dijous, 24 de novembre del 2005
No ho hauria d'haver fet...
Ja m'ho deia el meu bon seny que no havia de menjar perdius...
I, encara menys, anar després al retratista.
Però, com insistia la meva àvia que al cel sia: "Déu nos en guard d'un ja està fet"!
diumenge, 20 de novembre del 2005
Avui menjaré perdius
De tant en tant les servituds de la convivència m'obliguen a compartir les meves hores amb altres éssers humans de condició i edat diversa. Aquestes circumstàncies les visc com un peatge que pago religiosament. Així preservo sota la capa de la cordialitat més exquisida la meva condició de misàntrop vocacional.
A frec d'enfundar-me la meva disfressa de contertuli discret, esmolo el meu enginy per descobrir alguna perspectiva atraient en l'abducció que ja em respira al clatell.
Avui la salvarem per la via gastronòmica. Sembla ser que l'esquer de la trobada és degustar les habilitats culinàries de la mestressa de torn que vol enllaminir-nos amb unes perdius a la vinagreta.
Si he de ser sincer, no em sembla una mala perspectiva. Si m'aplico devotament a la ingesta i aconsegueixo pintar un gest beatífic en els moments clau de l'àpat, obtindré dos grans beneficis: el primer, tenir ocupada la boca, cosa que m'estalviarà articular paraules; el segon, retribuir adequadament per via d'èxtasi els esforços de la cuinera.
Us en tindré informats.
A frec d'enfundar-me la meva disfressa de contertuli discret, esmolo el meu enginy per descobrir alguna perspectiva atraient en l'abducció que ja em respira al clatell.
Avui la salvarem per la via gastronòmica. Sembla ser que l'esquer de la trobada és degustar les habilitats culinàries de la mestressa de torn que vol enllaminir-nos amb unes perdius a la vinagreta.
Si he de ser sincer, no em sembla una mala perspectiva. Si m'aplico devotament a la ingesta i aconsegueixo pintar un gest beatífic en els moments clau de l'àpat, obtindré dos grans beneficis: el primer, tenir ocupada la boca, cosa que m'estalviarà articular paraules; el segon, retribuir adequadament per via d'èxtasi els esforços de la cuinera.
Us en tindré informats.
dilluns, 14 de novembre del 2005
29 de desembre de 1939
El 29 de desembre de 1939 se celebrà una vetllada de boxa en el Price amb púgils valencians i catalans.
Entre ells, Àngel Felipe, en el seu debut a Barcelona, va vèncer només per punts però es va guanyar l'admiració dels afeccionats.
"Bona estampa, puny fort, instint de lluitador nat, portava Àngel Felipe al seu cos tota l'excel·lència d'un Alís, tota la finesa i serenitat d'una Hilari Martínez i quelcom d'aquella feresa que féu famós al Tigre d'Alfara. Estava una mica verd, però Martínez Fort, que coneixia com s'ha d'actuar sobre el ring, l'enfrontà a Iglesias i el vencé. Fou una topada aferrissada, en la qual Iglesias provà un cop més la seva alta qualitat, si més no, el seu formidable aguant davant d'un jove púgil que apuntava en esdevenir a ésser una gran figura".
Així il·lustra l'esdeveniment el comentari de Juli Lorente al volum 1 de la Història de la boxa catalana (p. 356), on també podem llegir:
"Resultats d'aquella memorable vetllada de fi de 1939:
Preliminar amateur: Vélez vencé a Miñana, per inferioritat.
Llacer vencé a López, per abandó a la cinquena represa per lesió.
Garcés Álvarez vencé a Royo, per K.O., a la cinquena represa.
Àngel Felipe vencé a Iglesias, per punts.
Pedro Ros vencé a Blay, per abandó a la cinquena represa."
Fets que poso a disposició vostra perquè il·lustren un dels entreteniments predilectes de qui això subscriu i que consisteix, com molt bé haureu pogut deduir, a acumular coneixements perfectament inútils i prescindibles com un mecanisme de defensa davant de l'allau utilitarista que m'aclapara de tant en tant.
I parlant d'utilitarisme, el dia que em vagui us diré alguna cosa del meu amic John Stuart Mill. Promès.
Entre ells, Àngel Felipe, en el seu debut a Barcelona, va vèncer només per punts però es va guanyar l'admiració dels afeccionats.
"Bona estampa, puny fort, instint de lluitador nat, portava Àngel Felipe al seu cos tota l'excel·lència d'un Alís, tota la finesa i serenitat d'una Hilari Martínez i quelcom d'aquella feresa que féu famós al Tigre d'Alfara. Estava una mica verd, però Martínez Fort, que coneixia com s'ha d'actuar sobre el ring, l'enfrontà a Iglesias i el vencé. Fou una topada aferrissada, en la qual Iglesias provà un cop més la seva alta qualitat, si més no, el seu formidable aguant davant d'un jove púgil que apuntava en esdevenir a ésser una gran figura".
Així il·lustra l'esdeveniment el comentari de Juli Lorente al volum 1 de la Història de la boxa catalana (p. 356), on també podem llegir:
"Resultats d'aquella memorable vetllada de fi de 1939:
Preliminar amateur: Vélez vencé a Miñana, per inferioritat.
Llacer vencé a López, per abandó a la cinquena represa per lesió.
Garcés Álvarez vencé a Royo, per K.O., a la cinquena represa.
Àngel Felipe vencé a Iglesias, per punts.
Pedro Ros vencé a Blay, per abandó a la cinquena represa."
Fets que poso a disposició vostra perquè il·lustren un dels entreteniments predilectes de qui això subscriu i que consisteix, com molt bé haureu pogut deduir, a acumular coneixements perfectament inútils i prescindibles com un mecanisme de defensa davant de l'allau utilitarista que m'aclapara de tant en tant.
I parlant d'utilitarisme, el dia que em vagui us diré alguna cosa del meu amic John Stuart Mill. Promès.
dissabte, 12 de novembre del 2005
Distingit senyor
Lamentablement tinc un nas absolutament normal: ni gros ni petit, ni recte ni tort, ni ventrut ni esprimatxat. Un nas anodinament quotidià.
Si en canvi Deu nostre Senyor m'hagués proveït d'una tarota descomunal amb aspiracions de trompa, potser ara la meva vida tindria algun interès. Vostè no sap què és passar desapercebut!
Segur que em faria lector devot de Rostand, qui sap si fins i tot de Quevedo i em miraria sense enveja Pinotxo i deixaria de mentir compulsivament per temptar la sort de la creixença. I el 31 de desembre sortiria al carrer amb el cap ben alt, tot esperant de ser descobert pels ulls esbatanats d'algun marrec que a la vista de la meva desproporció oblidaria els 364 que faltaven.
I vostè té la solució a les seves mans i s'hi nega. Realment, no ho puc entendre. En el meu cas i en qüestions d'apèndixs facials li puc assegurar que el tamany sí que importa. No podria canviar de decisió, senyor cirurgià?
Si en canvi Deu nostre Senyor m'hagués proveït d'una tarota descomunal amb aspiracions de trompa, potser ara la meva vida tindria algun interès. Vostè no sap què és passar desapercebut!
Segur que em faria lector devot de Rostand, qui sap si fins i tot de Quevedo i em miraria sense enveja Pinotxo i deixaria de mentir compulsivament per temptar la sort de la creixença. I el 31 de desembre sortiria al carrer amb el cap ben alt, tot esperant de ser descobert pels ulls esbatanats d'algun marrec que a la vista de la meva desproporció oblidaria els 364 que faltaven.
I vostè té la solució a les seves mans i s'hi nega. Realment, no ho puc entendre. En el meu cas i en qüestions d'apèndixs facials li puc assegurar que el tamany sí que importa. No podria canviar de decisió, senyor cirurgià?
dijous, 3 de novembre del 2005
Instant
Si el miràveu de prop potser intuiríeu un cert desassossec. Amb la vista baixa fa com si llegís, i potser ho fa, però triga a passar les pàgines i tampoc no està per mirar con s'obren i es tanquen les portes i puja gent i baixa gent i el vagó renova la carn.
Els escorxadors esmolen les dents i es preparen per a l'àpat de cada dia. Quina engruna hi deixarà avui no ho sap, però té el pressentiment del ossos obscenament exposats a la vista de tothom i és el pudor, potser, que el fa redreçar-se una mica i dibuixar un intent de posat més tibat.
Les mans, que ara ja van pel seu compte, descorren la cremallera i el llibre s'amaga al ventre pansit de la cartera damunt la qual fins ara reposava.
S'aixeca. Deu estar a punt de baixar. D'esma es planta al davant de la porta que s'obre. No fa el pas, però. Ha dubtat un moment. Just a l'instant que la porta es tancava ha tret el braç i ha deixat caure la cartera a l'andana.
Torna a seure i si el miràveu de prop veuríeu que un petit somriure li ha florit als llavis.
Si escoltéssiu a més, sentiríeu el cruixir del full que passa i com comença a escriure en el blanc desafiant del volum per estrenar.
Els escorxadors esmolen les dents i es preparen per a l'àpat de cada dia. Quina engruna hi deixarà avui no ho sap, però té el pressentiment del ossos obscenament exposats a la vista de tothom i és el pudor, potser, que el fa redreçar-se una mica i dibuixar un intent de posat més tibat.
Les mans, que ara ja van pel seu compte, descorren la cremallera i el llibre s'amaga al ventre pansit de la cartera damunt la qual fins ara reposava.
S'aixeca. Deu estar a punt de baixar. D'esma es planta al davant de la porta que s'obre. No fa el pas, però. Ha dubtat un moment. Just a l'instant que la porta es tancava ha tret el braç i ha deixat caure la cartera a l'andana.
Torna a seure i si el miràveu de prop veuríeu que un petit somriure li ha florit als llavis.
Si escoltéssiu a més, sentiríeu el cruixir del full que passa i com comença a escriure en el blanc desafiant del volum per estrenar.
dimecres, 2 de novembre del 2005
V
Petita mà que em recorre,
tota tu ets un enigma.
Ordeno el món: ençà i enllà,
ara i després, amor, dolor...
Convé que ho faci:
sóc un esclau sense remença.
tota tu ets un enigma.
Ordeno el món: ençà i enllà,
ara i després, amor, dolor...
Convé que ho faci:
sóc un esclau sense remença.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)