dissabte, 30 d’octubre del 2010

Eclecticisme

Si l'infern dels terrissaires té un forn roent on es coguin per tota l'eternitat els qui han insultat el noble art de la terra cuita, podeu tenir per segur que s'hi carbonitza el senyor Lladró, flanquejat per tots els impresentables que han seguit la seva estel·la obscena.

A casa, que tenim una certa debilitat per la ceràmica, un bon dia va arribar aquesta mena d'engendre amb boqueta de pinyó, ales esteses i posat de demanar un parell d'hòsties ben donades. Com que qui ens l'oferia ho feia amb una càndida bona intenció i amb la certesa que havia aconseguit l'encert de la seva vida, nosaltres, que som de mena pacífica i conciliadora, vam buscar a l'instant un racó de lluïment per exhibir-lo. (Mai no se sap si les visites repetiran l'escomesa, i no és de bona criança que trobin a faltar,degudament instal·lat, l'obsequi amb què ens han volgut demostrar l'estima que ens tenen.)

Per allò de la llei de la compensació, vam aposentar la fràgil fada sota l'aixopluc contundent de les mamelles d'un càntir de molta més solvència que presideix el lent degoteig de les nostres hores domèstiques. Qui sap si ens animava l'esperança que una mica de la gravidesa matriarcal de la mestressa vigilant acabés per espavilar la fingida fragilitat de la neòfita sense substància.

Heus ací, però, que han passat els anys i ni l'una ni l'altra han fet el mínim gest: la matrona segueix exhibint els seus atributs sense ni una engruna de recança i no ens consta que la nouvinguda hagi variat ni un pensament el seu posat de fingida innocència.

I és que si ho vas a pensar, en això deu residir el secret de les llargues convivències: poder coexistir durant molts anys sense grans estridències i sense que cap dels implicats no es mogui ni un mil·límetre de les que són les seves realitats essencials.

Lliçons que ens dóna la circumspecta contemplació dels objectes que ens envolten, ens miren, callen, i es riuen de nosaltres.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

La Lolita i el bisbe

El setmanari Presència (n. 2017, 22 a 28 d'octubre del 2010) m'obsequia amb una entrevista amb la senyora Lolita Bosch. Els en dono les gràcies perquè un servidor de vostès, que gasta una ignorància oceànica, no estava al corrent de l'existència d'aquesta escriptora.

En un moment de l'entrevista, la senyora Bosch emet opinió sobre la cosa aquesta de la llengua literària. Copio:

-[...] Quan vaig preguntar a l'Edgar Cantero què pensava de la literatura catalana, em va contestar amb una sola paraula. "Tabarra", va dir.
-I per què passa això?
-Perquè en aquest país hem barrejat massa la llengua i la literatura, i la gent està farta de la normalització lingüística. Per a un escriptor és un corpiño.
-Un corpiño?
-Vull dir que no està bé que en català tot sigui incorrecte. Jo, en castellà, no he passat pel correctors lingüístics que he de passar pel català. I quan escric literatura infantil, encara és més estricte. No ho sé, saps què és fer un bisbe?
-Fer un bisbe és que dues persones diguin el mateix en el mateix moment.
-Doncs jo no he dit mai. Jo vull escriure en el català que parlo, no vull recuperar un català que no he parlat mai. Una cosa és la llengua i una altra la literatura. [...]

He de confessar que la lectura d'aquestes paraules em va emocionar. Per diversos motius i raons:

D'entrada, voldria donar suport a la senyora Lolita i animar-la a perseverar en la ignorància de la cosa del bisbe. Un país que de tant en tant s'ha entretingut a cremar convents i a desenterrar mòmies, no pot més que sentir-se honorat que hi hagi una jove escriptora que fugi com de la pesta d'incloure en el seu repertori lèxic una expressió contaminada per una al·lusió clerical.

En segon lloc, he de retre-li homenatge per una sentència tan lluïda com la que ens anima a no barrejar llengua i literatura. Ve a ser com la cosa de l'oli i l'aigua, és evident, però és bo que alguna ment esmolada ens ho recordi de tant en tant.

En tercer lloc, i espero que sàpiga disculpar-me, potser pledejaria en favor del gremi dels cotillaires. No dubto que ser elevats a la categoria de "corpinyaires" els ha de produir una enorme satisfacció, per allò de la projecció internacional, però a mi (que tinc una flaca per les senyoretes vuicentistes) la cosa de la cotilla em tira més.

I finalment, voldria subscriure i aplaudir fervorosament aquesta voluntat que proclama d'escriure només en "el català que parlo". Tinc per mi que serà una autora d'obra curta i, en conseqüència, sàviament destil·lada.

Doncs això.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

S.O.S.

Encara que els papers diuen que fa dos anys que els preus s'abaixen, la meva butxaca no dóna per a tant. M'han desnonat de la poma que ocupava i fa dies que vaig fent tombs. Breu: sóc un cuc sense sostre.

I ja fresqueja. Resumint, un desastre.

Fins ara m'he mantingut en la més estricta observança vegetariana. Però la fe em comença a trontollar: si el bon Jesús no hi posa remei, estic disposat a considerar ofertes de difunts.

La gana ens empeny a decisions que mai no hauríem cregut que contemplaríem.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Efemèrides

Sant Google em vol recordar que tal dia com avui sonaven per primera vegada els brams del senyor Lennon. Bé m'està.

És possible per allò de les generacions que el tal John hagués de representar alguna cosa en el repertori de les meves nostàlgies. No diré que no.

És el cas, però, que a mi la cosa dels Beatles sempre m'ha relliscat. No ho considero ni un mèrit ni una desgràcia, simplement ho constato.

A mi sempre m'ha tirat més la cosa gavatxa que l'anglosaxona. Coses de la vida.

És per això potser, o perquè tinc una certa tendència a escapar de qualsevol cosa que vulguin fer-me empassar, que -i espero que els valencians no me'n facin retret- posaré sobre la taula la meva efemèride del dia: tal dia com avui del 1978 ens passava al davant Jacques Brel.

Heus-lo ací, ben suadet i cantant un Tango funebre:


divendres, 8 d’octubre del 2010

Celebració


Davant la perspectiva de quatre dies de cripta intensiva, no podia per menys que mostrar la meva satisfacció.

Debilitats. De la carn?
Això mai!
Ossos, sempre ossos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!