Dents

Criden l'atenció les dents pel color vermell i perquè no se sap si pugen o baixen (jussanes o sobiranes, que diria aquell). Però la gràcia del ninot -si em permeteu el punt de vista- rau en la manca de closca i l'eterna cua de lluç que s'escapa de la inexistent orella esquerra. O també rau en l'aire tristoi que provoca l'ull dret que cau i l'esquerre inundat de fosca.

Cadascú hi veurà el que bonament podrà. Però a mi no se'm separarà de la massacre de negres indesitjats que van perpetrar els gendarmes marroquins per delegació de les nostres pors i dels nostres fàstics. 

Podem matar-ne tants com vulguem. O deixar que s'ofeguin. O ignorar-los mirant cap a qualsevol banda que ens sembli aquietadora.

Però és inútil.

L'única pregunta que no sabria respondre és si les onades fosques del sud ens submergiran abans, al temps o després que haguem d'apagar el llum per l'èxit esclatant del canvi climàtic.

 

Titelles

La meva memòria és flaca. Més que flaca, prima. Com el paper de fumar. Smoking. I no us penseu que ha estat fàcil arribar al nirvana de l'oblit. Anys de contracció al noble exercici d'esborrar records m'han elevat a la categoria de poder mirar enrere i no topar-me amb cap altra cosa que un erm sorrenc, aspirant a desert, bo per a no perdre-hi ni un instant.

És així. I no hi ha res a dir.

A ca meva, com que els pares tenien clar (i que el bon Déu els ho recompensi!) que havent satistet el deure de sostre i escudella no calia adornar-se amb tendreses ni magarrufes, em vaig estalviar tota expansió sentimental i/o festiva que altres plançons de la meva generació van haver de comportar.  Això fa que el meu primer contacte amb els titelles vingués de la mà de la lletra impresa, ja prou granadet, quan freqüentava els escrits del senyor Esppiu.

Potser per això els meus titelles tenen un cert aire seriós, fins diria un pèl tràgic, segons les circumstàncies. Però em fan companyia, com me'n van fer Pudentil·la Closa o Pulcre Trompel·li o Nicolau Mutsu-Hito en el seu moment.

M'inquieta però que de vegades m'adoptin un caient com de pel·lícula barata de terror, d'aquelles que ets fan sustus i es queden tan amples. 

 Fet i fet, però, no m'hauria d'inquietar. Així que faci el clic a Publica i el post s'arrengleri al lloc que li pertoca jo ja n'hauré esborrat la memòria i tot tornarà a lloc.