divendres, 14 de juny de 2019

Passatemps




quins

diumenge, 2 de juny de 2019

Temperatures

Ni fred...


Ni calor...


Gel:


dimarts, 7 de maig de 2019

L'orgue de Barbarie

Quan et vaig enllestir no sabia què fer de tu. No sabia si conservar-te o fer-te desaparèixer discretament. O relegar-te a l'oblit, que ve a ser el mateix. Però hi havia alguna cosa en tu que em retenia. Sigui com sigui, han anat passant els dies fins que l'atzar m'ha revelat quin sentit tenies.


Feia temps que no me l'escoltava i vaig triar Serge Reggiani per acompanyar la tarda. Anava recordant les músiques i les lletres fins que va arribar L'orgue de Barbarie


És curiós com havent-lo sentit tantes vegades, havia passat per sobre del recitat sense parar-hi massa esment. Però vet ací que aquesta vegada hi vaig posar més atenció i vaig entendre el lligam que hi havia entre jo mateix de mi mateix, el dibuix que havia engiponat, el senyor Reggiani i el poema de Jacques Prévert. I atesa la descoberta no m'he pogut estar de compartir-la. I per això m'he atrevit a fer una mica de traducció per si a algú li pot ser de profit.

L'orgue de barbarie   
Moi le joue du piano,
disait l'un.
Moi le joue du violon,
disait l'autre
Moi de la harpe, moi du banjo,
moi du violoncelle,
moi du biniou...moi de la flûte,
et moi de la crécelle
Et les uns les autres parlaient, parlaient,
parlaient de ce qu'ils jouaient.
On n'entendait pas la musique,
tout le monde parlait,
parlait, parlait,
personne ne jouait.
Mais dans un coin un homme se taisait:
"Et de quel instrument jouez-vous monsieur
qui vous taisez et qui ne dites rien?"
lui demandèrent les musiciens.
"Moi je joue de l'orgue de Barbarie,
et je joue du couteau aussi",
dit l'homme qui jusqu'ici
n'avait absolument rien dit.
Et puis il s'avança le couteau à la main
et il tua tous les musiciens
et il joua de l'orgue de Barbarie
et sa musique était si vraie
si vivante et si jolie,
que la petite fille du maître de la maison
sortit de dessous le piano
où elle était couchée endormie par ennui.
Et elle dit:
"Moi je jouais au cerceau,
à la balle au chasseur,
je jouais à la marelle,
je jouais avec un seau,
je jouais avec une pelle,
je jouais au papa et à la maman,
je jouais à chat perché,
je jouais avec mes poupées,
je jouais avec une ombrelle,
je jouais avec mon petit frère,
avec ma petite sœur,
je jouais au gendarme
et au voleur,
mais c'est fini, fini, fini.
Je veux jouer à l'assassin,
je veux jouer de l'orgue de Barbarie."
Et l'homme prit la petite fille par la main
et ils s'en allèrent dans les villes,
dans les maisons, dans les jardins.
Et puis ils tuèrent le plus de monde possible
après quoi ils se marièrent
et ils eurent beaucoup d'enfants.
Mais…
L'aîné apprit le piano,
le second le violon,
le troisième la harpe,
le quatrième la crécelle,
le cinquième le violoncelle,
et puis ils se mirent à parler, parler,
parler, parler, parler…
On n'entendit plus la musique
et tout fut à recommencer!
L’orgue de maneta   
Jo toco el piano,
deia l’un.
Jo toco el violí,
deia l’altre.
Jo l’arpa, jo el banjo,
jo el cel·lo,
jo la gaita… jo la flauta,
i jo el xerrac.
I els uns i els altres parlaven, parlaven,
parlaven del que tocaven.
No se sentia la música,
tothom parlava,
parlava, parlava,
ningú no tocava.
Però en un racó un home callava:
“I quin instrument toqueu vós, senyor,
que calleu i no dieu res? ”,
li van demanar els músics.
“Jo toco l’orgue de maneta,
i també faig anar el ganivet”,
va dir l’home que fins aquí
no havia dit res de res.
I aleshores va avançar ganivet en mà
i va matar tots els músics
i va tocar l’orgue de maneta
i la seva música era tan de veritat,
tan viva i bonica,
que la nena petita de l’amo
va sortir de sota el piano
on s’havia ajagut i dormia l’avorriment.
I va dir:
“Jo feia anar la rutlla,
tirava a matar amb la pilota,
jugava a la xarranca
jugava amb un galleda,
jugava amb una pala,
jugava a papes i a mames,
jugava a tocar i parar,
jugava amb les nines,
jugava amb una ombrel·la,
jugava amb el meu germanet ,
amb la meva germana petita,
jugava a lladres
i a serenos,
Però s’ha acabat, acabat, acabat.
Vull jugar a assassinar
i fer girar la maneta de l’orgue.”
I l’home va agafar la mà de la nena
i se’n van anar per ciutats,
cases i jardins,
I van matar tanta gent com pogueren
i després es van casar
i van tenir molts fills.
Però...
El gran va estudiar piano,
el segon el violí,
el tercer l’arpa,
el quart el xerrac,
el cinquè el cel·lo,
i després es van posar a parlar, parlar,
parlar, parlar, parlar…
Ja no es va sentir la música
i tot va tornar a començar!

Jo m'hi he entretingut una estona. Espero que algú més també.

dimecres, 24 d’abril de 2019

Paraules


M'havien dit que no ho fes, que era un perill que calia evitar. Quan hi caus és un forat negre que t'engoleix. Que no en surti la llum no m'inquieta, perquè estic molt avesat a caminar a les palpentes.

Però ho he fet i m'he deixat embolicar per les paraules. 

I ara són com una mena de fulard o de bufanda o de tapacolls o què sé jo, que no m'importa ni m'inquieta, que les portaré fins on em duguin.

Que espero que sigui fins arran del penya-segat per fer el que toca.

Que els acudits ens il·luminin.

Un pas endavant.

dilluns, 15 d’abril de 2019

Ulls


De tu m'interessa la mirada i aquesta mena d'ullals que podrien fer sospitar una tirada al vampirisme. La sang, però, està tan esbravada que algun metge de capçalera benèvol t'hauria de receptar un complement alimentari que et donés un color més sanitós. 

Si tornem a la cosa dels ulls, en tens un en espiral i l'altre que no se sap si és un insecte camuflat o una fulla que algun vent desorientat fa anar amunt i avall. Si els agafem en conjunt et fan bascular entre estràbic i borni. Fet i fet, la cosa importa poc. Pel que hem de veure, podríem passar sense ulls. I sense orelles. També sense boca.

Ja ho proclamaven els simpàtics simis: ni veure, ni sentir, ni parlar.

Aquest és el secret. La resta, són trons.

dimecres, 13 de març de 2019

Amic Gérard


                                               Je suis le Ténébreux, – le Veuf, – l’Inconsolé,
                                               Le Prince d’Aquitaine à la Tour abolie :
                                               Ma seule Etoile est morte, – et mon luth constellé
                                               Porte le Soleil noir de la Mélancolie.

                                               Dans la nuit du Tombeau, Toi qui m’as consolé,
                                               Rends-moi le Pausilippe et la mer d’Italie,
                                               La fleur qui plaisait tant à mon coeur désolé,
                                               Et la treille où le Pampre à la Rose s’allie.
                                               Suis-je Amour ou Phébus ?… Lusignan ou Biron ?
                                               Mon front est rouge encor du baiser de la Reine ;
                                               J’ai rêvé dans la Grotte où nage la sirène…
                                               Et j’ai deux fois vainqueur traversé l’Achéron:
                                               Modulant tour à tour sur la lyre d’Orphée
                                               Les soupirs de la Sainte et les cris de la Fée.

dijous, 7 de febrer de 2019

Ai, ma mare...


Com que sembla que a mesura que et fas més vell refresques la memòria més llunyana, heus ací que avui m'ha vingut al cap que ma mare -en un d'aquells escassos moments que li vagava de cedir a la tendresa- em deia "ravatxolet", apel·latiu que sempre em va deixar a la inòpia.

Resulta que ara m'adono que potser volia encarrilar-me per un camí molt més contundent que els que m'ha convingut de transitar. I és per això que, tot i que ja sé que vaig tard, m'he decidit a prendre unes lliçons de cant. 

Qui sap si fent quatre galls aconseguiré rescabalar la meva progenitora de tanta decepció: