Le noyé assassiné

 

Vaig ensopegar la cançó tot mirant Em vaig enamorar d'una bruixa. La pel·licula és un rave, Kim Novak un estaquirot i James Stewart un pal d'escombra. Tret de la presència d'Elsa Lanchester i de l'actuació de Philipe Clay no hi ha res que justifiqui els diners que va costar.

Però Le noyé assassiné és una petita joia i ja em sap greu haver trigat tant a descobrir-la.

La lletra de Charles Aznavour és força divertida. Com que el francès va de baixa en tradueixo un parell d'estrofes com esquer. Si us enllamineix ja us espavilareu a trobar-la sencera:

Tot sol al fons del  Sena

Ja em començo a avorrir.

És en va que m'escarrasso

Per poder-me alliberar.

Deu anys en la mateixa postura

Us ben juro que es fan llargs.

D'ençà que em descomponc

Tinc els peixos tan acollonits

Que foten el camp sense remei.

Sóc un negat assassinat

Per un paio que volia 

La meva cartera

.............

Jo que de l'aigua tinc horror,

Si encara m'haguessin fotut

A una bota plena de claret...

Però no, les meves carns s'estoven,

Em panseixo i consumeixo

En un Sena per on no baixa alcohol

...............

Sóc un negat assassinat.

Tinc una bala al coll

que m'impedeix de surar.

I una història us explico:

En aquesta immensa banyera,

Jo que menjava sens beure

Ara he de beure sens menjar.

Com que l'estiu és època de banys, he pensat que seria una bonica melodia per fer-vos companyia.

Carn i ungla

Heus-los ací, la parella ideal.

 Carn i ungla? Cul i merda? 

Indestriablement units pel misteri de no poder saber quin és la carota i quin la cara.

Somniats per un insomne i perseguits pels replecs del silenci més estrident. 

Aixoplugats en tres-cents trenta-tres culs de got llardosos d'alguna taverna oblidada. 

Silenci i devoció. 

Seguint la ruta de tantes victòries que ens han de conduir a la debacle final. 

Resant el rosari amb denes de carcanades exhumades de sepulcres blanquejats.

La felicitat és ben bé això. 

Sentir com la canadura es va fonent per revelar l'íntim secret de l'arquitectura que ens sustenta.

 

Basté, Clapés, el milió i jo

Fa molt de temps, sigui per obra i gràcia de Jean Paul Le Chanois o de Robert Lamoureux, Papa, maman, la bonne et moi van venir a gronxar-se en aquesta meva tercera circumvolució del lòbul frontal de la qual m’enorgulleixo.

I vet ací que de tant en tant m’impel·leixen a expel·lir (noteu com s’acaramullen les geminades!) bufs de veu (John Roscelin dixit) que si eixissin d’orificis menys dignes no gosaria exhibir davant els ulls i menys encara els narius de tan distingida audiència.

Però és el cas que havent arribat l’hora dels adeus, m’ha llegut de fer-ho amb una lletra que perfili en negre sobre blanc els motius diversos que em fan predir que a can Racú ja van fent atots.

L’amic Basté, eximi creador de la brillant imatge “la futbolització de la política”, li ha arribat l’hora d’emprendre el camí de la tietització del periodista. Cada cop que el sento me’l veig com la mare de Psicosi amb la perruca guerxa gronxant-se al balancí desgranant fílies i fòbies: que si innocents criatures empresonades a les xarxes; que si víctimes del mòbil i la depredació; que si pistolers desbocats tirotejant Balmes amunt, Balmes avall; que sort que tenim els pantans a vessar i demà farà sol solet vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc fred, i que si el tac i que si el tic i que si el toc... En fi, que cansa i que cada dia em recorda més a l’exímia Encarna Xanxes.

La rateta Clapés, rosega que rosega. Algú li va furtar el formatge i no se’n refarà mai. Sort en té de la tropa de despropòsits amb què s’embolcalla i li fan de corifeus. Val dir, però, que li tinc un respecte: any i anys i per molts anys repetint-se com la ceba i encara no l’han foragitat a cops de gorra. Chapeau!

I no us penseu que m’oblido de la joia de corona, el pernil de l’entrepà, l’histrió de pa sucat amb oli. Però no el voldria distreure. La dura percaça del sol que més escalfa no és que valgui una missa, val un tríduum pel cap baix.

I tot plegat a què ve? A una simple fórmula de matemàtica elemental: érem un milió. I menys u perquè m’esborro, us heu quedat en 999.999.

I bon profit.

Ad mortem festinamus

 Però no cal que sigui necessàriament disfressats de pelleringues i exhibint carcanades. 

Val més fer-ho amb cara amable, somrient i -si estem de sort i és possible-en bona companyia.

I si hem de fer el camí sols, estalviem-nos les nostàlgies.

Tot el que hem viscut és feix de llenya per a una bona pira.

I una bona música per fer-nos companyia.

El més feliç dels animals

 No és ben bé aquest, tot i que des que va virar al blau

li tinc una devoció especial.

El més feliç dels animals ets tu, i també tu, 

i cada un de vosaltres.

Jo en quedo al marge. No sé si perquè no em reconec animal

o perquè m'horroritza la possibilitat

de ser feliç.

En tot cas. amanim-ho amb una bonica

cançó:

De res.

Hitoshi

El meu amic Hitoshi no es deixava fotografiar. I no perquè tingués por que li robessin l'ànima, que no en tenia, sinó perquè considerava que la irresistible bellesa del seu rostre condemnaria qui la contemplés a viure fins a la mort macerat en la tristesa i el dolor de no haver pogut veure'l en persona. Admirable generositat.

El meu amic Hitoshi no posava pegues, però, que li fessis un retrat sempre que respectessis tres condicions: que fos en absència (posar l'horroritzava), que no reproduïssis els seu exterior i que no fessis públic el retrat sense que ell l'hagués vist i l'autoritzés.

Quan me les va posar, vaig trobar aquestes tres condicions prou abellidores. Possiblement perquè no tenia cap intenció de satisfer-les. No pensava pas fer-li cap retrat, ni en presència ni en absència; em guardaria bé prou de perfilar la seva imatge i en cap cas sotmetria el meu treball a la seva aprovació per fer-lo públic. 

Han passat els anys, però, i sense saber com ni per què ve un dia que faig quatre ratlles malgirbades i heus ací que en anar a desar la làmina me n'adono: m'ha sortit el Hitoshi!

Hi és tot ell: la flor de sis pètals que l'obsessionava, el record del serpent que el va temptar en un somni, el terror de les trompetes que anunciaven la fi dels temps, el fanal i la casa... I sobre tot la seva estimada gata Sakkura, fidel companya que no el deixava de petja i li feia present dels ratolins que caçava i que no es cruspia fins que en Hitoshi l'amanyagava i la premiava amb una moixaina.

Anava a fer públic el dibuix quan vaig recordar les tres condicions. L'última era, potser, la més difícil perquè m'obligava a sotmetre'm al seu dictamen. Però comptat i debatut, si jo havia conegut en Hitoshí el setanta-tres i ell ja en tenia noranta, potser el dos mil vint-i-sis no valia la pena buscar-lo per veure el què.

Oi més quan jo mateix vaig passar a millor vida el dos mil deu.

Alternativa

 Volia ser drac i em vaig quedar en aquesta mena de mig camí que ara veieu. Però no hi fa res perquè així m'he garantit una llarga supervivència. Passen anys i passen cavallers i com que no em reconeixen jo vaig fent la viu-viu.

I si alguna vegada em veig en un destret, convoco algun amic com aquest per acabar d'embolicar la troca.

No falla mai.

Feliç Sant Jordi!