Atesa la bonica estratègia de l'oposició al govern de l'estat penso jo que aquest deu ser el desideràtum que els obri les portes del relleu.
I no és tant que m'amoïni com a estratègia de desgast, sinó com a pràctica habitual de neteja quan ja tinguin la paella pel mànec.
És per això i per no res més que afegiré una bonica melodia a aquesta deposició potser un poc forçada per les calors estivals.
Heus-los ací, la parella ideal.
Carn i ungla? Cul i merda?
Indestriablement units pel misteri de no poder saber quin és la carota i quin la cara.
Somniats per un insomne i perseguits pels replecs del silenci més estrident.
Aixoplugats en tres-cents trenta-tres culs de got llardosos d'alguna taverna oblidada.
Silenci i devoció.
Seguint la ruta de tantes victòries que ens han de conduir a la debacle final.
Resant el rosari amb denes de carcanades exhumades de sepulcres blanquejats.
La felicitat és ben bé això.
Sentir com la canadura es va fonent per revelar l'íntim secret de l'arquitectura que ens sustenta.
I vet ací que de tant en tant m’impel·leixen a expel·lir (noteu com s’acaramullen
les geminades!) bufs de veu (John Roscelin dixit) que si eixissin d’orificis
menys dignes no gosaria exhibir davant els ulls i menys encara els narius de
tan distingida audiència.
Però és el cas que havent arribat l’hora dels adeus, m’ha llegut de fer-ho
amb una lletra que perfili en negre sobre blanc els motius diversos que em fan
predir que a can Racú ja van fent atots.
L’amic Basté, eximi creador de la brillant imatge “la futbolització de la
política”, li ha arribat l’hora d’emprendre el camí de la tietització del periodista.
Cada cop que el sento me’l veig com la mare de Psicosi amb la perruca guerxa
gronxant-se al balancí desgranant fílies i fòbies: que si innocents criatures
empresonades a les xarxes; que si víctimes del mòbil i la depredació; que si
pistolers desbocats tirotejant Balmes amunt, Balmes avall; que sort que tenim els
pantans a vessar i demà farà sol solet vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc
fred, i que si el tac i que si el tic i que si el toc... En fi, que cansa i que
cada dia em recorda més a l’exímia Encarna Xanxes.
La rateta Clapés, rosega que rosega. Algú li va furtar el formatge i no se’n
refarà mai. Sort en té de la tropa de despropòsits amb què s’embolcalla i li
fan de corifeus. Val dir, però, que li tinc un respecte: any i anys i per molts
anys repetint-se com la ceba i encara no l’han foragitat a cops de gorra. Chapeau!
I no us penseu que m’oblido de la joia de corona, el pernil de l’entrepà, l’histrió
de pa sucat amb oli. Però no el voldria distreure. La dura percaça del sol que
més escalfa no és que valgui una missa, val un tríduum pel cap baix.
I tot plegat a què ve? A una simple fórmula de matemàtica elemental: érem un
milió. I menys u perquè m’esborro, us heu quedat en 999.999.
I bon profit.
.JPG)
