Basté, Clapés, el milió i jo

Fa molt de temps, sigui per obra i gràcia de Jean Paul Le Chanois o de Robert Lamoureux, Papa, maman, la bonne et moi van venir a gronxar-se en aquesta meva tercera circumvolució del lòbul frontal de la qual m’enorgulleixo.

I vet ací que de tant en tant m’impel·leixen a expel·lir (noteu com s’acaramullen les geminades!) bufs de veu (John Roscelin dixit) que si eixissin d’orificis menys dignes no gosaria exhibir davant els ulls i menys encara els narius de tan distingida audiència.

Però és el cas que havent arribat l’hora dels adeus, m’ha llegut de fer-ho amb una lletra que perfili en negre sobre blanc els motius diversos que em fan predir que a can Racú ja van fent atots.

L’amic Basté, eximi creador de la brillant imatge “la futbolització de la política”, li ha arribat l’hora d’emprendre el camí de la tietització del periodista. Cada cop que el sento me’l veig com la mare de Psicosi amb la perruca guerxa gronxant-se al balancí desgranant fílies i fòbies: que si innocents criatures empresonades a les xarxes; que si víctimes del mòbil i la depredació; que si pistolers desbocats tirotejant Balmes amunt, Balmes avall; que sort que tenim els pantans a vessar i demà farà sol solet vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc fred, i que si el tac i que si el tic i que si el toc... En fi, que cansa i que cada dia em recorda més a l’exímia Encarna Xanxes.

La rateta Clapés, rosega que rosega. Algú li va furtar el formatge i no se’n refarà mai. Sort en té de la tropa de despropòsits amb què s’embolcalla i li fan de corifeus. Val dir, però, que li tinc un respecte: any i anys i per molts anys repetint-se com la ceba i encara no l’han foragitat a cops de gorra. Chapeau!

I no us penseu que m’oblido de la joia de corona, el pernil de l’entrepà, l’histrió de pa sucat amb oli. Però no el voldria distreure. La dura percaça del sol que més escalfa no és que valgui una missa, val un tríduum pel cap baix.

I tot plegat a què ve? A una simple fórmula de matemàtica elemental: érem un milió. I menys u perquè m’esborro, us heu quedat en 999.999.

I bon profit.

Ad mortem festinamus

 Però no cal que sigui necessàriament disfressats de pelleringues i exhibint carcanades. 

Val més fer-ho amb cara amable, somrient i -si estem de sort i és possible-en bona companyia.

I si hem de fer el camí sols, estalviem-nos les nostàlgies.

Tot el que hem viscut és feix de llenya per a una bona pira.

I una bona música per fer-nos companyia.

El més feliç dels animals

 No és ben bé aquest, tot i que des que va virar al blau

li tinc una devoció especial.

El més feliç dels animals ets tu, i també tu, 

i cada un de vosaltres.

Jo en quedo al marge. No sé si perquè no em reconec animal

o perquè m'horroritza la possibilitat

de ser feliç.

En tot cas. amanim-ho amb una bonica

cançó:

De res.

Hitoshi

El meu amic Hitoshi no es deixava fotografiar. I no perquè tingués por que li robessin l'ànima, que no en tenia, sinó perquè considerava que la irresistible bellesa del seu rostre condemnaria qui la contemplés a viure fins a la mort macerat en la tristesa i el dolor de no haver pogut veure'l en persona. Admirable generositat.

El meu amic Hitoshi no posava pegues, però, que li fessis un retrat sempre que respectessis tres condicions: que fos en absència (posar l'horroritzava), que no reproduïssis els seu exterior i que no fessis públic el retrat sense que ell l'hagués vist i l'autoritzés.

Quan me les va posar, vaig trobar aquestes tres condicions prou abellidores. Possiblement perquè no tenia cap intenció de satisfer-les. No pensava pas fer-li cap retrat, ni en presència ni en absència; em guardaria bé prou de perfilar la seva imatge i en cap cas sotmetria el meu treball a la seva aprovació per fer-lo públic. 

Han passat els anys, però, i sense saber com ni per què ve un dia que faig quatre ratlles malgirbades i heus ací que en anar a desar la làmina me n'adono: m'ha sortit el Hitoshi!

Hi és tot ell: la flor de sis pètals que l'obsessionava, el record del serpent que el va temptar en un somni, el terror de les trompetes que anunciaven la fi dels temps, el fanal i la casa... I sobre tot la seva estimada gata Sakkura, fidel companya que no el deixava de petja i li feia present dels ratolins que caçava i que no es cruspia fins que en Hitoshi l'amanyagava i la premiava amb una moixaina.

Anava a fer públic el dibuix quan vaig recordar les tres condicions. L'última era, potser, la més difícil perquè m'obligava a sotmetre'm al seu dictamen. Però comptat i debatut, si jo havia conegut en Hitoshí el setanta-tres i ell ja en tenia noranta, potser el dos mil vint-i-sis no valia la pena buscar-lo per veure el què.

Oi més quan jo mateix vaig passar a millor vida el dos mil deu.

Alternativa

 Volia ser drac i em vaig quedar en aquesta mena de mig camí que ara veieu. Però no hi fa res perquè així m'he garantit una llarga supervivència. Passen anys i passen cavallers i com que no em reconeixen jo vaig fent la viu-viu.

I si alguna vegada em veig en un destret, convoco algun amic com aquest per acabar d'embolicar la troca.

No falla mai.

Feliç Sant Jordi!

Caps

 

Bicèfala per bicèfala, no em negareu que la de dalt fa cangueli i la de sota és la mar de mona.

Si mai puc arribar a triar bandera, faré mans i mànigues perquè aquesta sigui la meva.

Al país dels meus somnis hi sereu tots benvinguts.

Passat Nadal, Reis...

Però perquè no us penseu que el meu calendari ha embogit no m'estaré de desitjar-vos bona Pasqua!

A desgrat que no és per bona sinó per mala que la Pasqua més gloriosa de les lletres catalanes m'ha demanat de fer-vos companyia;

Mala pasqua us do Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia, 

formatge ullat, cruel fisonomia,

amb més puntes i grops que té l'arada.

D'alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

Us estalvio els tercets. Si els voleu, feu visita a Francesc Vicenç Garcia i completeu el tast de la monja gravada de verola.

Però no us quedeu aquí. Animeu-vos i regaleu-vos una bona estona de lectura. 

Si París valia una missa, el Rector es mereix algunes hores del vostre temps.

De res.