips dignes de millor causa i altres, afortunadament, que segueixen ajaguts a la platja, torrant-se al sol i enllardufant-se de llet de coco i altres delícies variades.

I arriba el moment que retorno a mi i m'aplico la sentència justa: "Res no val un rot de gitano". La veritat és que m'agrada perquè conté en essència la justa mesura de racisme políticament incorrecte que justifica bona part de les expressions nostrades.

Podria demanar perdó per haver-la escrita. De fet, demanar perdó és un dels esports que practico amb més assiduïtat i diligència.

Però avui no em ve de gust. Si inspiro i expiro una mitjana de setze vegades per minut (ho acabo de comptar rellotge en mà) acabaria fent-me pesat per reiteració. I això no, que m'horroritza.

Equivocat, potser. Plom, mai!

Alta política

Jo sóc carn de petit comerç. Puc afirmar amb la cara ben alta que encara és hora que trepitgi una gran superfície. Eps, i espero passar a millor vida sense haver-me perdut pels laberints del consum adotzenat.

No cal que digui, doncs, que sento un tendre enyorament pels adroguers i adrogueres, una digníssima professió ja extinta en la seva versió nostrada, tot i que ara té una versió ètnica alternativa -la paquistanesa- que exerceix amb eficàcia la seva funció, però sense aquell punt de complicitat en el diàleg que feia tan esbarjosa l'adquisició d'un quilet de patates o d'un paquet de farina.

És per això que estic abocat al desconcert més profund des que un adroguer ocupa l'alcaldia de Barcelona. Perquè no em direu que el senyor Hereu no és l'arquetip de l'adroguer de barri. O sigui, que me'ls treuen de prop de casa i me'ls posen a la Casa Gran? Vejats miracle!

Per això entenc molt bé els morros d'en Portabella. Els mossos a qui no deixen despatxar més que cigrons quan es deleixen per llescar la catalana, de tant en tant toquen el botet i s'hi volen fer ser. És clar que corren el perill de quedar-se escombrant durant un quants anys. I més quan l'amo té una dependenta ditxaratxera, multicultural i transversal, que quan veu un pèsol, un enciam o un manat de cebes perd l'oremus. Estic segur que li tindrà els llautons de la botiga que enlluernaran.

Hi ha una cosa, però, que el senyor Hereu s'hauria de fer mirar. Cada vegada que me'l retraten té més cabell i menys arrugues. No fa bé, no, no. La botiga perd solera si cada cop que hi entres has de fer una regressió temporal per situar-te. No sé si jo mateix estic massa disposat a trobar-me un dia darrere del taulell un xavalet rodanxó que per fer-me el compte s'hagi d'ajudar amb els dits.

I res, que són quatre dies, i tres ja els hem consumit.

In memoriam

Saber marxar sense estridències és una virtut que va escassa. Anava a dir que com totes les virtuts, però no voldria semblar excessiu en aquest discret recordatori d'un artista efímer. Mai no va cedir. Tant és així, que aquest és l'únic testimoni del seu pas pel món. Segur com estava que no seria comprès, va renunciar a explicar-se, per estalviar als altres un esforç que estava condemnat d'antuvi al fracàs.

Et dono fe que ningú no et recordarà. Ni jo mateix.

Iaies

Com la majoria de mortals puc acreditar dues àvies. Una, navarresa; l'altra valenciana. Cada una a la seva manera em van induir els gust per les històries.

Cadascú té la infància que li ha tocat de viure. La meva em sembla apassionant: va ser d'una immobilitat física absoluta. L'aventura més agosarada que recordo és una expedició als gronxadors del passeig de Sant Joan. Emportat per un rampell que encara no acabo d'entendre vaig intentar una tombarella a una mena de barres paral·leles. El resultat, el previsible: em van fallar les mans i em vaig clavar de cap a terra. Febrada i dos dies de llit. Perfecte.

Atès el perfil, no ha d'estranyar ningú que el que recordi siguin les històries que inventava la iaia Maria i el consultori de l'Elena Francis que sentia amb la iaia Lluïsa mentre jugàvem a la brisca.

La veritat és que no sé qui guanyaria en un concurs d'imaginació, si la meva antecessora o els guionistes de la Francis. Sigui com sigui estic perfectíssimament equipat per a la ficció lacrimògena. I això és un avantatge que no es paga amb pessetes quan es travessa una època diguem-ne peculiar.

O t'ho prens tot a xacota o et refugies en el records. O les dues coses, clar, que és el millor.

Fossa

Si non è vero è ben trovato: hi ha monjos que de matí de matinet se'n van cap al seu petit cementiri amable (plausiblement entre silencis i lleganyes) i extreuen una palada de la que serà, anys a venir, la seva tomba. Memento mori, vaja.

La veritat és que no sabria dir com m'ha pervingut aquesta història. Ni si té cap rigor o fonament. Però, amb tota evidència, m'és ben igual. M'agrada perquè una activitat d'aquesta mena em sembla enraonada, previsora i particularment generosa: arribat el moment, què no agrairan més els germans supervivents que no haver-se d'esllomar a comptes d'una mort aliena?

Les desaparicions es poden escenificar de moltes maneres. Com les resurreccions, tot s'ha de dir.

Jo no oblidaré mai com ressuscitava Llàtzer a Olesa de Montserrat als anys 60: impulsat per un ressort potser massa potent, el resurrecte fimbrejava uns instants abans de poder caminar i satisfer l'ordre divinal. L'esglai que em va produir i la inevitale conclusió d'exagerada desmesura van començar a sotscavar la meva fe incipient i trontolladissa. Les conseqüències, era previsible, han estat desastroses per mantenir-me als rengles de la fe vertadera.

Per tot això i alguna cosa més, he decidit llançar-me de cap a la tomba i tornar-ne a emergir seguint un estil més quiet. Si vinc a mirar, l'avantatge de tocar fons és que només ens queda una direcció possible.

I és la que vull emprendre: net de cor i lleuger d'equipatge. Conservant l'essencial i abandonant el que em destorba.

Perquè toca i és el que cal.

I perquè avui és 31. De maig. Dia de festa.

Baules

1. Josep Pla explica que el dia que va menjar espàrrecs, quan orinava, va entendre la llei de la causalitat. Impecable.

2. Qui ha fet aquest descobriment pot arribar a ser un gran jugador de billar. O un perfecte idiota.

3. La idiòcia no és més que una condició. Perversions del llenguatge.

4. Blasmem qui usa subnormal com un insult, però assumim idiota. Flaca memòria o pura ignorància.

5. Els beocis ja no han de patir, però els atenencs, pagats de si mateixos, els havien penjat la llufa. Menys memòria, més ignorància.

6. La innocència és perversa? Com un do, és una benedicció; com un interès, fugiu-ne com de la pesta.

7. Tot el que ens és donat és una propina de la divina providència. (També és de Pla.)

8. El meu ateisme és sòlid, impecable, de pedra picada. Convenient. Còmode. Però m'hi cap la Divina Providència.

9. "En la renúncia hi ha la felicitat", G.T. dixit. Any 73. Tinc bona memòria.

10. Els aprenentatges són personals i intransferibles. Com les pedres, les ensopegades i les obstinacions.

11. Autocita: "Em sóc i em sé hoste cruel". La crueltat té la virtut del bisturí.

12. Podem disseccionar una granota: cloroform, tisores, agulles, bisturí, una mica d'estómac. El cor és menut i batega.

13. El cor, un múscul important però molt rutinari. Els cobriments, les taquicàrdies i algun encongiment ens l'han tornat metafòric.

Jo, però, pledejo a favor del cervell. Té prou revolts per poder-s'hi perdre.

Mirades

Mirar no vol dir veure-hi. Arribar a aquesta conclusió sovint no és fàcil.

Veure-hi no sempre és agradable.

Negar-se a mirar és simplement estúpid.

Estar disposats a aconseguir que allò que mirem és el que volem veure, el que cal que veiem, pot ser en determinats moments higiènic i necessari.

Il·lustres miradors hi han perdut la vista. Però no és bo anar com els ases amb els ventalls i el ronsal.

Per molt que ens agradin les garrofes.

De truites i ous

Tots volem que ens estimin. Vaja, així d'entrada, gosaria dir que aquesta és una afirmació incontrovertible.

Però també es dóna el cas que no es poden fer truites sense trencar els ous. Una altra afirmació que em sembla fora de discussió.

I també hi ha els ulls de poll, és clar. Trepitjar-los és inevitable? Aquí ja no sé si me les hec amb un universal o si el funambulisme és una alternativa plausible per esquivar contactes potencialment dolorosos.

Em palpo l'esquena i no em sé trobar les ales. El mirall no em retopa cap aurèola i si miro cap avall no hi veig cap núvol de cotó fluix. Però tampoc no em segueix cap cua i em sembla que em podria posar un barret sense enfarfecs cornis.

Hauré finalment d'assumir la meva condició simplement humana?

Quin terrible desconcert!

Ludus

Posem que parlo sovint de la mort. Posem que tinc una tirada al macabre. Posem que sóc perfectament capaç de fer compatibles el meu amor a la carn i la meva passió pels ossos. Posem que parlo de mi.

De qui parlar, si no? En una de les moltes caricatures que m'agrada de fer del que sóc -o potser fingeixo- em declaro encantat d'haver-me conegut. "Si jo no m'estimo, qui ho farà?" I, feta la pregunta, sempre em queda el corcó de pensar que l'altre (sempre hi ha un altre ni que sigui jo mateix) pot acabar creient-se que és veritat.

Posats en aquesta tesitura convé que puntualitzi que mai no m'he agenollat davant meu i m'he promès amor etern, per molt que no em puc estar de reconèixer que m'hauré de traginar fins a la tomba. Diguem, en tot cas, que he arribat a un discret pacte de convivència entre jo i mi mateix i que estic resignat a considerar-me com l'únic company de viatge de qui no em desempallegaria ni volent-ho.

M'esveren el crits, els clams i els esgarips. Per aquest orde i gradació. I sóc fervent partidari d'allò que algú va dir, que l'important és d'arribar al final -enlloc, ara no fotem- però sense moure fressa. Si el bon déu ens ha donat celles no és per corrugar-les i no em sembla mala recepta lliscar pel món com els egipcis: de perfil i hieràtics. Amb una mica de sort, ens identificaran com a jeroglífics i renunciaran a entendre'ns.

Que el destí en estalviï el nostre Champollion de torn. Hi ha qui persevera en aquesta comesa i s'entesta a desxifrar el que no s'ho val, car sempre és millor el misteri que l'evidència de la banalitat.

Amb aquestes quatre veritats mal apreses vaig transitant per la vida. I no sense petits plaers, molts dels quals vénen d'aquests cementiris de butxaca que en diem llibres. Us en regalo una mostra. Si heu tingut la paciència d'arribar fins a aquí, us la teniu ben merescuda:

Encara

Deixa'm mirar-te als ulls i submergir-me

en la fosca i lenta fantasia

de veure't despullada a uns altres braços.

No són coses de vells. Ni desviacions.

És el pinyol rogenc, negrós i dur

del préssec que, afamat, ja m'he menjat

però que encara escuro dins la boca

consevant la dolçor del teu amor.

Ho ha escrit Joan Margarit, i ho podreu trobar a la pàgina 75 del seu últim llibre publicat: Casa de Misericòrdia.

Posant fil a l'agulla

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Jordi de Sant Jordi, que la sabia molt llarga, va escriure aquestes paraules des de la cel·la per veure si algú esquitxava els calerons que calia per retornar-lo a aquesta estranya entelèquia que anomenem llibertat. Jo tinc sempre la butxaca escurada -faltaria més- però no dubto que forfollaria per tots el racons plens de borra per contribuir a tan digna comesa.

D'altra banda, el poeta de nom monòton va tenir la desgràcia i alhora l'encert de traspassar jove. Parlo de memòria, però no li faig més de vint-i-cinc anys quan va lliurar la seva ànima a Déu. Això, ultra més avantatges que ara m'estaré de llistar, el va deixar en mans de la posteritat sense enllardufar els encerts aconseguits amb excrecències que podem suposar de menys envergadura. I, cosa no gens negligible, ha deixat a disposició d'Ausias March la indiscutible glòria de ser el primer poeta extens i d'obra escrita a edat madura que ocupa sense discussió ni remissió posssible el panteó dels nostres literats il·lustres.

Jo, que tinc una certa vocació de reductor de caps (de bon de veres que hauria fet un gran paper als rengles d'alguna tribu amazònica) no m'estic de dir que el simple sintagma adjectival amb què arrenca la impagable estrofa que utilitzo de pretext val per si mateixa totes les pessetes del món: "Desert d'amics"... Chapeau, mestre Jordi. No es pot dir més en menys paraules.

El que ja no tinc massa clar és si l'estat en qüestió s'ha de veure com un càstig o com un premi.

Però escatir tan envitricollat dilema valdria tota una altra parida que ara ja no estic en condicions de destil·lar.

Roda

els camins del senyor són inescrutables i potser foscos i aleshores avancem a les palpentes o fent tentines o no avancem i obstinadament ens retrobem al punt de partida i és aleshores que ens descobrim concèntrics i ens diem que bé que bé o potser quina meravella o no ens diem res perquè som amants del soliloqui i ja ens tenim massa vistos i recordem sísif i xiulem el seu nom entre dents i pedres al fetge i això ens remet a tàntal i correm a posar-hi una mica d'alcohol per veure si es conserva millor o l'àguila se'ns proclama etílica i ja no insisteix tot fent tomballons per un cel que imaginem blavíssim i sense cap núvol que en diuen un cel ras i si fa un punt de fresqueta i és de bon matí just quan clareja doncs mira sí què vols que t'hi digui hi fa de bon caminar i mentre ho fas et pots perdre en cabòries que potser no duen enlloc però que acompanyen tris-tras tris-tras al ritme de les passes cadència metrònom compàs de dos per dos o sis per quatre o nou per vuit o tres per quatre que això fa un vals i sí per què no que el ballaria encara que fos al preu de trepitjar-ho tot i envermellir i dissimular el fracàs en un somriure entre de demanar perdó i de tu ja ho sabies si venies a compartir espais inhabitats però de festa jo tan poc festós i sempre adust o no que potser no que ja no sé si esquivar miralls perquè sé que no t'hi veuré i jo ja em sé de cor que vol dir de memòria, memòria, memòria

i naufragi

i una mica més de silenci

Llavors

Els qui tenim la sort de dedicar-nos a aquesta variant de l'art dramàtic que algun despistat en diu docència i que ens entossudim a no abandonar la trinxera, no podem evitar de tant en tant trobar-nos algun especimen que ha sobreviscut a la nostra acció destructora i que, portat per un rampell que no hi ha manera que m'expliqui, se'ns acosta amb un somriure d'orella o a orella i ens exigeix un esforç de reconeixement que, valga'm santa Rita, jo mai no estic en condicions de poder-los oferir.

Amb el temps he desenvolupat una habilitat que a mi mateix m'astora: puc mantenir converses de deu minuts sense deixar traspuar cap sospita que no tinc ni la més remota idea de qui és el pàjaru o la pàjara de torn. És el meu límit. El que passaria al minut onze és encara un gran misteri, però molt em temo que també el sobreviuria amb un esplèndid repertori de piruetes verbals que deixarien el meu interlocutor/a en la més absoluta inòpia de l'escassa petja que ha deixat en els meus circuits de memòria.

Això no vol dir que hagi esborrat tots els records. N'hi ha que perviuen en mi i m'acompanyaran fins a la tomba. Dos exemples.

Un, el d'aquell sant baró que em va explicar com l'havien tombat quan va decidir-se a opositar a enterramorts. Inenarrable! El bon Jan no va aconseguir de tirar amunt una paret de maons i, és clar, el tribunal va comprendre que donar facilitats d'escapada als fantasmes no era de llei i que no podien concedir la plaça a qui no era capaç de segellar amb prou dretura el nínxol de rigor. Ben suspès, els ho he de concedir.

L'altra, la que em va comunicar el seu projecte de futur: estudiar per maquilladora de cadàvers. Una més que plausible sortida laboral que conjuminava la seva vocació artística i el desig d'una feina tranquil·la i sense soroll.

Sí, sí, és clar que també me n'he trobat que són executius estressats, infermeres bondadoses, metges o advocats, empresaris ardits o mares de família convençudes i felices.

Però què voleu, jo sóc com sóc, i només de pensar que alguna engruna de mi ha pogut suscitar les dues vocacions que us he destacat (hagin tingut o no una bona fi) m'omple d'una íntima i impagable satisfacció.

Teoria del desert

N'hi ha de sorra i n'hi ha de butxaca, plens de silenci o sorollosos, bons per a fugir-hi o temibles per a exiliar-s'hi. Són els deserts que jo freqüento i alterno segons les circumstàncies.

El que ara transito té dues cares. Una me la fabrico amb la paciència del vell manobre que arringlera maons perquè no vol esquerdes i busca salvar-se. L'altra ha vingut a mi perquè tocava, i m'hi passejo amb aire circunspecte.

Ara mateix estic comptant granets de sorra, perquè els meus deserts també tenen forma de rellotge i jo m'instal·lo a frec de la canal per veure com llisca el temps. Hi ha vegades que em pren la temptació de deixar-m'hi engolir. És la crida d'Alícia i el desig de conèixer l'altra cara del mirall.

Però sordejo, deu ser això, o potser que faig com Ulisses i em lligo al pal. I aleshores em pren la consciència de l'arrel i em busco els peus i em descobreixo cactus. Bé, també hi ha Goya, els gos i les bastonades i una rastellera d'imatges que callo però que hi són i m'acompanyen.

El meu desert sóc jo. I m'hi enterro.

Quan jo m'esmerço en una causa justa...

...com en Tell sóc adusta i arrogant. Ja sé, ja sé, he encreuat dues referències que fan de mal conjuminar: la imatge d'una bella senyoreta -com de tant en tant em plau de fer- i unes paraules de Pere Quart fotent-se (no sé si de bon rollo o no, jo diria que no) de la fastuosa vaca cega de Maragall.

Tot plegat, però, joc de poques taules. Si hi ha algú que té la pell prou fina per arrufar el nas perquè la consideració de la difunta de torn em faci venir al cap paraules de vaca, ho té clar. A mi, en això com en tantes altres coses, el que altri pugui pensar em té a la fresca. Pot semblar que no, que sóc considerat, prudent i fins i tot atent, però en el fons del fons res de res. Enganyo, fujo i anguilejo, que és el que em mola.

I a més que mira, que avui m'ha pegat per deixar que les fúries surtin a prendre el sol i s'hi torrin, i m'ajudin a dibuixar la línia precisa que em separa a mi mateix de la resta dels mortals. I si algú gosa trepitjar la ratlla, doncs que vingui el Tom Sawyer i el posi a caldo. Que en algun racó de la meva memòria més remota emmagatzemo tots els mastegots no donats i altres galindaines, i a qui gosi respirar pel bon jesuset que l'obro en canal i el penjo pels budells al ganxo més alt de l'escorxador. Per aquestes.

He dit. I tanco.

Errare felinum est

Si bé és cert que som els gats qui triem els amos i no els amos qui trien els gats, a Bastet poso per testimoni que això no és garantia d'encert!

A fe que em fa una mandra còsmica, però no em queda cap més alternativa que venir a pledejar en favor de la meva privacitat. Què n'heu de fer vosaltres si somnio o deixo de somniar? O de si somnio naps o cols? O xirivies, si em ve de gust.

I, al capdamunt de dalt de tot, va i se me les dóna d'artista i perpetra l'engendre amb què encapçala la deposició que m'ha tret de polleguera.

Doncs se li han acabat les magarrufes, us ho juro. El penso tenir a dieta de ronquets i moixaines fins que li baixin els fums, s'adoni del disbarat que ha comès i em demani perdó. O que li pegui per preparar-me una cassoleta de sardines en escabetx, que mira tu, un també té les seves debilitats.

Fins aleshores, cadascú al seu sarcòfag i Nostro Sinyor en el de tots.

Amén.

Gat

No sé si us ho creureu, però el meu gat somnia i m'explica els seus somnis. Està una mica amoïnat perquè són un pèl estrafolaris i ell el que voldria són somnis de ratolins o de formatges perfumats. Jo, per aconsolar-lo, li explico els meus (on tampoc no hi ha ratolins ni formatges) i de tant en tant miro de recollir-ne algun amb quatre ratlles benintencionades.

Aquest dibuix li va plaure i el té penjat al capçal de la seva màrfega. Diu que li fa companyia i que li dóna una mena de seguretat de pervivència. Jo no l'entenc massa quan diu això, però ja m'està bé. Deu ser perquè m'afalaga que li agradi i també perquè el meu gat i jo ens assemblem més del que podríem pensar a simple vista.

Li he demanat permís per penjar-lo aquí i m'ho ha concedit no sense una certa reticència. Però li he dit que em feia il·lusió i en el fons no em sabria negar cap caprici.

Si us agrada, bé. Si no, paciència. El meu gat continua somniant i d'alguna futura confidència en pot sortir algun altre dibuix que us plagui més que aquest.

Tot és possible i no se sap mai.

Projecte d'autoretrat en perspectiva

Pàgina 139

EPÍLEG

Plató, en el Banquet, explica que els éssers humans, en els seus inicis, eren home i dona alhora. Els déus, gelosos de la seva felicitat, els van separar i, a vegades, es tornen a trobar un home i una dona que havien format part del mateix ser. Llavors s'esdevé el que en diem un gran amor. Penso el mateix de les paraules. Quan un vers assoleix de dir-nos el que semblava inefable, és que les paraules han ocupat un lloc que ja havien tingut en l'edat d'or dels llenguatges, d'on van començar a ser desplaçades en episodis com els de Babel, en l'inici d'una llarga destrucció que culminaria en els diccionaris, les acadèmies i altres misèries. A la poesia li ha pertocat d'exercir la nostàlgia per aquella edat d'or en una infinita temptativa per recuperar el sentit i la força de les paraules. La poesia no tractaria, doncs, de la construcció d'espais de la llengua que mai no hagin existit, sinó que en el miracle probabilístic d'un poema hi hauria la reproducció d'un ordre perdut. En aquestes circumstàncies, el lector de poesia té més a veure -fent un paral·lelisme amb la música- amb l'intèrpret que amb els qui s'han de limitar a escoltar un concert. Per això n'hi ha tan pocs, de lectors de poesia, i per això són tan fidels. Els qui han fet l'esforç d'aprendre a interpretar un poema, d'aprendre a escoltar l'odre fonamental de les paraules, han accedit a un món al qual difícilment renunciaran.

No és ben bé la pàgina 139, que aquesta és pàgina blanca, què hi farem, però hi queda ben a prop i no ens discutirem ara per una pàgina de menys.

Tampoc no és ben bé el libre que llegeixo, podríem dir que és un llibre que sovintejo.

Tampoc no convidaré ningú altre a afegir-se a la roda, els ectoplasmes ja les tenim aquestes limitacions.

Però no podia passar per alt la incitació i deixar de donar-li complida satisfacció.

Ni que sigui tard, a deshora i amb un excés de llicències.

P.S. L'Epíleg en qüestió és a la pàgina 138 del llibre de Joan Margarit, Els primers freds. Poesia 1975-1995.

Botànica elemental

En qüestió de fulles, com en tot, n'hi ha que es conformen a gronxar-se a la branca que els pertoca i n'hi ha que s'arrisquen a descobrir territoris més amens per a tenir-hi un bon passament.

Poc introspectiu com sóc i escassament donat a considerar-me matèria d'observació, ara mateix em posaríeu en un compromís si em forcéssiu a arringlerar-me en una de les dues possibilitats.

Vista, però, la proposta de la senyoreta de torn, crec que no em costaria massa escriure una discreta apologia de la fulla viatgera.

Història de Tehuantepoc

El rei Tehuantepoc, assegut davant la finestra, contemplava l'horitzó. Aus del paradís i alguna serp despistada miraven de distreure'l, però ell s'entossudia a escrutar un punt a l'horitzó. Foren cridats a consulta grans dignataris de la cort, que l'observaren. El més ardit de tots parlà:

-Senyor, digueu-nos, què us hem fet? Quina ha estat la nostra mancança? Ens negareu per sempre els vostres ulls?

El rei, sense girar-se, parlà:

-No hi ha res en vosaltres que m'hagi ofès, podeu restar en pau.

En silenci i per respecte abandonaren tots la sala.

Barrejant-se amb el fregadís de les llargues capes diuen que unes paraules encara van sentir:

-Qui ha vist la llum només pot estar en quietud esperant el seu retorn.

A requesta

Si vós me la demaneu, amiga, jo no sabria decebre-us. I per a l'ocasió ens hem empolainat amb el vestit d'anar a menjar arròs amb lloro. Breu: aquí la teniu.

Cristall de quars, amb un poliment incongru amb les tècniques dels maies. Sí, un misteri. O una fabulació. La qual cosa, fet i fet, no li lleva cap engruna de simpatia a aquesta digníssima representació de tots aquells que han tingut l'amable discreció de precedir-nos i de fer-se fonedissos en benefici que puguem ocupar un bocí de terreny en aquest bonic planeta que perseverem a voler destruir amb un dedicació digna de millor causa.

I que consti que no tinc cap intenció ni sospita de pensament de voler seguir el camí llur. Mai dels mais.

Jo, aquí, estic molt i molt bé. I més en la vostra companyia.

Abril

Hi ha una teranyina de silencis on perlegen les paraules, com la rosada.

L'aranya, la lenta aranya, sempre és al mig. Som presa i festí, equilibri net de paradoxes, víctimes i botxins exquisits, un per sempre i per sempre dos.

El teu color és la mel i ara sé el teu nombre. Un atzar més, cop de canell i els daus que cauen justos al tapís i es sotmeten al destí.

Ho tinc dit: acarem miralls per multiplicar miratges. I els poblem de certeses.

Absolutament idiota

Us havia passat mai pel cap escanejar un rellotge?

A mi sí.

I ni d'aquesta manera es pot aturar el temps.

Deu voler significar alguna cosa, això?

Passem full

Gira la roda i ve que tot s'acaba. És llei de vida i, com és sabut, la ignorància de les lleis, ni que sigui voluntària, no ens eximeix d'acatar-les i de complir-les disciplinadament.

Doncs bé, és hora de passar full i abandonar aquest parèntesi d'inactivitat que m'he concedit: convé retornar a la disciplina i a la contracció al deure laboral. Així que em posaré de nou a remenar papers i a preparar el retorn a la feina.

Si faig balanç d'aquests dies, diré que ha estat discretament positiu: molta immobilitat, una mica de cessió a la convivència inesquivable, alguna lectura... Ja és això.

Eps, i que ho podria allargar sense massa empatx. Només un inconvenient: si el que de fet més em plau és fer el ploricó, què seria de mi sense poder-me lamentar?

Doncs res, passem full i cenyim-nos el cilici.

I anar fent, que el diari d'avui m'ha explicat amb pèls i senyals els desastres que ens amaneix el canvi climàtic i no és el cas que l'hecatombe m'agafés amb els deures per fer!

Posem-hi unes gotes d'horror hipotètic

Després de tanta carcanada punxeguda bé calia una mica de carnalitat rotunda, més que res per allò de la llei de la compensació.

Fet i fet, tot són cossos -o ossos, que ara no discutirem per una lletra de més o de menys- sotmesos a l'explotació de la imaginació i utilitzats com a pretext, que tenen un denominador comú: ja han passat a millor vida. (Dic això últim per si us fèieu alguna il·lusió respecte del fet que abandonava per un moment aquest territori dels avantpassats que m'és especialment simpàtic.)

De fet, la senyoreta que us observa em va venir a trobar d'entre una rastellera de companyes fixades en el temps que animen un full web ad hoc amb què ocupo algunes estones de lleure. Si ara em preguntéssiu que va fer que m'hi decantés per treure-la a passejar, no sé si sabria donar massa resposta. A mesura, però, que me la miro amb més atenció destacaria la cadència de les sines i la corba del maluc. També m'interessa la simetria del cabell i l'ombra dels ulls. Detalls i circumstàncies que ara em permeto de destacar, igual que podria no fer-ho, per anar complint el ritual de farcir de lletra aquest rectangle que d'aquí una estona anirà a ocupar el seu lloc al rengle de les altres banalitats amb què vaig allargassant aquest meu bloc, que és el vostre.

No tinc massa la temptació de remirar antigues entrades. Sortosament sóc home de seny i prou donat a la vergonya (pròpia i aliena) per no acarar-me a disbarats ja comesos. Però per si es donés la circumstància que en algun improbable futur regirés velles entrades i em tornés a trobar amb aquesta, deixaré constància que en el dia d'avui la senyoreta podia acreditar totes les seves carns intactes. No fos cas que alguna extraordinària ingerència més enllà de la racionalitat que gastem els humans m'hagués subvertit les certeses i me la trobés retratada en la molt poc atractiva aparença que deu poder acreditar ara mateix.

I mira, ara que ho acabo d'escriure, aquest podria ser un tema d'un cert interès per a una petita història d'horror cibernètic.

Ves quines imaginacions...

Addenda

No m'excusaré pel lapsus cronològic. Simplement adduiré que en aquests precisos instants la dotació neuronal de qui això subscriu i de la simpàtica bella dorment que ha condescendit a encapçalar aquestes línies són perfectament equiparables.

Ja sé que això no obvia la pífia però, què hi voleu, posant els punts sobre les is un hom se sent més reconfortat.

D'altra banda, em calia un terme de comparació a la desfilada d'ahir (o de la que encara trigarà dos mesos a produir-se, vés a saber). Aquesta té més color i un posat de resignació precristiana molt en consonància amb la vitrina on és obscenament exposada en benefici de l'expansió cultural del contemplador de torn.

Amb tot, a mi qui de fet m'enamorava era el Negre de Banyoles, en la mesura que acreditava un plus de poca vergonya en els processos de deshumanització del difunt. D'altra banda, no em negareu que la taxidèrmia -per matussera que sigui- implica una voluntat d'eternitzar el moment que supera de llarg el simple abandó a l'aventura dels processos de corrupció natural o a l'escassa eficàcia de les tècniques de momificació. Ni els egipcis ni els peruans em sembla que puguin acreditar massa mèrit en el terreny de la preservació del gest. I tampoc, no ens enganyéssim, les miraculoses conservacions via cos incorrupte, pel que m'ha estat llegut de poder constatar in situ.

Tot plegat, tanmateix, misèria i companyia. Qui sap si en algun racó remotament indesxifrable dels difunts exposats, una petita llum de consciència no els permet de contemplar els contempladors i riure-se'n amb escassa benvolença? Al capdavall, com explicar si no el tenaç somriure que acrediten totes les mòmies...

Doncs ja ho sabeu, dilectes amics, quan us encareu a un difunt d'aquests, componeu el vostre gest i no descarteu ser espectador i espectacle a la vegada.

I no us espantéssiu si algun us fes l'ullet!

Ad mortem festinamus

En un suprem exercici de brillantor reflexiva no m'estic de proclamar que la gran aportació del temps de vacança és la possibilitat de perdre'l sense recança:

Us ho poso en vers:

Ara que ha arribat la vacança
perdem el temps sense recança.

(dos versos octosil·làbics apariats, oh meravella, que el fan feliç a ell i potser a ella)

I posats a perdre'l, regal que em faig en aquest 30 de maig de 2007, una de les moltes possibilitats que m'ofereix el meu imaginari és escatir el següent dilema: quina difrència moral hi ha entre la contemplació de les mòmies desenterrades al convent de les Saleses del Passeig de Sant Joan i la llambregada distreta a qualsevol mòmia egípcia robada i traslladada a un museu europeu?

El turisme dignifica?

No n'estic gens convençut. Ni d'això, ni que viatjar signifiqui algun progrés cultural.

Però és que jo sóc una mica impertinent.

I m'agrada ser-ho, la veritat és aquesta.

Associacions

A l'hora d'escollir cavall aquesta Mort se l'ha triat molsudet. Li lloo el gust perquè en qüestió de darreres, la comoditat hi pot molt.

De fet, no sé per què, aquesta pintura em fa pensar en un lamentable dinar a un restaurantet grec que hi ha a la vora de casa. El menjar era satisfactòriament trampós, com la decoració -que arribava a crear un miratge d'autenticitat de tan falsa com era. Però el que vaig trobar imperdonable, t'ho miris com t'ho miris, va ser l'exigu diàmetre de la cadira, que no dubtaria a titllar d'insultant. Ja em direu si un vessament de natges impossible d'evitar no us hauria amargat la dinada. La solució, evidentment, no tornar-hi. Oi més quan en qüestió de restauració forana el meu barri en va gras. A cinquanta metres escassos de l'establiment del cul estret n'hi ha un altre del mateix ram que no crea males sensacions i que ofereix uns seients sòlids, consistents, d'amplitud generosa. La ingesta de lípids, en aquestes condicions, es fa més amable: no has d'estar pendent d'aixecar-te amb una diana perfilada al darrere que convida a sicalíptics exercicis de punteria (ja em passareu per alt l'associació eroticoescatològica).

Ara, si anem a mirar i tenint en compte que la imatge és mexicana, també hauria pogut recordar una molt simpàtica ocasió en què sopant en un bonic local d'aquesta nacionalitat, un molt bufó escarabatet feia companyia a les tortes i s'hi passejava amb una elegant displicència. Atès que érem els convidats i no era el cas de posar en evidència ningú (ni els amos del local ni els convidadors de torn) em vaig limitar a desfer-me amb discreció de l'hoste insòlit i a deglutir amb el meu millor somriure la llesqueta. He de confessar que vaig sentir un crec-crec sospitós. Només em pesaria acceptar que vaig deixar el meu amic peripatètic atabalat i sense elitre.

Però això, és clar, no ho vaig poder escatir.

Faula per als amants dels llibres

Com és ben sabut el cuc pare, per espavilar la nissaga, els planteja el problema de l'enciclopèdia: si un cuc comença a devorar una enciclopèdia de deu volums de mil pàgines cada volum per la número u i no s'atura fins a la pàgina mil del darrer volum, quants fulls haurà travessat?

Sempre hi ha el banau de torn que pregunta si s'han de tenir en compte les cobertes. No, és clar. L'innocentot amb ganes de despuntar deixa anar: "Deu mil!", i s'ha de conformar a ser la riota dels més espavilats i cauts que ja han vist que la pregunta té trampa, i van fent càlculs. Indefectiblement surt el repelent de torn que pontifica: "Quatre mil un", i es queda tan ample.

El pare cuc voldria felicitar-lo i posar-lo com a exemple per a tots: reflexió, perspicàcia, bibliofília, lèxic, capacitat de càlcul... què més por demanar el pare cuc. Al capdavall li ha donat la resposta correcta.

Però hi ha un no sé què que el refrena. Se'l mira amb posat seriós i diu: "Sí, has donat la xifra exacta, però has comès pecat de supèrbia. Et puc admirar, però no aprovar el teu fer; és així."

-I això, pare cuc?
-Aprèn la lliçó, fill, abans d'abandonar la prestatgeria de la qual et foragito: la riquesa del cuc no es troba en l'exhibició impúdica dels seus mèrits, sinó en la discreta dissimulació de les seves capacitats. Només una cosa ens pot salvar en aquest món cruel i és que al nostre costat tots puguin passar per més savis que nosaltres.

I el cuc fill, apresa la lliçó, s'arrossegà xanet-xanet fins a la prestageria dels clàssics. Se la va empassar sencera i, des d'aleshores, viu feliç i en soledat.

Punt de vista

El foc exerceix una estranya fascinació sobre els humans. Ergo, exerceix una estranya fascinació sobre mi. Això deu ser un sil·logisme. O no, jo què sé. Cogito, ergo sum. Ergo és una paraula que ressona perquè combina una vibrant i una aproximant. Els sons. Hi ha tantes maneres de perdre el temps... com de guanyar-lo, és clar. El temps exerceix una estranya fascinació sobre els humans. El temps té un gran avantatge: passa. Tot passa, tot flueix. Banyar-se al mateix riu em sembla un projecte fútil: jo no em banyaria mai a un riu. Els rius estan bé als mapes perquè no hi surten els peixos. I n'hi ha que fan unes giragonses que en diuen meandres. Són rius que es resisteixen a morir i allarguen la seva agonia. Les Coplas a la muerte de su padre em van desconcertar molt de temps per l'ús de possessiu. Jo tenia pocs anys i l'autor del llibre de text era una mica tanet o Manrique esquizofrènic. Si la mar és el morir, no us hi banyeu tampoc, deu estar impracticable, amb tants de cossos. Preu per preu, cementiris: ordre, simetria, quadrícula. I amb sort algun xiprer, l'únic arbre enraonat que té el pudor de no exhibir el desordre de les branques. M'enamora l'ordre, ves què hi hem de fer, per això em fa mal a la vista el món i el defujo. Em faria monja de clausura a l'estil antic, quan no les deixaven sortir i quan, si el metge les havia de visitar, es cobrien el cos amb estampetes per allunyar la temptació i el pecat. Això ho feien, és clar, de portes enfora. De tots és sabut que la intimitat d'un convent amagava deliris lúbrics i obscures desviacions. Per què si no els homes i les dones d'aquest país s'han entestat de tant en tant a exhumar les monges en les grans ocasions de devastació sacrílega? Per una simple i científica voluntat de demostració palpable, heus ací la simple resposta. Exactament la mateixa que m'ha convidat a aquesta reflexió entomològica, perquè de tant en tant em complac a desdoblar-me en lupa i lepidòpter.

I el cas és que, de fet, el que m'atreia de l'exvot era l'orinal.

Bé, de fet ja és això, no us sembla?

Ecos

Suau i exacta,
precisa en el teu lloc,
retens el secret miratge de la vida.

Sigues encara un instant
i deixa que
una a una,
lentament,
desprengui del meu silenci
les estelles sagnants
de la teva absència.

Non non

I aquesta imatge? Desig, pur desig de transcendir la matèria i assolir la categoria de bibelot (salvo la cara amb la tria del fang poc historiat) i que em deixin dormir.

"El meu regne per una dormida!", deia un rei que no va passar a la història. Jo, però, el reverencio i li lloo la tria: què millor que la mort transitòria amb garantia de resurrecció? És el no va más, el non plus plis, l'alfa i l'omega de les desiderates. Breu, que no vull cap altra cosa: llevar-me els quatre parracs que m'han afilerat al rengle dels pudorosos convencionals i submergir-me en el nirvana de l'absència de tot.

Ja sé, ja sé, cap a quarts de tres els meus ulls s'obriran i ho veuré tot negre, em llevaré i em fumaré un parell de cigarretes tot esperant que em vingui la son. Ja és ritual.

Però i què?, és bell somniar. Despert, però somniar. I afegir una peça cantelluda al trecaclosques inconclús.

Gens i ales

Sóc d'una mena de manera que quan se'm posa una música al cervell no m'abandona en tot el dia. El meu repertori no és excessivament variat, ho he d'acceptar: bascula entre "Tinc una vaca lletera/no és una vaca qualsevol" i "Mon carro me'l robaren/anit mentre dormia".

Això no tindria -no té- cap mena d'importància, si no m'entestés a deambul·lar entre els éssers vagament humans que pul·lulen al meu entorn entonant aitals aberracions, la qual cosa em deu donar a ulls i a orelles d'altri un escàs crèdit.

El fet, amb tota evidència, no m'inquieta excessivament.

És el cas, però, que tot el dia que em barrina el cervell una divertida cançó de Francesc Pi de la Serra, precisament en una tornada d'allò més escaient: "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol".

El detall curiós és que en el llibre que tragino i vaig llegint a estones (Cada taula, un Vietnam de J.M. Huertas Claveria) he trobat reproduïda l'estrofa d'un poema d'Ibáñez Escofet:

Tapen el sol els fills de puta
de l'esquerra, de la dreta i de tot lloc,
la boira espessa ens tapa tota ruta
encar que caminem a poc a poc.

Et voilà!

Jo, que em vanto de ser d'una lentitud aclaparadora, m'he sentit molt confortat per la feliç coincidència.

I ho escric. Perquè sí.

Càmera oculta

No he pogut resistir la temptació de fer-vos partíceps d'aquesta instantània aconseguida en una reunió del principal partit de l'oposició.

Després d'àrdues deliberacions sobre quina podia ser la seva aportació a la felicitat i el benestar dels súbdits de la Corona van procedir a una votació. Just en aquest moment, el nostre ardit fotògraf va immortalitzar l'acte.

No cal dir que la votació va ser unànime.

Que el bon Jesús ens aixoplugui!

Cigala

Els camins del senyor són inescrutables i el destí de l'home una joguina a mans del voler dels déus.

Allerada per la descoberta d'un origen del món tan explícit, una amiga filòsofa, portada per un rampell d'equidistància, simetria i equitat, em reclamava -i ho deia amb aquestes mateixes paraules, en dono testimoni- l'exhibició sense filtres, vels ni censures d'una cigala.

No tinc cap mena de dubte que, devota d'un vegetarianisme estricte, no es referia al crustaci, sinó a aquesta mena de penjarolla que és l'orgull dels qui no tenen res més de què vantar-se i que xifren en la generositat de les seves dimensions l'última raó i autèntica justificació de la presència llur en aquest món... de mones, clar.

Jo, però, que estic dotat d'una gran circunspecció i que en qüestions d'apèndixs virils vaig més aviat peix, he buscat la manera de satisfer el compromís mirant de no posar-me de peus a la galleda.

I és per això que apel·lant als bons oficis de sant Google crec que he pogut sortir del pas: penjar un Cigala amb tots els ets i uts, amb tots els pèls i senyals, però sense arriscar-me a molestar cap més sensibilitat extremada.

Per la resta, prometo que així que tingui temps esbrinaré qui era el tal Cigala, no fos cas que em resultés parent del Diego el, i encara la féssim grossa!

Vísceres en remull

Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison
Dans ce coeur qui s'écoeure.
Quoi ! nulle trahison ?...
Ce deuil est sans raison.

C'est bien la pire peine
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon coeur a tant de peine !

Ara, dit per Verlaine queda mono, oi?

Qui som? On anem? D'on venim?

Em considero -generalment parlant i fins i tot arriscant alguna concreció- una persona afortunada.

Als meus setze anyets tot just estrenats vaig alliberar-me d'inquietuds metafísiques i vaig arringlerar-me amb una disciplina digna de millor causa al rengle dels materialistes sorruts. D'aleshores ençà que les coses em van mitjanament bé i esquivo qualsevol inquietud transcendent amb una displicència que no se la salta un torero.

Desconec les angoixes existencials i les introspeccions malatisses. Llisco per l'epidermis del Cosmos amb un deseiximent que qualsevol torturat existencial m'hauria d'envejar. Sóc, mal que us pesi, lleu com un sospir i insubstancial com una ploma. He descobert que sóc responsable dels meus actes i que no tinc dret a penjar a lloms d'altri els meus fracassos. Resulta ser que he descobert que el món no està dissenyat per torturar-me i que sóc conscient que el meu melic no és el més rotund del món mundial. Puc enfrontar-me a qualsevol mirall i superar l'envit. Em sé afortunat i estic plenament convençut que si la meva felicitat es conegués seria l'enveja de propis i estanys.

Breu i resumint: m'agrado.

Hauria de demanar perdó? I ara!

Poseu-vos grocs com l'enveja, verds com la bilis, o negres com el futur que us espera. Jo, en l'entretant, seguiré adorant Courbet i -llevant-me el capell i fent mil reverències- només gosaré fer-li una acotació: Sí, aquest és l'origen del món, però també la seva última justificació.

Posats a triar

Posats a triar, per qui em decantaria?

El de l'esquerra té planta. Un pèl esprimatxat potser, però fatxenda, i llueix el xamberg amb aire desimbolt, ben disposat a veure-les venir i com dient "fot-me-les aquí que no tinc butxaques".

L'altre, en canvi, com un si és no és, amb aires de súplica interrogant, oferint -sembla- un sarment amb memòria de renoc i aspiracions de serpent, tot un panorama.

Col·loqui? Potser. Imagino la negociació llarga i envitricollada, probablement inútil. Quin diàleg és possible entre qui ja sap la veritat i qui mira d'esquivar-la?

Amb tot, però, les partides es juguen sempre amb cartes marcades i s'enxampa primer un mentider que un coix.

Aquest és, amb tota evidència, un missatge per a navegants però escrit a la bella manera de qui es complau a dir-ho tot sense dir res.

Señor Paco, siau!

Embellecían el vergel de la Inmaculada Virgen María, Señora Nuestra, tres hermosos capullos llenos de vida y de halagüeñas esperanzas. La Santísima Virgen desde el cielo les sonreía, la tierra empezaba a aspirar sus perfumes y el claustro de la Enseñanza se felicitaba complacido por los óptimos frutos que esperaba. Mas ¡ay! ¡contra todo presagio rugió un viento huracanado, tronchó sus vástagos, y... secáronse para siempre los tiernos pimpollos al soplo fatal del beso de la muerte!

El capullo que us contempla (vull dir el que teniu més amunt, no fos cas que hi hagués algú amb vosaltres en aquests moments que llegiu i provoquéssim malentesos) no és altre que la germana Lluïsa Artigas i Castelltort, que va néixer el 5 de juliol de 1894 i traspassà la tardor del 1918 víctima de l'epidèmia de grip d'aquell any infaust (el 20 d'octubre, per ser del tot precisos). I el fet ha quedat per sempre més registrat a les pàgines d'un llibret que m'honoro de tenir entre els meus i que de tant en tant repasso.

Es tracta doncs d'una més d'entre la multitud que ja ha obtingut resposta a l'interrogant que només es tanca quan s'acompleix aquesta única certesa amb què ens dipositen en aquest món de mones. Interrogant que, sigui dit de passada, no em treu ni una engruna de son.

Però és el cas que ahir nit un veí que teníem mig adoptat ha emprès el seu últim viatge. Demà l'acompanyarem al seu últim estatge: quatre ulls escarransits per tot bagatge de comiat i molt de silenci.

És així i no hi ha més.

Simplement constatar que en això dels trànsits a l'ultratomba hi ha de tot, com a les rebaixes del Corte Inglés.

I a mi que em plau de constatar-ho.

Sportsman

Com que m'ha vingut així com de sobte una fúria esportiva que no em conec i això em causava una molt fonda inquietud després de consagrar un vida a l'olímpic menyspreu per a qualsevol activitat física que vagi més enllà de passar les pàgines d'un llibre, traginar una copa fins als llavis o perfilar la bèstia de dues esquenes, m'he submergit en la recerca d'icones revellides que poguessin aixoplugar aquesta dèria que em feia desconegut als meus propis ulls de mi mateix.

Per sort me n'he sortit i a més amb nota. Si puc lligar l'hoquei amb l'Edat que m'enamora, encert per partida doble.

Veges tu, dilecta amiga, que fins en un temps tan allunyat com aquest hauríem pogut coincidir a l'encalç d'una pilota.

Com ens hem de veure.... hips!

Contradient Sèneca

Pel que sembla ser no estic massa d'acord amb segons quins filòsofs quan afirmo que la meva llibertat s'assenta en l'acurada selecció dels meus esclavatges.

Aital descobriment no deixa de satisfer-me perquè em reafirma en una de les meves debilitats, ço és, no coincidir amb les opinions emeses sigui fa centenars d'anys sigui la vigília mateixa. I aquesta flaca em confirma en una altra de les meves servituds predilectes: portar la contrària sistemàticament.

És per això que avui vinc aquí per contradir-me a mi mateix.

Perquè ara és el moment que m'abelliria desgranar un rosari de dicteris contra els fats perseguidors (Aribau dixit) que m'han tingut tot el cap de setmana amb el dogal al coll i la bola al turmell. Ai, com em plauria de lliscar pel llis pendent de l'aucompassió i deixar-me agombolar per la llefiscosa sonsònia del jo-no-m'ho-mereixo.

Doncs res, amic, no tan sols t'ho mereixes sinó que tu mateix t'ho has buscat. I no hi ha res més a dir, que ja està bé de projectar més enllà de les misèries pròpies les culpes del que se't fa difícil d'empassar.

Tant lament i tanta trampa ja fa escudella. (Àvia dixit.)

Doncs això.

Equus malignus

Diuen les males llengües que el món de l'Alta Edat Mitjana era d'una violència primària, exacerbada, potser desmesurada, qui sap si en estat pur.

A mi em van explicar -i m'agrada de creure-m'ho- que el gran avenç en el terreny de la cavalleria va ser atinar a lligar la sella al ventre del cavall de manera que muntador i muntura formaven un bloc compacte. Si a més hi afegim quilos i quilos de greix, ronya i ferro i projectem aquests centaures l'un contra l'altre, la topada devia ser per sucar-hi pa (i passar la baieta, sigui dit de passada): esquitxos de sang i altres substàncies més o menys líquides, i estelles d'ossos devien deixar els borns o els locus amoenus de torn fets uns "campos d'Agramante", com deia la meva àvia. I què no dir del peons -pagesots, no calia més- que pul·lulaven pels camps de batalla per rematar la feina? Un bon coltell introduït per l'escletxa de l'elm i un contundent cop al pom, i clac!, ull i cervell a fer punyetes i un altre cavaller a fer companyia a Nostre Senyor. Com ha de ser, faltaria més.

Com va ser que de tot aquest podrimener en va néixer una de les literatures més exquisides de l'occident europeu no us ho sabria pas dir, però és així i només cal que dediqueu alguns minuts a Raimbaut d'Aurenga o a la comtessa de Dia per comptes de perdre el temps buscant en la modernitat exemples més alts de refinament líric.

Amb tot, no és la poesia el que em fa escriure aquestes ratlles. És que fullejant un llibre d'aquests que agafo quan ja estic fins als pebrots (ja em passareu per alt la grolleria) d'ajupir el cap per treure'm la feina de sobre, he ensopegat amb la imatge que teniu aquí al damunt. I no m'he pogut estar de fer-me un fart de riure quan he tingut l'encert de mirar la carona que li van pintar al cavall de la dreta.

Mireu-vos-la bé. Amb un pinta com aquest, tinc per segur que el Cavaller Verd deuria fer-se un nom. Tot un nom, sí senyor!

O no?

Una mica

Una mica cansat, una mica emprenyat; una mica enyorat, una mica fotut. Moltes miques fan un molt, ja se sap, però ara més em sento un rosari de miques que no un tot que camini en la mateixa direcció.

Setmana dispersa, d'anar fent, una mena d'autòmata sense una programació massa definida però que compleix per inèrcia i satisfà les obligacions que té contretes. No sé si es nota massa, ni en el fons no sé ni si m'importa, però sóc com una carcassa buida que circula pels llocs habituals i que aconsegueix que el reconeguin com el que es creuen que sóc. Tot va, doncs, segons els paràmetres previstos.

I feliços ells, feliç jo. O potser no, que de vegades fa més ràbia que altres.

Que un hom es cansa de parar l'orella i atendre les múltiples cares de l'egoisme circumdant.

Fins quan?

Que potser ja està bé de goma i de contorsionisme i convé obrir el calaix dels punts i repartir-los sobre les is.

Moments

Segueixo tirant de Ponç -espero que ningú no es molesti- i trio aquest perquè trobo que lliga amb la coincidència de tres fets que aquests dies m'acompanya.

Un, que estic llegint El torn de La Torna, el llibre que posa els punts sobre les is a la "brillant" actuació perpetrada per l'Albert Boadella quan es va apropiar per la patilla de l'obra que havien creat col·lectivament en el seu moment Els Joglars. A mesura que el vaig llegint i retrobo episodis mig enterrats en la memòria em ve com un tuf de podrit que Déu n'hi do.

Dos, que m'assabento que la fiscalia demana una multa de 21.600 euros per a Pepe Rubianes per les seves respostes a l'entrevista que li van fer al programa El club de TV3.

Tres, que els magistrats han decidit que De Juana Chaos segueixi complint condemna i mori a la presó amb la consegüent alegria del franquisme sociològic tan simpàticament representat pels senyors del PP i altres cavernícoles ad hoc.

Jo, que sóc fidel seguidor de la COPE perquè crec que no es poden ignorar els brams d'ase, començo a estar una mica inquiet. Fins ara em pensava que era cosa de l'edat això de recordar el passat: ja se sap que quan un posa anys va canviant la memòria a curt termini per la de més llarg recorregut. Però començo a sentir una inquietud cada cop més consistent a mesura que el panorama d'aquest racó de món en què m'ha tocat de viure es va deixatant i va adquirint una consistència apegalosa, magmàtica, quitranada.

Fet i fet, cada dia se'm fa més carregós deambul·lar-hi i assistir a la mena d'esperpent en què s'està convertint l'espectacle polític que ens serveixen (tant si mires més enllà de l'Ebre com si prescindeixes dels veïns obligats). La veritat és que si reunís el valor suficient i no tingués el cul tan llogat, ficaria quatre rampoines en una maleta i m'exiliaria per temptar la sort d'un horitzó més racional i discret.

De moment m'he de conformar, però, amb les petites alegries. Com la d'avui, per exemple, quan la Míriam després d'haver-se fet pregar una mica ha condescendit a treure el violí de l'estoig i ens ha ofert als seus companys de curs i a mi uns minuts de música.

Ha estat una petita benedicció i li'n vull donar les gràcies.

Jerigonzo

La bonica paraula amb què encapçalo aquest mig acte de contricció me la va regalar una senyoreta teleoperadora que s'obstinava l'altre dia a encolomar-me una oferta de línia telefònica o connexió ADSL -ara no podria dir ben bé de què es tractava.

Ella em parlava en castellà i jo, que el xampurrejo, anava trampejant la situació com podia tot i que, ho confesso, de tant en tant intercalava una falca catalana per temptejar si podíem anar com a mínim cap al bilingüisme passiu.

El diàleg per a besugs (ella entestada a arrancar-me un sí i jo obstinat a fer-li entendre que no) va acabar amb una certa brusquedat quan va i em diu: "Y por qué me hablás en jerigonzo si vós sabés que no lo entiendo?"

Veient que el diàleg tenia poques perspectives jo, que aquests dies vaig emmurriat i una mica curt de paciència, li vaig etzibar un eixut "moltes gràcies, bona nit" i vaig tallar la comunicació.

A pilota passada, però, em sento obligat a regraciar la meva desconeguda interlocutora. Si fins ara anava atabalat en això del nom de la llengua i ja no sé si dir-ne català, valencià, balear, bacavès o rosalbacavà, heus ací que ja tinc el problema resolt: jerigonzo!

La veritat, sona bé. I amb una mica de voluntat estic disposat a admetre que té aromes de multiculturalitat i transversalitat.

Adopteu-lo i propagueu-lo, farà fortuna.

Calia

Fa dies que em ronda pel cap penjar-vos aquesta imatge perquè, què hi voleu, us tinc tirada. I és de llei que us obsequiï amb alguna cosa bona de tant en tant.

No és la primera vegada que Joan Ponç s'instal·la en aquestes pàgines. Jo, ho dic ho proclamo, li tinc una devoció i una admiració molt altes.

I una enveja profunda. De fet de fet, alguna cosa barataria per poder dibuixar una mica com ell. Però no és el cas i no hi dono més voltes. Ho accepto, amb disciplina i un somriure.

Com em surt de fer-ho.

Cercles

...ara em podria proclamar republicà de tota la vida i barrar finestres i porticons i fins i tot barrejar cianur amb les garrofes per imaginar els recargolaments dels camells desafiant l'astorat esglai dels monarques amb el turbant de gairell i preguntant-se com s'enfilarien al proper balcó però amb tota evidència no ho faré perquè un cop l'any és bo sentir-se devot de Lluís XVI i ignorar les guillotines de la raó i a més em plau de donar-me la benvinguda de nou a aquest pou que he decidit que seguiria omplint a poalades de disbarats ja que si vas a mirar res no hi ha de més dolç que allò que fem sense més raó que perquè ens ve de gust i no treu cap a res i em segeueixen enllaminint les llepolies...

o, resumint: feliços nosaltres que som un en la distància (com era evident, però em calia dir-ho)

i .