La llauna de tothom

 

El meu amic n'està fins al capdamunt de dalt de tot. Govern de tothom per aquí, govern de tothom per allà, i vinga que da-li, que tomba i que gira.

El meu amic pensa que seria més natural que fos "el govern de tots", però de seguida comprèn que aleshores haurien d'allargar la botifarra: el goven de tots, de totes i de totis.

El meu anic pensa que per sort els tòtiles estan exclosos de l'orgia.

El meu amic pensa que s'estimaria més un govern que es busqués els vots que han de venir amb fets contrastables i una ideologia sòlida que no pas amb la repetició monòtona i paparra d'un eslògan que, amb tota evidència, amaga un parany. 

El meu amic pensa que això del "govern de tothom" ens vol dir que "els d'abans" no governaven per tothom sinó que només ho feien per aquesta part eixelabrada que gosava aspirar al vuitè pecat capital: la independència.

El meu amic pensa que ja que hi som, podríem diversificar els generosos dispendis del departament de propaganda i incorporar variants: "la llauna de tohom", "la turra de tothom", "la llufa de tothom"...

El meu amic pensa que, arribat el cas, caldria esquivar "la gestió de tothom" perquè si aquest petit país fos un circ hi hauria migracions tumultuàries de nans que acudirien en massa segurs que vist com s'ho manega el govern nostrat no trigarien a arribar al metre vuitanta.

Velles amistats

Seguint pel pendís de l'alegria i la sana felicitat que em caracteritza exhumo i exhibeixo aquí els amics que fa anys que m'acompanyen. No són exactament un memento mori però tampoc no està de més tenir a prop qui ens recordi que venim de la pols i que en pols ens hem de convertir.

Ulls experts s'adonaran que el quartet va coix. Per la banda dels extrems no cal ni dir que Mizaru ens manca. En nits d'insomni especialment cruel he hagut de comportar els planys d'Iwazaru i els esgarips de Kikazaru perquè se sentien abandonats. I prou raó que tenien: un trio sempre és més amè que una parella. Però en cap moment se m'han queixat que baratés la seva condició simiesca per una prou més estrident figuració òssia. Vejats miracle!

Cal però deixar constància d'una altra absència. Un bon dia la calavera vermella va decidir arriscar-se a buscar nous horitzons i va deixar plantades les seves companyes blanca i negra. Jo crec que sempre se n'han dolgut i que si mai tornés li farien el buit i la convidarien a cercar algun ossari de conveniència. La realitat és, però, que de representar dignament els colors de Bèlgica ens hem de traslladar a Bretanya per trobar aixopluc.

Però jo ja m'hi conformo. Si de tant en tant puc girar el cap o bé de cua d'ull puc veure com m'acompanyen, dignament disposats a la seva lleixa, em dono per ben pagat. I perquè ningú pugui dir que sóc malagraït de tant en tant apago els llums i els obsequio amb la bonica cançó de Boris Vian.

Adeçador

Més tard o més d'hora tots acabem passant per l'adreçador. Que ho fem cantant, xiulant o plorant amb llàgrima viva, fa de mal dir. Depèn de tantes coses... 

Oh, i encara, cal atendre les circumstàncies. Per a segons qui pot ser una condemna, per a d'altres una remissió. Com deia el Barreter Foll, tants caps tants barrets. 

Però no fem el tiquismiquis. El que és, és. I ja som prou granadets per fer veure que volem ignorar les quatre veritats essencials. Que com els deu manaments es poden resumir en dos: Avui hi som i demà ja veurem...

Acceptades aquestes premisses, potser l'únic debat acceptable és acordar quin és el millor adreçador.

O per dalt:

O per baix:

Sigui quina sigui la tria, no s´hi val entretenir-se en la perifèria.

Eclipsi

Tothom va atabalat

perquè el dotze d'aquest mes

els solet s'amagarà

i la fosca regnarà.

Mes a mi se me'n refot,

Tant si plou com si fa sol,

que s'amagui o porti dol

mai no m'ha atret el sol.

És la llei de les ossades,

que a les criptes ben tancades

esperem que vingueu tots

a estar fresquets i fer atots.

 

Garrot

 

Atesa la bonica estratègia de l'oposició al govern de l'estat penso jo que aquest deu ser el desideràtum que els obri les portes del relleu.

I no és tant que m'amoïni com a estratègia de desgast, sinó com a pràctica habitual de neteja quan ja tinguin la paella pel mànec.

És per això i per no res més que afegiré una bonica melodia a aquesta deposició potser un poc forçada per les calors estivals.

Le noyé assassiné

 

Vaig ensopegar la cançó tot mirant Em vaig enamorar d'una bruixa. La pel·licula és un rave, Kim Novak un estaquirot i James Stewart un pal d'escombra. Tret de la presència d'Elsa Lanchester i de l'actuació de Philipe Clay no hi ha res que justifiqui els diners que va costar.

Però Le noyé assassiné és una petita joia i ja em sap greu haver trigat tant a descobrir-la.

La lletra de Charles Aznavour és força divertida. Com que el francès va de baixa en tradueixo un parell d'estrofes com esquer. Si us enllamineix ja us espavilareu a trobar-la sencera:

Tot sol al fons del  Sena

Ja em començo a avorrir.

És en va que m'escarrasso

Per poder-me alliberar.

Deu anys en la mateixa postura

Us ben juro que es fan llargs.

D'ençà que em descomponc

Tinc els peixos tan acollonits

Que foten el camp sense remei.

Sóc un negat assassinat

Per un paio que volia 

La meva cartera

.............

Jo que de l'aigua tinc horror,

Si encara m'haguessin fotut

A una bota plena de claret...

Però no, les meves carns s'estoven,

Em panseixo i consumeixo

En un Sena per on no baixa alcohol

...............

Sóc un negat assassinat.

Tinc una bala al coll

que m'impedeix de surar.

I una història us explico:

En aquesta immensa banyera,

Jo que menjava sens beure

Ara he de beure sens menjar.

Com que l'estiu és època de banys, he pensat que seria una bonica melodia per fer-vos companyia.

Carn i ungla

Heus-los ací, la parella ideal.

 Carn i ungla? Cul i merda? 

Indestriablement units pel misteri de no poder saber quin és la carota i quin la cara.

Somniats per un insomne i perseguits pels replecs del silenci més estrident. 

Aixoplugats en tres-cents trenta-tres culs de got llardosos d'alguna taverna oblidada. 

Silenci i devoció. 

Seguint la ruta de tantes victòries que ens han de conduir a la debacle final. 

Resant el rosari amb denes de carcanades exhumades de sepulcres blanquejats.

La felicitat és ben bé això. 

Sentir com la canadura es va fonent per revelar l'íntim secret de l'arquitectura que ens sustenta.