Una mica de números per fer càbales. (Feliç 2017)

Com que la cosa dels processos i les independències fa unes giragonses que de vegades fan de mal seguir, he decidit tirar pel dret i anar a la cosa segura: la guematria.

Com sap tothom, la coincidència numèrica de la suma dels caràcters de dues paraules ens revela una analogia necessària entre elles.

D'acord amb l'equivalència més comunament acceptada entre l'alfabet hebreu i el català resulta que:

2017 = 2+0+1+7 = 10 = 1+0 = 1

iNDePeNDènCia = 40+4+80+50+4+50+60 = 190 = 1+9+0 = 10 = 1+0 = 1

PuIGDeMoNt = 80+400+300+4+40+50 = 19 = 1+9 = 10 = 1+0 = 1

Incontrovertible.

(I si la guematria fa figa, no patiu. Ja trobarem una altra via.)

Doncs això, feliç 2017.

De processos, paraules i fronteres

Pels qui caminem d’orella, els carrers s’han tornat més perillosos des que hi ha cotxes elèctrics. Fins aquí, quan caminaves per la calçada –costum ben normal si les voreres són de fireta– el rum-rum del motor t’advertia que t’havies de fer a un costat. Ara, però, com que se t’acosten en silenci i amb traïdoria t’has de refiar de la bondat natural del xofer que, o bé s’avé a avançar al teu pas o bé t’adverteix amb un discret toc de botzina.

Pel que tinc entès, en castellà d’aquesta mena de vehicles amenaçadors en diuen “matapalomas” o “matasuegras”. No em consta, de moment, que hi hagi en català una denominació equivalent.

He pensat, posat a malbaratar alguns segons de la meva plàcida existència, que “pelacoloms” podria ser una alternativa plausible. En el cas de les sogres, però, hauríem d’esquivar l’”espanta-sogres” (literal, però inadequat amb tota evidència) i anar a raure en un hipotètic “pela-sogres”, que mantindria la simetria amb els coloms.

Si abandonem el terreny de l’automoció i ens quedem en el camp fèrtil de les paraules, trobarem el ressò d’altres dissonàncies que ens poden fer pensar. És el cas que a les Espanyes, on com acabem de veure opten per la liquidació d’aus i parentes, hi tenim també el “sinvergüenza”, tipus freqüent que convé sovintejar tan poc com es pugui. A les Catalunyes, en canvi, hi habita el “pocavergonya”. D’on es dedueix que on ells fan cau i net, nosaltres hi reservem una engruna de discreció o honradesa.

Tot això ve a tomb perquè en aquests últims revolts del Procés (sí, és clar, en majúscula) i davant de les andanades de diàleg que disparen les bateries del país veí, tinguem tots ben entès que no hi ha acord possible entre colles que estableixen tan nítides fronteres entre la manera d’anomenar petites coses sense importància.

Fronteres per fronteres, posem-les com cal.

Tombeau

Quan l'he vist campar a Le blog du Lutin d'Ecouves he tingut clar que havia de fer-lo meu. I de passada posar en coneixement d'algun entrant escadusser que me l'he trobat tot buscant música de Robert de Visée:

D'aquest compositor no en tenia cap idea (com de tantes altres coses), per bé que miro de freqüentar Marin Marais i Michel Richard Lalande. 

Afortunadament avui he reprès la lectura del llibre Estranya forma de vida de Ferran Mateu i m'he topat amb les paraules (pàgines 186-187) que m'han dut fins aquí: "Gràcies a De Visée, i d'una manera recargoladament indirecta, he arribat a entendre per què no resulta exagerat afirmar que el Romanticisme fou una enorme errada històrica, una catàstrofe cultural".

Et voilà!

Aprofito per recomanar molt sincerament el llibre d'en Mateu. Reconforta llegir-lo en un panorama que tendeix a volar força arran de terra. Estil gallina, vaja.