dimarts, 28 de juny de 2022

Dents


Criden l'atenció les dents pel color vermell i perquè no se sap si pugen o baixen (jussanes o sobiranes, que diria aquell). Però la gràcia del ninot -si em permeteu el punt de vista- rau en la manca de closca i l'eterna cua de lluç que s'escapa de la inexistent orella esquerra. O també rau en l'aire tristoi que provoca l'ull dret que cau i l'esquerre inundat de fosca.

Cadascú hi veurà el que bonament podrà. Però a mi no se'm separarà de la massacre de negres indesitjats que van perpetrar els gendarmes marroquins per delegació de les nostres pors i dels nostres fàstics. 

Podem matar-ne tants com vulguem. O deixar que s'ofeguin. O ignorar-los mirant cap a qualsevol banda que ens sembli aquietadora.

Però és inútil.

L'única pregunta que no sabria respondre és si les onades fosques del sud ens submergiran abans, al temps o després que haguem d'apagar el llum per l'èxit esclatant del canvi climàtic.
 

dimarts, 14 de juny de 2022

Titelles


La meva memòria és flaca. Més que flaca, prima. Com el paper de fumar. Smoking. I no us penseu que ha estat fàcil arribar al nirvana de l'oblit. Anys de contracció al noble exercici d'esborrar records m'han elevat a la categoria de poder mirar enrere i no topar-me amb cap altra cosa que un erm sorrenc, aspirant a desert, bo per a no perdre-hi ni un instant.

És així. I no hi ha res a dir.

A ca meva, com que els pares tenien clar (i que el bon Déu els ho recompensi!) que havent satistet el deure de sostre i escudella no calia adornar-se amb tendreses ni magarrufes, em vaig estalviar tota expansió sentimental i/o festiva que altres plançons de la meva generació van haver de comportar.  Això fa que el meu primer contacte amb els titelles vingués de la mà de la lletra impresa, ja prou granadet, quan freqüentava els escrits del senyor Esppiu.


Potser per això els meus titelles tenen un cert aire seriós, fins diria un pèl tràgic, segons les circumstàncies. Però em fan companyia, com me'n van fer Pudentil·la Closa o Pulcre Trompel·li o Nicolau Mutsu-Hito en el seu moment.

M'inquieta però que de vegades m'adoptin un caient com de pel·lícula barata de terror, d'aquelles que ets fan sustus i es queden tan amples. 


 Fet i fet, però, no m'hauria d'inquietar. Així que faci el clic a Publica i el post s'arrengleri al lloc que li pertoca jo ja n'hauré esborrat la memòria i tot tornarà a lloc.

dijous, 19 de maig de 2022

Roda el món i cou el forn


 

L'OS NICOLAU
Ara tocarem un timbal més afinat, si us plau. Que difícil!

Per placetes i carrers
fan ballar l'ós Nicolau,
orb i semiparalític.

—Parunyó, mou el pinré
bustaró, després el can.
Panipen, queleraló!

Les puces se l'han cruspit
gairebé de viu en viu.
Ell, però, quiti de pena.

Perquè recorda camins,
llunyans rostres, nits de calma,
resignat, serè filòsof.

És tan vell que aconseguí
veure barques i mestrances,
estudis d'antics pilots.

Època d'ametlles toves
segons fórmules papals.
Or i blanc de tarongers.

I madame de Pantostière,
vinguda de Vallgorguina
a parlar polit francès.

I l'altiva sor Ephrem,
que penjà de sobte els hàbits,
ja ningú no sap per què.

—Prou, et dic. L'ós ballador
amb les urpes arreplega
els vailets que no són bons.

Se'ls emporta lluny de casa,
a la fosca del seu cau,
d'on no tornaries mai.

Menja nens amb safanòria.
Es beu la sang a galet,
glo, glo, glo, fera soturna.

No hi ha mel, ni gel, ni cel.
Xurriaques i tambor,
pols i vent de cantonada.

Els dits toquen amb compàs.
Comença de nou la dansa,
que miren ulls divertits.

—No queris el trajatoi.
Si et repasso pajories,
busmucaràs pasmuló.

Roda, roda, maleït,
fins que caiguis sense forces.
Aleshores, a dormir.

Ha ballat l'ós Nicolau
on jo vull que se m'enterri:
a Sinera, prop del mar.

* Dins el llibre "Les Cançons d´Ariadna" (1949)

dimarts, 26 d’abril de 2022

dilluns, 21 de març de 2022

21 de març

 


Potser diaria el vent,
o els arbres i les cases.

M'aturaria al carrer
i a les places,
i sabria el so d el'aire
i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent
i em respodria l'alba.

divendres, 11 de març de 2022

Dibuix


No soc massa de reflexionar sobre el que dibuixo. Al cap i a la fi no és més que un entreteniment que m'acompanya des de fa molts anys i que m'ha servit i em serveix per passar el temps sense un excessiu sentiment de malbaratar-lo.

No fa gaire i sense saber massa com vaig aparcar la imatgeria bigarrada i m'he decantat per aquesta mena de cares que, per dir-ho pietosament, no traspuen una excesiva alegria. Vist tot el que anem comportant concloc que no vaig tan malencaminat, els temps no donen per cap somriure. 

No sé què em durarà la ratxa. Per saber, no sé ni si faré més ninotets. Ni tampoc si els trauré a passejar per aquí.

A banda de dibuixar, ja es veu que sóc un home de certeses...

diumenge, 5 de desembre de 2021

De ple en el set


ESCOLTO LA SECRETA...

Escolto la secreta

harmonia de l'aire

i l'ardor que tremola

d'unes grans aigües lliures.


Ales i danses! Déus

que ara passen i canten

altes músiques! Llum

dels ulls sagrats i verges!


Estic sol en aquestes

ombres i sento caure

ones de sang, enmig

d'una alba trista i aspra.


Paraules que vénen del 36. Escrites a Barcelona. I que porto al meu cementiri particular en un homenatge al poeta. Us en podria dir el nom, el com i fins i tot el perquè. 

Però ho deixaré a la vostra discreció, a la vostra curiositat o a la vostra galvana.

Si no sou llegits, encomaneu-vos a Sant Google.

Si sou honestos, llegiu.

Si el coneixeu, oferiu-li els vostres respectes.

Des del set us n'estaré reconegut.