dissabte, 27 de novembre de 2021

A un del set


Com era més que previsible no m'he sabut estar de temptar la sort abans d'hora. 

I a l'altra banda del forat -petit o gran, tant és- només m'hi esperava un mirall. 

I el que hi he vist no m'ha agradat.

Per sort, ara que ja no hi soc el mirall ha tornat a emmudir.

No seré pas jo qui li insufli el verb.

El silenci sempre serà la més aquietadora de les carícies.


dilluns, 22 de novembre de 2021

A sis de set


 Rebo aquest missatge del meu cuc emissari.

Estic inquiet.

No sé quin forat em correspon.

diumenge, 14 de novembre de 2021

Forat de cuc


 A catorze dies vista d'assolir el set m'han vingut ganes d'anar a un altre univers. 

Per una simple qüestió de logística he comprès que necessitava un forat de cuc.

Com que no l'acabava de trobar, he optat per convocar un cuc i encarregar-li que el busqui.

Si se'n surt, seguiran notícies.

divendres, 29 d’octubre de 2021

Tria i remena

 Tant si ets de castanya com d'allouín segur que t'escauen les fantasmes:




Bon profit!

dimarts, 7 de setembre de 2021

Selfies

La veritat és que no sóc massa de selfies, més que res perquè tinc la certesa que quan em van tombar a les oposicions de fotogènia van prendre una decisió justa, precisa, equitativa i saludable.

No se m'amaga que això que dic contradiu que una imatge meva de mi mateix encapçali aquest blog que fa anys que s'arrossega i que -no se m'amaga pas, ans al contrari- llangueix sense aturador des del 2005.

Pot servir-me d'excusa que disset anys enrere era prou eixelebrat per exhibir-me, ni que fos de forma prou inintel·ligible, acompanyant la divisa que vaig robar al senyor Espriu i la frase que vaig demanar en préstec a l'albardà que m'enamora.

Pecats de joventut, podria dir, si no fos un oxímoron en algú com jo que ja va néixer vell i que per comptes de bressol s'adormia en un taüt.

Però ve el temps que tot roda i arriba a una bona fi i fa uns dies, remant entre les imatges que convocava el bonic sintagma "dansa de la mort", em vaig topar amb els amens gravats que us ofereixo.

Ho faig amb un cert pudor. I més després de comprovar, mirall en mà, que qui va servir de model a l'artista morbós no podia ser altre que el meu bessó que em va precedir alguns segles.

Cap per amunt:


O cap per avall:


O fent bonic parella:



 

Fruïu doncs de tan belles imatges i que tingueu motiu per a una greu reflexió que us acosti, com el rellotge, a una bona mort.

dimecres, 1 de setembre de 2021

Dedicat als tifes


 Quan vaig cometre l'error d'obir-me una finestra a Instagram, no vaig saber preveure que hauria de suportar la irrupció d'instantànies de plats de diversa índole i consideració. 

No puc acabar d'entendre que hi hagi gent que suposi que ningú pugui tenir interès a contemplar les menges que ingereixen. Descartada aquesta motivació, no em queda altra alternativa que assumir que l'objectiu és presumir de... De què? De refistolats? De tenir bon païdor? De ser uns perfectes imbècils?

D'aquesta mena de gents, a casa meva sempre se n'ha dit "que fan el tifa". 

I és per això, que en honor d'aquesta mena de fauna que pul·lula per les xarxes us ofereixo el que seria el meu àpat ideal.

Excuso dir-vos qui posaria a la cassola. No voldria que us poguéssiu sentir al·ludits.

divendres, 6 d’agost de 2021

PROVA 1


 

Guardarem aquest document amb el nom de PROVA 1

Encara que no serveixi per res.

Guardar és la primera providència. No la segona. La primera.

Per arribar algun dia a algun port inconegut. Per descobrir un món nou, ple d’indígenes que faran genuflexions per quatre vidres de pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort, endreçat al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta consideració.

Segons costum establert, ens és permès de profanar tombes sempre que acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som arqueòlegs. Per bé que ben mirat (i això no es pot fer si no és des de la perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic d’un doctor o la pala d’un lladre no hi fa cap diferència.

Fins i tot seria preferible el lladre. Aquest, que mira pel benefici propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al repòs. I ja vas més lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o mal venuts, trauran algun ventre de pena.

Però si caus en les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no acabaràs exposat a la llum inclement d’algun museu en una vitrina sotjada tothora per ulls impertinents?

Ens hi tornarem a posar

Entrar a una llibreria era el que feia amb més tranquil·litat. Era l’única mena de botiga on no sentia cap mena d’amenaça i on no li dolia pagar i on res no li semblava massa car. Li agradava passejar entre els taulells i els prestatges i deixar lliscar la vista per les portades o els lloms. Les vegades que no tenia cap títol en cartera esperava que algun senyal li revelés quin havia de ser triat. Podia ser qualsevol detall: el color de la coberta, el gruix del volum, la il·lustració... I si li quedava algun dubte l’esbandien el pes, el gruix, el tacte, l’olor... Ara només tenia un repte pendent: llegir algun dels sis mil volums que havia anat portant fins a casa i havia anat arrenglerant amb ordre impecable als prestatges de la biblioteca.

Resistència a l’invasor

Des del post de comandament, això de l’invasor queia molt lluny. Més que res perquè entre el búnquer i l’enemic s’hi havien estibat centenars de milers de ciutadans que estaven destinats a ser esmorzats, dinats, berenats i sopats per l’invasor quan a aquest li vingués el cuquet. I a fe de déu que quan la gana l’emprenia, no se n’estava i se’n feia un bon tip! Però és la gràcia de les masses, que sembla que mai no s’hagin d’acabar. Diem bé, sembla, nomes sembla... Perquè va arribar el moment que el Conducator va haver d’acceptar que les legions que els feien de coixí s’havien reduït a quatre píndoles que no servien ni d’aperitiu. I va ser aleshores que el búnquer en pes va optar per l’única alternativa plausible: obrir les comportes i deixar-se engolir per les aigües. S’estimaven més l’asfíxia que les queixalades de viu en viu. I no els critico la decisió. Ni gens ni mica.

Sense massa pressa

Mirava de travessar els carrers sense massa pressa però procurant que no es notés. Triava els carrers més amples, amb preferència els de dues direccions, i s’aplicava a no mirar el semàfor per no veure les intermitències i tenir la temptació de caminar més viu. L’èxit de la seva estratègia va venir amb les rodes d’un autobús articulat nou de trinca. Ell va morir a l’instant. Per això no va poder gaudir dels quatre morts i vint-i-set ferits resultat de la bonica tombarella que va fer el bus quan el conductor, esglaiat, va clavar els frens i va fer un cop de volant.

Ens hem de veure més sovint

Això és el que solem dir quan ens acomiadem d’algú que representa que fa segles que no veiem i que ens hem trobat a la impensada. Cinc minuts escassos de conversa forçada rebuscant en la memòria algun tòpic escaient, esquivant qüestions que podrien ser delicades i que ens deixarien amb els peus a la galleda i cara de tòtil, forçant la banalitat al límit del que és suportable per arribar a aquell punt en què tirem del em sap greu però t´he de deixar, que s’ha de dir mentre amb l’índex fas uns copets a l’esfera del rellotge, senyal inequívoc que ja fas tard a una cita imprescindible. I és aleshores quan surt a la palestra l’inevitable m’he alegrat de veure’t. I tant, jo també, i ens hem de veure més sovint, i tant, i tant, et truco, d’acord, em farà molta il·lusió. Però mai no li diràs que tant de bo que no faci. Ni tampoc no li diràs que no tens ni la més remota idea de qui és i que has passat els minuts més estúpidament idiotes de la teva vida.