divendres, 31 d’agost del 2018

Lovecraft a la planxa

Sempre que netejo un calamar em recordo de Lovecraft. 

No sé si serà per la forma, la textura o l'aigua que tira avall les excrecències que no serien benvingudes al plat, però a la meva aigüera potser hi ressonen melodies obscenes i miro de no girar-me per no haver d'enfrontar-me a l'horror de Dagon o, molt pitjor encara, a Cthulhu, que no se sap mai si pot arrossegar-se més enllà de l'illa plena de podridura que l'hostatja.


Malgrat aquest panorama poc encoratjador, un cop enllestida la neteja i quan la planxa ja està prou roent, hi ajec el meu calamar i deixo que es cogui, però no massa, no fos el cas que l'espatlléssim.

Encabat el traspasso a la safata i li aplico una generosa ració d'all i julivert.

No en sóc massa partidari, de l'all, però he d'ametre el fonament literari de les seves virtuts: si per via visual i/o olfactiva pot esbandir els perills dels vampirs, no dubtarem ara que per via digestiva ens pot protegir de les abominables presències dels déus primigenis.

En fi, sigui com sigui, he d'admetre que des que faig petites incursions en el complex món de la cuina l'imaginari del calamar és molt més ric i divertit que el de l'entrecot. Davant d'un entrecot només sóc capaç d'imaginar que tragino una llesca de cadàver de bou.

És molt bo, però trobo que li falta una mica de morbo.

dijous, 30 d’agost del 2018

Ferrater

D'aquí no res podrem trobar a les llibreries un nova edició de Les dones i els dies. Benvinguda sigui. En el mentrestant (i per allò que no hi ha plaer més gran que matar les hores que algun dia ens han de retornar el favor) m'he entrtingut espigolant un parell de poemes de Ferrater i amanint-los amb quatre gargots i mitja dotzena de colors.

No n'estic especialment cofoi, però un cop perpetrat l'engendre també em sabia greu enviar-lo de dret a la paperera.

Aquí el teniu i que bon profit us faci.

diumenge, 19 d’agost del 2018

La Pesta Major


Fa una certa angúnia veure-li el rictus encarcarat. Per no tenir, no té ni aspiracions de riure forçat sinó que més aviat sembla que ens vulgui dir: "Maleïts tots, perquè no passeu via i em deixeu reposar en pau? Què us he fet jo? Quin mal us he procurat vivint? Que jo respiri us dóna mal viure? On arrela aquest odi que coveu contra el meu son i que us porta a esgüellar com a porcs ineducats al peu de la meva finestra? Que jo dormi, us fa infeliços? El meu repòs us dóna mal?"

I és que el pobre no entén que cal pagar religiosament el delme de la festa, que l'alegria de molts sempre s'ha edificat sobre la pena d'alguns.

I és per això que mentre carrer amunt i carrer avall els botxins de la seva quietud es gronxen en els crits inarticulats amb què volen escampar la seva ofensiva felicitat, ell busca l'únic refugi plausible, el silenci amable d'un vell llibre de poemes:

La mort ve a passejar-se cada nit
pel meu carrer, com un festejador,
i fa una serenata més fina que el sentit:
flautes d'angoixa i violins de por.
Sento la seva passa
que em glaça:
ara, subtil, s'acosta a un finestró.
Cada nit mira una criatura mig erta,
cada nit senyala un brancal.
A l'endemà hi ha una finestra oberta
i mig clos un portal.

Sort de Carner. No hi ha com unes gotes de mort per restablir l'equilibri de la vida: ja podeu cridar tant com vulgueu, que dia vindrà que el silenci us ompli la boca de terra.

divendres, 17 d’agost del 2018

Quod erat demonstrandum


Ja sé que més d'un, havent llegit el farrigo-farrago que acompanyava Galatea i la seva tropa, va arribar a la sana conclusió que en això de les interpretacions hi havia més pa que formatge. Evidentment. I alguna hora per assassinar. I una bona dosi de simulació i tones d'impostura. Però a veure... Si no és per tot això, què cony fotem aquí (jo escrivint ara i tu llegint qui sap quan)? La poca feina és la mare de tots els vicis, que em deia la besàvia que mai no vaig arribar a conèixer.

Com que no vull molestar ningú no diré cap paraula sobre el sentit transparent d'aquest dibuix. No voldria ofendre-us posant lletra a l'evidència.

A més, ja tinc escrit que hi ha gargots que no demanen interpretació. Són, podríem dir, els de lectura immediata. I si el moviment el demostrem movent-nos, i la prova del pastís la trobem en el tast, la claredat d'aquest dibuix m'estalvia més paraules.

q.e.d.

dimecres, 8 d’agost del 2018

Unes gotes de mite

El dibuix que penja aquí sota és, com tots els que faig, fruit de l'atzar. Cosa que no vol dir que en alguns casos, un cop enllestit el gargot, no m'entretingui a buscar-li algun què (podem dir-ne motiu, argument, significat, interpretació, etc.) Això no passa sempre, perquè hi ha dibuixos que o bé no ho demanen o ho criden als quatre vents.

Aquest deixa ben clar que es tracta d'un triangle amorós, en això no hi ha dubte. Passa, però, que en qüestió d'amors el tres sembla que és de rigor i per tant sense més pistes em temo que no arribarem enlloc.


Per sort, l'evident desequilibri entre l'ell rotund i contundent de la dreta i l'oponent neulit de l'esquerra ja ens donen més clarícies. Ella, tot i que girada cap al llunàtic melancòlic, està encerclada per una mena de màndorla que no sabem si la preserva o la condemna.

La clau de l'enigma ens la dóna el peix-ull: cap altre que Polifem obtindria de Posidó el regal d'una pelaia per esbargir la tenebra. Evidentment aquí tenim Acis, Galatea i Polifem.

Fetes aquestes elucubracions ja no em quedava sinó recórrer a Ovidi, per amanir amb alguna bellesa aquesta àrida explicació. Heus ací les seves belles paraules:

Acis erat Fauno nymphaque Symaethide cretus,
Magna quidem patrisque sui matrisque uoluptas,
Nostra tamen maior; nam me sibi iunxerat uni.
Pulcher et octonis iterum natalibus actis
Signarat teneras dubia lanugine malas.
Hunc ego, me Cyclops nulla cum fine petebat;
Nec, si quaesieris, odium Cyclopis amorne
Acidis in nobis fuerit praestiantor edam;
Par utrumque fuit. Pro quanta potentia regni
Est, Venus alma, tui!

En aquesta història hi ha, però, alguna cosa que se m'escapa. 

Bé m'està que Ovidi l'emprengui per la cosa venjativa i porti Polifem a fer xixina d'Acis per a gran dolor de Galatea. Però què fem de les versions que ens diuen que Polifem i Galatea van ser els pares de Gàlata, Celtos i Il·liri. Triple violació marital o complicitat en l'engendrament?

I vet aquí que la resposta ve de la mà de la imatge. Si fa un instant vèiem Galatea presonera de la seva màndorla, aquí la teniu, lliure i acomodada en el seu regne blau.

Ah, i amb un sol ull, com ha de ser.


dissabte, 4 d’agost del 2018

Agost


Estic molt content perquè fa un parell de dies que hem arribat a l'equilibri perfecte: et torres de dia i et cous de nit. 

Com ha de ser, que no hi hagi distincions ni s'estableixin controvèrsies entre aquells que fins ara consideràvem antagònics. Sumem esforços. Avancem tots a l'una. Amb pas ferm de dret a l'extinció.

Sí, amics, perquè aquesta és la fi lògica i inexcusable d'aquest estiu que ara apunta. Tant és que sigui migdia o mitja nit. 

Sé que tinc la consistència de la cera i que la forma que transitòriament ostento esdevindrà un grumoll de regalims que faran pila als peus d'un esquelet llustrós que, això sí, no renegarà del somriure inevitable de la molt digna calavera. (Fins que no rodoli costellam avall, reboti al fèmur esquerre i s'estavelli al racó més allunyat per fer les delícies de formigues diligents i feineres.)

I així anirem passant els dies. I les nits. Demanant a qualsevol déu benigne, ni que sigui un Tláloc qualsevol, que es digni vessar tantes llàgrimes com calgui per alleujar aquesta mena de bany maria on ens anem macerant.

Laus Deo.