dimecres, 17 d’octubre de 2018

Obrint el focus


Dies i dies intentant trobar el desllorigador del com i del perquè, i res. Sant Gat s'estava mut com una anxova (com era d'esperar perquè ja la portava al cap) i no em suggeria cap motiu que el justifiqués.

Fins que s'ha fet la llum, he agafat distància i s'ha fet evident la terna: Sant Gat, la Rata Maula i el Dimoni Botirell. I és que cal arribar al tres perquè tot prengui sentit:

Introducció, desenvolupament i conclusió...
Matí, tarda, nit...
Infantesa, maduresa, senectut...
Esmorzar, dinar, sopar...
Eufrosine, Talia i Aglae...
Reus, París, Londres...
Sang, suor i llàgrimes...
Animal, vegetal, mineral...
Masculí, femení, neutre...
Dilluns, dimecres i divendres...
Magenta, groc i blau...
Tesi, antítesi, síntesi...
Cap, tronc i extremitats...
Pare, Fill i Esperit Sant...
Presentació, nus i desenllaç...
Dimarts, dijous i dissabte...
Primer, segon i tercer acte...
Aquest, aqueix, aquell...
Bo, millor, òptim...
Blanc, negre, gris...
Present, passat, futur...
Midons, drutz i gilós...
...i les tres filles d’Helena, és clar.


Resumint, m'ha calgut bussejar fins al 2008 per trobar el desllorigador d'un gargot del 2018.

Que 10 anys no són res i a mi em van trobar al carrer.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Sant Gat


Deixo aquí el ninotet mentre m'invento el text que el va inspirar.

dilluns, 24 de setembre de 2018

L'homenet


L'homenet que mira la finestra només sap que està sol. Ha begut la copa més amarga i no es treu el gust de la boca i sap que sempre l'acompanyarà. I no s'hi fa, no s'hi avesa. Voldria licors dolços, embafadors, que li enterbolissin el seny i l'ajudessin a un bon morir. No desitja cap altra cosa.

Però retorna una i altra vegada al peu de la finestra on va veure la dona per últim cop. Un lloc absurd, estúpid, on la dona li va dir què tenia i què volia. I on es van barallar i ell la va maleir perquè no l'entenia ni la volia entendre. I se'n va anar irat, ple d'orgull i de fúria.

D'això les pedres no en saben res. Ni els barrots, ni la persiana muda. Ni l'esquerda que l'home interroga amb els ulls i les llàgrimes, i on li sembla trobar el ressò del tall net del bisturí que l'ha esqueixat per sempre. Dia a dia. Hora a hora. Segon a segon.

I sempre la mateixa pregunta, obsessiva, inútil, indefugible: "Per què ell i no jo?"

divendres, 31 d’agost de 2018

Lovecraft a la planxa

Sempre que netejo un calamar em recordo de Lovecraft. 

No sé si serà per la forma, la textura o l'aigua que tira avall les excrecències que no serien benvingudes al plat, però a la meva aigüera potser hi ressonen melodies obscenes i miro de no girar-me per no haver d'enfrontar-me a l'horror de Dagon o, molt pitjor encara, a Cthulhu, que no se sap mai si pot arrossegar-se més enllà de l'illa plena de podridura que l'hostatja.


Malgrat aquest panorama poc encoratjador, un cop enllestida la neteja i quan la planxa ja està prou roent, hi ajec el meu calamar i deixo que es cogui, però no massa, no fos el cas que l'espatlléssim.

Encabat el traspasso a la safata i li aplico una generosa ració d'all i julivert.

No en sóc massa partidari, de l'all, però he d'ametre el fonament literari de les seves virtuts: si per via visual i/o olfactiva pot esbandir els perills dels vampirs, no dubtarem ara que per via digestiva ens pot protegir de les abominables presències dels déus primigenis.

En fi, sigui com sigui, he d'admetre que des que faig petites incursions en el complex món de la cuina l'imaginari del calamar és molt més ric i divertit que el de l'entrecot. Davant d'un entrecot només sóc capaç d'imaginar que tragino una llesca de cadàver de bou.

És molt bo, però trobo que li falta una mica de morbo.

dijous, 30 d’agost de 2018

Ferrater

D'aquí no res podrem trobar a les llibreries un nova edició de Les dones i els dies. Benvinguda sigui. En el mentrestant (i per allò que no hi ha plaer més gran que matar les hores que algun dia ens han de retornar el favor) m'he entrtingut espigolant un parell de poemes de Ferrater i amanint-los amb quatre gargots i mitja dotzena de colors.

No n'estic especialment cofoi, però un cop perpetrat l'engendre també em sabia greu enviar-lo de dret a la paperera.

Aquí el teniu i que bon profit us faci.

diumenge, 19 d’agost de 2018

La Pesta Major


Fa una certa angúnia veure-li el rictus encarcarat. Per no tenir, no té ni aspiracions de riure forçat sinó que més aviat sembla que ens vulgui dir: "Maleïts tots, perquè no passeu via i em deixeu reposar en pau? Què us he fet jo? Quin mal us he procurat vivint? Que jo respiri us dóna mal viure? On arrela aquest odi que coveu contra el meu son i que us porta a esgüellar com a porcs ineducats al peu de la meva finestra? Que jo dormi, us fa infeliços? El meu repòs us dóna mal?"

I és que el pobre no entén que cal pagar religiosament el delme de la festa, que l'alegria de molts sempre s'ha edificat sobre la pena d'alguns.

I és per això que mentre carrer amunt i carrer avall els botxins de la seva quietud es gronxen en els crits inarticulats amb què volen escampar la seva ofensiva felicitat, ell busca l'únic refugi plausible, el silenci amable d'un vell llibre de poemes:

La mort ve a passejar-se cada nit
pel meu carrer, com un festejador,
i fa una serenata més fina que el sentit:
flautes d'angoixa i violins de por.
Sento la seva passa
que em glaça:
ara, subtil, s'acosta a un finestró.
Cada nit mira una criatura mig erta,
cada nit senyala un brancal.
A l'endemà hi ha una finestra oberta
i mig clos un portal.

Sort de Carner. No hi ha com unes gotes de mort per restablir l'equilibri de la vida: ja podeu cridar tant com vulgueu, que dia vindrà que el silenci us ompli la boca de terra.

divendres, 17 d’agost de 2018

Quod erat demonstrandum


Ja sé que més d'un, havent llegit el farrigo-farrago que acompanyava Galatea i la seva tropa, va arribar a la sana conclusió que en això de les interpretacions hi havia més pa que formatge. Evidentment. I alguna hora per assassinar. I una bona dosi de simulació i tones d'impostura. Però a veure... Si no és per tot això, què cony fotem aquí (jo escrivint ara i tu llegint qui sap quan)? La poca feina és la mare de tots els vicis, que em deia la besàvia que mai no vaig arribar a conèixer.

Com que no vull molestar ningú no diré cap paraula sobre el sentit transparent d'aquest dibuix. No voldria ofendre-us posant lletra a l'evidència.

A més, ja tinc escrit que hi ha gargots que no demanen interpretació. Són, podríem dir, els de lectura immediata. I si el moviment el demostrem movent-nos, i la prova del pastís la trobem en el tast, la claredat d'aquest dibuix m'estalvia més paraules.

q.e.d.