dissabte, 12 de gener de 2019

Refugi


Vista la fila lamentable que fa el 2019, amb aquesta mena de trista sardina travessada a la boca, he optat per dibuixar-me un refugi i tinc decidit instal·lar-m'hi així que els primers símptomes de l'hecatombe que es perfila a l'horitzó treguin el nas.

Covardia? Sense cap mena de dubte. Amb unes gotes d'angúnia i un pensament de fàstic. Que en qüestió de misèries m'atorgo la llibertat més absoluta.

Per que fa a la resta de la humanitat, que faci el que li convingui. Ni em manca ni espero que em faci visita.

Fet i fet, l'única nota de pentagrama que em desperta una certa simpatia és la que comparteix el nom amb una estrella.

I per anar fent boca, una mica de música:


dijous, 10 de gener de 2019

2019

               

dilluns, 31 de desembre de 2018

dilluns, 24 de desembre de 2018

És així


Els meus peixos són savis. I algun me n'ha sortit d'il·lustrat. 

Fem cas, doncs, del consell que ens dóna per festes i llegim les paraules de Montserrat Abelló.

Que són justes i ens han de fer pensar:

                              ENS ENCERCLA UN ODI ANCESTRAL

                                     Ens encercla un odi ancestral
                                     que aniquila els anhels 
                                      més purs.

                                      Quins moments més durs,
                                      més mesquins
                                      ens ha tocat de viure!

                                      L'asfalt de la ciutat
                                      ho envaeix tot i busquem
                                      llibres entre les runes.

                                      I tanmateix escrivim
                                      amb el temor que
                                      se'ns perdin    les paraules.

                                                              Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi, 2006.

dimecres, 12 de desembre de 2018

Els meus ninots i jo


Els meus ninots i jo estem tristos.
És una manera com qualsevol altra d'estar.
Ens fem companyia.
Jo me'ls miro mentre es van formant i qui sap si ells em miren a mesura que neixen.
No els preguntaria mai què pensen.
Vés a saber quina resposta podrien donar.
Si no vols pols, no vagis a l'era.
Però potser valdria la pena que els preguntés si estan d'acord a il·lustrar aquestes paraules que ara escric.
Aquest mateix que ara ens acompanya penso que em diria que no, que el silenci és més bona companyia que la buidor de les paraules.
I penso que té raó.
Com podria rescabalar-lo?
Amb la música:


dilluns, 3 de desembre de 2018

Volum 9


                                                         Conformitats

                                                     No podien posar
                                                     el mort dins el taüt.
                                                     Començà a plorar;
                                                     es posà cabut.

                                                    Quan tancaven, treia
                                                    un braç, una mà.
                                                    Alçava la tapa
                                                    fent força amb el cap.

                                                    La mare li deia:
                                                    -No siguis així...
                                                    El pare li deia:
                                                    -No plores més, fill...

                                                    Li posaren el cap
                                                    novament al coixí.
                                                    -Mare, vindrà a veure'm?
                                                    -Clar que hi vindré, fill...

Poema d'Estellés recuperat.
De L'ofici de demà.
Al Volum 9 de l'obra completa.
Que fa temps vaig deixar i va oblidar el camí de tornada.
Avui l'he comprat de nou.
Ara descansa al costat dels seus altres nou companys.

I jo que n'estic content.

Que, en un dia pintat de gris pels vents que bufen del sud, no està de més una alegria.

dijous, 8 de novembre de 2018

Jonàs


Cansat que cada vegada que posava el peu a la sorra, el mar comencés a bullir de balenes disposades a engolir-lo, Jonàs va créixer i créixer i créixer tant, que a hores d'ara ja pot travessar totes les mars i algun oceà xanet-xanet, amb els peus a terra i la clepsa arran d'onatge. Això no li estalvia, però, que algun peixot tossut li nedi a cau d'orella i miri d'inflar-li el cap amb històries de terribles naufragis i derelictes tenebrosos que, diu,  potser li abelliria de visitar. 

Jonàs pensa que és un pesat i l'engegaria a dida, però és tan educat que va fent camí fingint que tot el que sent i mira de no escoltar és d'un gran interès. Sap que, gegant o nan, quan arribi a port seguirà el seu camí a peu sec, mentre que l'habitant dels mars, si vol anar-li al darrere, acabarà els seus dies boquejant, ja no per dir pocasoltades sinó per anar-se ofegant i regalar-li per sempre més el do del silenci.