Hitoshi

El meu amic Hitoshi no es deixava fotografiar. I no perquè tingués por que li robessin l'ànima, que no en tenia, sinó perquè considerava que la irresistible bellesa del seu rostre condemnaria qui la contemplés a viure fins a la mort macerat en la tristesa i el dolor de no haver pogut veure'l en persona. Admirable generositat.

El meu amic Hitoshi no posava pegues, però, que li fessis un retrat sempre que respectessis tres condicions: que fos en absència (posar l'horroritzava), que no reproduïssis els seu exterior i que no fessis públic el retrat sense que ell l'hagués vist i l'autoritzés.

Quan me les va posar, vaig trobar aquestes tres condicions prou abellidores. Possiblement perquè no tenia cap intenció de satisfer-les. No pensava pas fer-li cap retrat, ni en presència ni en absència; em guardaria bé prou de perfilar la seva imatge i en cap cas sotmetria el meu treball a la seva aprovació per fer-lo públic. 

Han passat els anys, però, i sense saber com ni per què ve un dia que faig quatre ratlles malgirbades i heus ací que en anar a desar la làmina me n'adono: m'ha sortit el Hitoshi!

Hi és tot ell: la flor de sis pètals que l'obsessionava, el record del serpent que el va temptar en un somni, el terror de les trompetes que anunciaven la fi dels temps, el fanal i la casa... I sobre tot la seva estimada gata Sakkura, fidel companya que no el deixava de petja i li feia present dels ratolins que caçava i que no es cruspia fins que en Hitoshi l'amanyagava i la premiava amb una moixaina.

Anava a fer públic el dibuix quan vaig recordar les tres condicions. L'última era, potser, la més difícil perquè m'obligava a sotmetre'm al seu dictamen. Però comptat i debatut, si jo havia conegut en Hitoshí el setanta-tres i ell ja en tenia noranta, potser el dos mil vint-i-sis no valia la pena buscar-lo per veure el què.

Oi més quan jo mateix vaig passar a millor vida el dos mil deu.

Alternativa

 Volia ser drac i em vaig quedar en aquesta mena de mig camí que ara veieu. Però no hi fa res perquè així m'he garantit una llarga supervivència. Passen anys i passen cavallers i com que no em reconeixen jo vaig fent la viu-viu.

I si alguna vegada em veig en un destret, convoco algun amic com aquest per acabar d'embolicar la troca.

No falla mai.

Feliç Sant Jordi!

Caps

 

Bicèfala per bicèfala, no em negareu que la de dalt fa cangueli i la de sota és la mar de mona.

Si mai puc arribar a triar bandera, faré mans i mànigues perquè aquesta sigui la meva.

Al país dels meus somnis hi sereu tots benvinguts.

Passat Nadal, Reis...

Però perquè no us penseu que el meu calendari ha embogit no m'estaré de desitjar-vos bona Pasqua!

A desgrat que no és per bona sinó per mala que la Pasqua més gloriosa de les lletres catalanes m'ha demanat de fer-vos companyia;

Mala pasqua us do Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia, 

formatge ullat, cruel fisonomia,

amb més puntes i grops que té l'arada.

D'alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

Us estalvio els tercets. Si els voleu, feu visita a Francesc Vicenç Garcia i completeu el tast de la monja gravada de verola.

Però no us quedeu aquí. Animeu-vos i regaleu-vos una bona estona de lectura. 

Si París valia una missa, el Rector es mereix algunes hores del vostre temps.

De res.

Ara ve Nadal

Si Nadal s'acosta, el gall tremola, La tia Pepa s'ho mira i es llepa els bigotis a l'avançada. No sap encara el tall que li pertoca, però dona per bona la tria, la faci qui la faci. Al capdavall se sap vella i poc estimada i fa temps que ha decicit no fer cap fàstic al que del cel li baixi. Perquè com tothom sap, les coses bones baixen del cel. Que és -com tothom sap també- aquest lloc misteriós on s'amaguen tots els benifets i que, tot ple de núvols blancs i flonjos, ens espera per quan sigui l'hora i ens assignin el nuvolet que ens correspon, juntament amb el kit angelical (túnica, ales i corona). Per això cal que sempre estigueu al cas de la talla que gasteu, no sigui cas que trabuqueu la xifra i us passeu l'eternitat arrossegant la túnica, amb unes ales que us vagin balderes i la corona de mig gairell.

Sigueu al cel o a l'infern (que el bon Déu us l'estalviï!) cal anar sempre ben forjat. Les aparences ho són tot. Per elles us jutjaran i per elles es decantarà la balança en favor o en contra vostra. Una bona màscara i una millor disfressa us ha de permetre ocupar aquest lloc de privilegi que sens dubte sabeu que mereixeu. Sigueu més que Long Chaney! Que les seves mil cares quedin desbordades pel vostre tarannà camaleònic. Aprengueu a aparentar allò que l'altre vol que vós sigueu. Traïu tot principi que us allunyi del guany que voleu. No passeu cap pena d'abjurar de tots els principis que en veu ben alta i ferma proclameu que jureu respectar. 

Sigueu com els temps que ens agombolen i que ens conviden a fitar l'únic horitzó que ens convé. Feu del vostre melic el centre de l'univers i gireu obstinadament al seu voltant, com el bou junyit a la sínia. I més encara, no deixeu entrar al cercle que ha limitat cap altre que aquell que hagi entès que l'única veritat que ha de servir és la dels vostres interessos. I un cop tots reunits, alceu un mur impenetrable que ningú pugui travessar.

Si teniu sort, quan arribi la fi del món trigareu un instant més que els altres a desaparèixer. Aquesta serà la vostra recompensa.

Cara o creu

Tantes cares i una sola creu. La dels temps que corren. Amb sàdics que destralegen i maten a preu fet per a major glòria del seu egotisme desenfrenat. Mentiders compulsius que les deixen anar com -diuen- que fan les ases amb els pets. I nosaltres que ens ho empassem des de la nostra covarda i amable comoditat. Regurgitant algun plat ben cuinat i pontificant a la sobretaula amb cafè, copa i puro.

Tantes cares i tots tan culpables. Que no cal prémer el botó ni guiar el dron carregat de mort, ni contemplar el vol esvelt del missil portador de malvestat. Tots culpables pel sol fet de respirar, que no hi ha coartada per a tots els que diem que no, que no pot ser, que sembla mentida, que és inconcebible, que tant de bo... 

Però un cop dit això, reconciliats amb nosaltres mateixos perquè ens sentim al costat bo de la història, anem cap al llit i mirem de caure en un son profund perquè demà ens espera un nou dia.

Nou dia per a qui? Perquè tots els dies són vells, arrossinats, tristos, grisos i perduts.

Hi havia aquell que anava a la recerca del temps perdut. Inútil comesa.

El temps és irremissiblement perdut. Com el món. Com tots nosaltes.

Amén.

El nostre pa de cada dia.

El tèrmit rosega la biga i la casa va i s’enfonsa. Els ídols -les idoles també- tenen els peus de fang i s’entrebanquen. Les orelles se m’embussen de tanta idiòcia galopant. Els culs que hem llogat no ens deixen seure a lloure. Però remenem galtes ben llustroses per embadocar badocs que baden. O que diuen: “A bodes em convides” o “Afarta’m i digue’m moro”, amb permís de sant Yamal, passeu-me la incongruència. El soroll constant ofega la raó. Vals el que et paguen i tot s’hi val per engruixir la bossa. Ho vull tot ara i aquí. El meu crit pot ofegar la teva veu. Si parles fluix et deixo, si aixeques el gallet, t’escapço. Jo tinc la veritat i la força. La força és l´última raó de la veritat.

I anem fent. Fent la viu-viu. De mica en mica. Amb la pica sempre buida.

Perquè el desguàs s’ho empassa tot. El dia i la nit. La vida i la mort.

Sobretot la mort.