Vaig ensopegar la cançó tot mirant Em vaig enamorar d'una bruixa. La pel·licula és un rave, Kim Novak un estaquirot i James Stewart un pal d'escombra. Tret de la presència d'Elsa Lanchester i de l'actuació de Philipe Clay no hi ha res que justifiqui els diners que va costar.
Però Le noyé assassiné és una petita joia i ja em sap greu haver trigat tant a descobrir-la.
La lletra de Charles Aznavour és força divertida. Com que el francès va de baixa en tradueixo un parell d'estrofes com esquer. Si us enllamineix ja us espavilareu a trobar-la sencera:
Tot sol al fons del Sena
Ja em començo a avorrir.
És en va que m'escarrasso
Per poder-me alliberar.
Deu anys en la mateixa postura
Us ben juro que es fan llargs.
D'ençà que em descomponc
Tinc els peixos tan acollonits
Que foten el camp sense remei.
Sóc un negat assassinat
Per un paio que volia
La meva cartera
.............
Jo que de l'aigua tinc horror,
Si encara m'haguessin fotut
A una bota plena de claret...
Però no, les meves carns s'estoven,
Em panseixo i consumeixo
En un Sena per on no baixa alcohol
...............
Sóc un negat assassinat.
Tinc una bala al coll
que m'impedeix de surar.
I una història us explico:
En aquesta immensa banyera,
Jo que menjava sens beure
Ara he de beure sens menjar.
Com que l'estiu és època de banys, he pensat que seria una bonica melodia per fer-vos companyia.
Fa molt de temps, sigui per obra i gràcia de Jean Paul Le Chanois o de
Robert Lamoureux, Papa, maman, la bonne et moi van venir a gronxar-se en
aquesta meva tercera circumvolució del lòbul frontal de la qual m’enorgulleixo.
I vet ací que de tant en tant m’impel·leixen a expel·lir (noteu com s’acaramullen
les geminades!) bufs de veu (John Roscelin dixit) que si eixissin d’orificis
menys dignes no gosaria exhibir davant els ulls i menys encara els narius de
tan distingida audiència.
Però és el cas que havent arribat l’hora dels adeus, m’ha llegut de fer-ho
amb una lletra que perfili en negre sobre blanc els motius diversos que em fan
predir que a can Racú ja van fent atots.
L’amic Basté, eximi creador de la brillant imatge “la futbolització de la
política”, li ha arribat l’hora d’emprendre el camí de la tietització del periodista.
Cada cop que el sento me’l veig com la mare de Psicosi amb la perruca guerxa
gronxant-se al balancí desgranant fílies i fòbies: que si innocents criatures
empresonades a les xarxes; que si víctimes del mòbil i la depredació; que si
pistolers desbocats tirotejant Balmes amunt, Balmes avall; que sort que tenim els
pantans a vessar i demà farà sol solet vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc
fred, i que si el tac i que si el tic i que si el toc... En fi, que cansa i que
cada dia em recorda més a l’exímia Encarna Xanxes.
La rateta Clapés, rosega que rosega. Algú li va furtar el formatge i no se’n
refarà mai. Sort en té de la tropa de despropòsits amb què s’embolcalla i li
fan de corifeus. Val dir, però, que li tinc un respecte: any i anys i per molts
anys repetint-se com la ceba i encara no l’han foragitat a cops de gorra. Chapeau!
I no us penseu que m’oblido de la joia de corona, el pernil de l’entrepà, l’histrió
de pa sucat amb oli. Però no el voldria distreure. La dura percaça del sol que
més escalfa no és que valgui una missa, val un tríduum pel cap baix.
I tot plegat a què ve? A una simple fórmula de matemàtica elemental: érem un
milió. I menys u perquè m’esborro, us heu quedat en 999.999.
El meu amic Hitoshi no es deixava fotografiar. I no perquè tingués por que li robessin l'ànima, que no en tenia, sinó perquè considerava que la irresistible bellesa del seu rostre condemnaria qui la contemplés a viure fins a la mort macerat en la tristesa i el dolor de no haver pogut veure'l en persona. Admirable generositat.
El meu amic Hitoshi no posava pegues, però, que li fessis un retrat sempre que respectessis tres condicions: que fos en absència (posar l'horroritzava), que no reproduïssis els seu exterior i que no fessis públic el retrat sense que ell l'hagués vist i l'autoritzés.
Quan me les va posar, vaig trobar aquestes tres condicions prou abellidores. Possiblement perquè no tenia cap intenció de satisfer-les. No pensava pas fer-li cap retrat, ni en presència ni en absència; em guardaria bé prou de perfilar la seva imatge i en cap cas sotmetria el meu treball a la seva aprovació per fer-lo públic.
Han passat els anys, però, i sense saber com ni per què ve un dia que faig quatre ratlles malgirbades i heus ací que en anar a desar la làmina me n'adono: m'ha sortit el Hitoshi!
Hi és tot ell: la flor de sis pètals que l'obsessionava, el record del serpent que el va temptar en un somni, el terror de les trompetes que anunciaven la fi dels temps, el fanal i la casa... I sobre tot la seva estimada gata Sakkura, fidel companya que no el deixava de petja i li feia present dels ratolins que caçava i que no es cruspia fins que en Hitoshi l'amanyagava i la premiava amb una moixaina.
Anava a fer públic el dibuix quan vaig recordar les tres condicions. L'última era, potser, la més difícil perquè m'obligava a sotmetre'm al seu dictamen. Però comptat i debatut, si jo havia conegut en Hitoshí el setanta-tres i ell ja en tenia noranta, potser el dos mil vint-i-sis no valia la pena buscar-lo per veure el què.
Oi més quan jo mateix vaig passar a millor vida el dos mil deu.