divendres, 27 de juliol del 2018

Llunes d'estiu


Per un instant he pensat que potser avui cediria a la temptació i trauria el nas a l'exterior per mirar de veure aquest fenomen tan extraordinari que ens anuncien: l'eclipsi lunar més llarg del segle. I que a més a més farà que la lluna es torni vermella, lluna de sang que en diuen, fixeu-vos-hi bé.

Però no ho faré, perquè qualsevol cosa que s'esdevingui més enllà dels sis murs del meu cau ni m'ha d'inquietar ni em desperta cap mena d'interès.

Fa temps que guardo entre els molts testimonis que no tenen explicació aquesta pedra trobada per S.K Kilhonney a la seva última expedició a la Guaiana. Hi he dedicat moltes hores d'estudi, peró encara estic lluny de treure'n l'entrellat.

Sé però que augura el tenebrós futur que ens espera. La distància entre el forat negre on vegetem i l'horitzó boreal que encara ens protegeix veig com es va escurçant. No som res, i cada dia que passa veig com ens acostem a la nostra última frontera. 

Deixaré doncs que aquesta nit la lluna s'enfosqueixi sense cap neguit. No em fa res que aquest sigui l'eclipsi lunar més llarg del segle perquè sé que no n'hi ha d'haver cap més. Ni de més llarg ni de més curt.

divendres, 20 de juliol del 2018

Des de Siam amb amor



Ves qui havia de dir als germans Bunker que me n’aprofitaria per engaltar-vos una acolorida metàfora dels nostres ínclits socis de Govern..
Observeu el delicat sargit que recús  l’estrip i l’amplitud de l’abraçada amb què anhelen ampliar les bases.
De moment les bases són senars, com ho revelen les set potes que tenen una tirada gallinàcia, cosa que ens fa témer per l’ambició del vol que diuen voler emprendre.
Per sort, els aixopluga un intent d’arc de Sant Martí i això ens esponja el cor.
Perquè sí, encara en tenim de cor, i fa veure que batega.
Fins quan?
Que la resposta us la bufi el vent, que jo no m’hi veig amb ídem.

dijous, 19 de juliol del 2018

Us ho posaré en safata

Estava jo remenant la cosa de la guillotina quan m'ha vingut al cap que, segons escriu Henri Samson a la seva Història d'un botxí, l'antecedent de la guillotina (imposada per decret el 21 de gener de 1790)  és la manuaia, una màquina que els italians ja feien anar des del 1507 quan convenia escurçar l'alçada d'algun reu més o menys culpable.
Ja m'havia aplicat a la recerca d'alguna dada esbarjosa sobre l'aspecte i/o la funcionalitat d'aital antecedent quan se m'ha acudit que en qüestió de decapitacions havia de donar preeminència a aquella que potser ha donat més joc a la variada panòplia de les belles arts.
M'he esforçat a fer-ne un bonic esbós i us el planto acompanyat de les belles paraules de Mateu. Que bon profit us facin en aquest juliol tan simpàtic en què els jutges continuen desbarrant i als nostres prohoms els falten ulls per a posar-hi els dits:

Aquell temps, Herodes, el tetrarca, tingué esment de la fama de Jesús i va dir als de la seva cort: "Aquest és Joan Baptista; ha ressuscitat d'entre els morts, i per això es poder de fer miracles obra en ell". Perquè Herodes havia agafat Joan, i l'havia encadenati ficat a la presó per causa d'Herodies, la muller de Felip, el seu germà; ja que Joan li deia: "No t´és lícit de tenir-la". I volia fer-lo morir, però va témer la multitud, que el tenia per un profeta. Arribat el natalici d'Herodes, la filla d'Herodies dansà enmmig de tothom, i va plaure a Herodes; per això, va prometre amb jurament que li donaria allò que li demanés. Ella, induïda per la seva mare, digué: "Dóna'm, aquí en una safata, el cap de Joan Baptista". El rei es va contristar, però a causa del jurament i dels comensals manà que li fos donat, i va fer decapitar Joan a la presó; li dugueren el seu cap en una safata, i el va donar a la noia, que el portà a la seva mare. Els seus deixebles hi van anar, prengueren el cos i el van enterrar, i anaren a comunicar-lo a  Jesús.

dimecres, 18 de juliol del 2018

Decapitació



Entre Vella Quaresma i penell i amb unes gotes de cabdill d’alguna tribu oblidada en una illa del Carib que s’hagués salvat de l’escabetxina dels molt catòlics descobridors. 

Aquesta és la meva divisa de cara a aquest estiu.

L’espasa que mira de barrinar-li la closca vinc a pensar que expressa el fosc desig d’escapçar qualsevol cosa que s’aixoplugui dessota d’una corona o succedani.

I és que si anem a mirar, per pur equilibri  de traç, se’m feia molt difícil d’encabir una guillotina en el dibuix. 

Prometo d’intentar-ho en un proper gargot.