Ara ve Nadal

Si Nadal s'acosta, el gall tremola, La tia Pepa s'ho mira i es llepa els bigotis a l'avançada. No sap encara el tall que li pertoca, però dona per bona la tria, la faci qui la faci. Al capdavall se sap vella i poc estimada i fa temps que ha decicit no fer cap fàstic al que del cel li baixi. Perquè com tothom sap, les coses bones baixen del cel. Que és -com tothom sap també- aquest lloc misteriós on s'amaguen tots els benifets i que, tot ple de núvols blancs i flonjos, ens espera per quan sigui l'hora i ens assignin el nuvolet que ens correspon, juntament amb el kit angelical (túnica, ales i corona). Per això cal que sempre estigueu al cas de la talla que gasteu, no sigui cas que trabuqueu la xifra i us passeu l'eternitat arrossegant la túnica, amb unes ales que us vagin balderes i la corona de mig gairell.

Sigueu al cel o a l'infern (que el bon Déu us l'estalviï!) cal anar sempre ben forjat. Les aparences ho són tot. Per elles us jutjaran i per elles es decantarà la balança en favor o en contra vostra. Una bona màscara i una millor disfressa us ha de permetre ocupar aquest lloc de privilegi que sens dubte sabeu que mereixeu. Sigueu més que Long Chaney! Que les seves mil cares quedin desbordades pel vostre tarannà camaleònic. Aprengueu a aparentar allò que l'altre vol que vós sigueu. Traïu tot principi que us allunyi del guany que voleu. No passeu cap pena d'abjurar de tots els principis que en veu ben alta i ferma proclameu que jureu respectar. 

Sigueu com els temps que ens agombolen i que ens conviden a fitar l'únic horitzó que ens convé. Feu del vostre melic el centre de l'univers i gireu obstinadament al seu voltant, com el bou junyit a la sínia. I més encara, no deixeu entrar al cercle que ha limitat cap altre que aquell que hagi entès que l'única veritat que ha de servir és la dels vostres interessos. I un cop tots reunits, alceu un mur impenetrable que ningú pugui travessar.

Si teniu sort, quan arribi la fi del món trigareu un instant més que els altres a desaparèixer. Aquesta serà la vostra recompensa.

Cara o creu

Tantes cares i una sola creu. La dels temps que corren. Amb sàdics que destralegen i maten a preu fet per a major glòria del seu egotisme desenfrenat. Mentiders compulsius que les deixen anar com -diuen- que fan les ases amb els pets. I nosaltres que ens ho empassem des de la nostra covarda i amable comoditat. Regurgitant algun plat ben cuinat i pontificant a la sobretaula amb cafè, copa i puro.

Tantes cares i tots tan culpables. Que no cal prémer el botó ni guiar el dron carregat de mort, ni contemplar el vol esvelt del missil portador de malvestat. Tots culpables pel sol fet de respirar, que no hi ha coartada per a tots els que diem que no, que no pot ser, que sembla mentida, que és inconcebible, que tant de bo... 

Però un cop dit això, reconciliats amb nosaltres mateixos perquè ens sentim al costat bo de la història, anem cap al llit i mirem de caure en un son profund perquè demà ens espera un nou dia.

Nou dia per a qui? Perquè tots els dies són vells, arrossinats, tristos, grisos i perduts.

Hi havia aquell que anava a la recerca del temps perdut. Inútil comesa.

El temps és irremissiblement perdut. Com el món. Com tots nosaltes.

Amén.

El nostre pa de cada dia.

El tèrmit rosega la biga i la casa va i s’enfonsa. Els ídols -les idoles també- tenen els peus de fang i s’entrebanquen. Les orelles se m’embussen de tanta idiòcia galopant. Els culs que hem llogat no ens deixen seure a lloure. Però remenem galtes ben llustroses per embadocar badocs que baden. O que diuen: “A bodes em convides” o “Afarta’m i digue’m moro”, amb permís de sant Yamal, passeu-me la incongruència. El soroll constant ofega la raó. Vals el que et paguen i tot s’hi val per engruixir la bossa. Ho vull tot ara i aquí. El meu crit pot ofegar la teva veu. Si parles fluix et deixo, si aixeques el gallet, t’escapço. Jo tinc la veritat i la força. La força és l´última raó de la veritat.

I anem fent. Fent la viu-viu. De mica en mica. Amb la pica sempre buida.

Perquè el desguàs s’ho empassa tot. El dia i la nit. La vida i la mort.

Sobretot la mort.

Vaga a l'obaga

Prou cansats de viure a l'ombra i de coure's a foc lent

van els mestres a la vaga, tots plegats, fent-se el valent.

Ja me'ls criden a capítol, de  promeses reben mil.

Uns escolten i s'ho pensen, altres van fent la viu-viu

Ben llegida la cartilla i sospesant el que s'hi cou

dues colles es despengen i ja estan per dir que prou.

Una ratio un pèl més curta i un sou que serà més gran

fan prou feix perquè s'accepti la proposta que rebran.

També tenen molt en compte que si van a pasturar

amb canalla ben desperta i amb ganes de xalar,

algun extra a la paga la nòmina engreixarà.

Hi ha però qui no subscriu un conveni tan joiós

i com que és el cap de colla i amb el seu cul seu quan vol

pensa allargar la batalla fins que pugui dir que prou.

Esperem doncs amb paciència i vivint en santa pau

que la història no s'acabi com el magnífic sarau.

Laus Deo.

Anys i panys

El dibuix que teniu aquí al damunt és del 1985. Em va venir a trobar una d'aquestes tardes que decideixes fer endreça i neteja i que remates amb tot l'escampall entestat a retornar a carpetes i arxivadors per seguir criant pols i alimentant peixets de plata (Lepisma Saccharina pels amics).

Alguna cosa li deuria veure a l'engendre que em va portar a amnistiar-lo de la fosca i la humitat i convidar-lo a compartir alguna engruna de la contaminació que ens va embetumant els pulmons. 

Però quan me'l mirava no em semblava especialment content. I això m'inquietava. "De malagraïts l'infern n´és ple. El trec a passejar i em fa morros. Si l'estripava li donaria una bona lliçó..."  

Però què hi voleu, tinc el cor tendre i em pot més la pietat que la crueltat i vaig cometre l'error d'interrogar-lo.

 "No t'adones -em va respondre- que em veig pansit, que groguejo, que no puc dissimular els anys que em pesen. M'hauria estimat més que no destorbessis el meu repòs. Per què, a més, m'has privat de la companyia d'altres gargots que tenen la sort encara de dormir el son dels justos? Val realment la pena que una nostàlgia mal entesa i perfectament inútil com la teva m'hagi condemnat al suplici de la llum?"

Hauria pogut ignorar els retrets, fins i tot concedir-li una engruna de raó en la diatriba, però el que em va acabar els quartos és que titllés la meva nostàlgia d'inútil. 

I va ser aleshores que vaig decidir el càstig que es mereixia i el vaig emborratxar de coloraines i difuminats. I no satisfet encara vaig decidir que l'exposaria a la vergonya pública.

No tinc cap dubte que això li haurà servit d'escarment.

Nihil novo

Ara que els therians passegen les seves ínfules anaimalístiques per xarxes i carrers, potser val la pena reclamar la presència de l'amic Peire Vidal qui, per l'amor que portava a la Louve de Penaultier, s'abillà amb pell de llop i es feu caçar.

No importa saber si aital feliç (per dir-ne alguna cosa) idea li valgué (a banda d'una descomunal esterracada) la correspondència de la dama, però pot servir d'esquer perquè aquests que se senten gossos, lleons o zebres es posin a la cua dels senglars per la banda de Collserola. Un cop enllestida la feina en pro del control de la pesta porcina potser algun cartutx desnortat els farà retrobar la passió per la humanitat. 

Mentrestant podeu entretenir-vos abb aquesta bella cançó del trobador de marres:

Docs això.

Seguiu la fletxa...

 

i arribareu al futur.