dilluns, 31 de desembre del 2007

Desig


Tinc per mi que aquesta és una excel·lent manera de rebre l'any que ja truca a la vostra porta. Suggeriment que em permeto per si us anima algun rampell imitatiu.

Cas que optéssiu per qualsevol altra modalitat, res a dir.

Sigui com sigui, no em sé estar de desitjar-vos que 2008 us sigui benèvol
i que us complagui en tot allò que us abelleixi d'esperar-ne.

dimarts, 25 de desembre del 2007

Mixtificacions

Segons la versió oficial, àmpliament divulgada a major glòria de la confortabilitat lacrimògena amb què s'entesten a maleducar les sensibilitats dels projectes d'ésser humà de sexe i condició diversa, va ser l'endemà que la van trobar erta com un rave i envoltada de cerilles renegrides.

Mal que us pesi, la realitat va ser diversa: farta que li passessin pels morros somnis d'abundància inassolible, va optar per consagrar els seus últims recursos a encendre grans teies que ompliren de color i esgarips la Nit.

Glòria i memòria a la Gran Piròmana Desconeguda.

Tard, potser, però la veritat és tossuda i acaba per sortir a la llum.

Del foc, naturalment.

dilluns, 24 de desembre del 2007

Nadal


et manen festes
i t'hi acobles
sense crits ni sense fressa
amb l'esma obedient
del jou
i del pacte
i del solc que llaures dret
per obediència solar
atàvic i distant
com el qui et sap
més enllà del mirall
perdut a l'horitzó
nàufrag i alhora corall
aferrat a l'escull
en el silenci digne
del misteri

dissabte, 22 de desembre del 2007

Toc-toc

I jo que me les prometia tan felices... Però heus ací que sense com ni perquè sento que esgratinyen damut el meu cap i que vénen a torbar el meu repòs i, paradoxes de la mort, resulta que és perquè ha vingut el temps del repòs i se'm reclama una certa activitat.

Què voleu que hi faci doncs? Obeir, com és de llei. I espolsar-me els quatre parracs, separar un parell de taulons corcats i emergir de nou entre vosaltres.

No ho dic en ferm ni com amenaça, però és ben possible que torni a destorbar la vostra nineta amable amb algun disbarat de circumstàncies.

Qui avisa, no és traïdor.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Huanihu


Té un posat d'enze que en fa una bona companyia. Posseeix, a més, el do del silenci i una virtut que escasseja: és capaç de rebre sense moure ni un múscul els disbarats més atòmics i mostar-s'hi absolutament d'acord. Es vanta de veure-les venir i té un do camaleònic que li dona el to precís del paisatge que el circumda.

Últimament sembla que va un xic desorientat: estrany a tot i fins a si mateix, s'ho mira tot de lluny i no es reconeix en res.

Té, això sí, un secret que el justifica i un petit món que tragina dins seu i li fa el dia comportable.

L'hem retratat fent-se passar per tótem. Avui, qui sap per què, li ha vingut desig de selva i aventura i ha volgut presidir l'última cerimònia d'una tribu ja extinta.

L'àpat ha estat abundós i les libacions generoses. Els guerrers han ballat la dansa darrera i les dones han acotxat els nens i acompanyat els vells a les màrfegues del son. Després han recollit els homes i els han dut a la cabana, han atiat el foc i s'han ajagut al seu costat. Només elles sabien el secret.

Elles i Huanihu, que ha comptat les morts una a una. Quan ja no hi havia cap alè per vetllar s'ha assegut a la llum de les estrelles i ha contemplat la nit.

Situem-nos

Paraules de Pere Quart:

No us enfileu, si us plau: en el millor dels casos,
quan jo mori, tots, tots, bons o dolents,
sereu només els meu supervivents.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Lateralitat

No me n'havia adonat fins ara (i temps ja n'he tingut, mal m'està el dir-ho) però un descobriment sempre fa goig: el meu rei mira al passat.

M'explicaré: acabo de concloure que en la meva construcció espàcio-temporal el passat és a l'esquerra i el futur a la dreta. Probablement això es degui al fet que sóc destre, i ja m'agradaria tenir a l'abast un esquerrà per consultar-li si per a ell també els eixos cronològics funcionen de la mateixa manera.

(Per un moment he pensat que si tingués a l'abast una esquerrana també li faria la mateixa pregunta o encararia el diàleg a terrenys més prometedors... La satisfacció de les meves curiositats depèn del sexe de l'hipotètic/a aclaridor/a? Repapiejo, simplement? Haig d'abandonar definitivament els alcohols d'alta graduació? Estic fet un embolic.)

Sigui com sigui, el meu rei mira al passat. És així i no hi ha res a discutir.

Si ens percatem del detall (fixeu-vos en el bonic crani que li fa de nineta), aquest passat li suscita imatges de mort, cosa que vol dir que el seu poder es fonamenta en la violència i la destrucció. Que ho dubtàveu, potser?

Jo, que sóc conservador de mena, guardo un bonic cartell en què el monarca farfallós estableix un contacte bucal de caràcter libidinós -breu, es morreja- amb l'ínclit dictador que va amenitzar aquests paratges durant anys i anys i anys (i encara senyoreja, no en dubteu, en les aspiracions de futur d'un sector no menyspreable de les forces polítiques que lladren per l'emissora episcopal).

Si anem a mirar, aquesta és la història. Per tot això concloc que més val no girar-lo i oferir-li la dreta de panorama. No fos cas que sense com ni perquè ens el trobéssim tot rialler i amb un enorme cementiri vessant-li galtes avall.

dissabte, 8 de desembre del 2007

Curs d'idiomes

Un dels innombrables avantatges que té el català sobre les altres llengües és que sabuda aquesta, sabudes totes. Això dóna als qui tenim el gust de conèixer-la una confortable sensació de tranquil·litat atès el seu estat agònic.

Per si us volíeu beneficiar d'aquest petit tresor, heus ací tres pinzellades d'aquest poliglotisme de via estreta:

Anglès: Què hi pot haver-hi hagut en aquest got? En aquest got no hi pot haver-hi hagut cap espeternec. Ai uix, quin fàstic!

Japonès: A pi alt, escala cal. A pi baix no cal escala.

Llatí: D'anar en òmnibus a Gràcia, l'àvia sua. L'avi ranci porta els nuvis en òmnibus gratis.

Amb tot, la tirallonga que em té el cor robat és la d'una llengua encara per descobrir: Quantos infieron per sotargatera i tot? Estic en condicions de donar-vos testimoni que si l'aboqueu amb posat seriós i gest afable a les orelles de qualsevol contertuli al vostre abast, us la faran repetir amb un posat d'enze que enamora.

I això us faig saber per si, com jo, teniu ben entès que el temps és l'únic bé escàs de què ens podem desfer sense recança.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Satisfacció

El meu amic em demana una mica més de clarícia. Ja li està bé, em diu, que l'usi per a metàfores de vol gal·linaci; però li produeix un cert malestar que l'entenebreixi més enllà del que és raonable. El meu amic -tots tenim debilitats- s'agrada. No especialment per l'esveltesa de la figura, ni la gràcia innegable de la gorra que el cofa. No, el que el té enamorat és la corba escaient del coll i el punt just de sornegueria dels ulls que no existeixen.

Jo, que tendeixo més aviat al contrari, ço és a no trobar-me massa gràcies, li tinc un punt d'enveja. Cada matí, quan el saludo a trenc d'alba, no em sé estar de considerar que bo que seria descobrir en mi les virtuts que justifiquen el meu trànsit per aquest breu espai entre dues certeses. El cas és, però, que tampoc m'hi enfundo massa. En tinc prou amb un glop de te i una ullada al rellotge per comprendre que no he de perdre ni un instant en reflexions que són certament inútils a més de supèrflues.

L'honor de ser home és arribar al final sense moure massa renou i sabent que no arribem enlloc. Això, poc més o menys, va escriure un tal Becket ja fa molts anys i, fixa't tu com són les coses, n'he fet divisa.

dimecres, 28 de novembre del 2007

Concert minúscul (Opus 56)

En un bar de mala mort, el meu amic interpreta delicioses balades inaudibles per a un públic selecte de sords. De vegades s'acosta al taulell i li serveixen algun beuratge tèrbol. Mentre l'assaboreix s'interroga sobre el misteri de la vida i alguna banalitat més. Després retorna a escena i reprèn la peça que havia deixat en suspens. Sap que al final, quan faci una discreta reverència i endreci l'instrument, rebrà l'agraïment d'un silenci de pedra.

dissabte, 3 de novembre del 2007

Memòria

Tots tenim un passat. Aquesta és una veritat incontrovertible.
Allò que admet més matisos, però, és la determinació del moment en què el gruix del passat que traginem a l'esquena i la perspectiva de futur que s'obre davant nostre es decanta d'un o altre costat. Jo, que em tinc per un conspicu superficial, no m'he preocupat mai d'escatir un problema tan difícil com aquest: em limito a gronxar-me en el present i a deixar per a d'altres de més savis que jo mateix la resposta a interrogants de tanta substància com aquests: d'on venim?, on anem?, qui som?, té un sentit tot plegat?
Tanmateix hi ha dies que conviden a bucejar en la memòria. Qui sap si en una d'aquestes immersions se'ns revela en tota la seva magnificència la clau que ens permet d'explicar-nos a nosaltres mateixos (comesa que, si vas a mirar, no sol tenir pas la rellevància que ens entestem a atorgar-li). Tant és així que avui, el dia després del dia d'ahir, he pensat que estaria bé d'identificar un dels referents que han fonamentat la meva existència tota. I en això no en tinc cap dubte: Polyanna.
Jo, que sóc llegit però segons i com, només puc acreditar contacte amb tan magne personatge que per via cinematogràfica. Si no vaig errat, un dels diversos atemptats perpetrats per Walt Disney abans de fer-se crionitzar va ser adaptar la novel·leta. Eps, poca broma, que va assignar el paper ensucrat a Halley Mills. I aquest fet potser banal ha condicionat tota la meva existència.
Perquè no em fa cap vergonya admetre -i, més encara, proclamar- que me'n vaig enamorar profundament i que des del moment decisiu que va irrompre a la meva vida ja res no ha estat igual. Fins i tot em cal admetre que Tú a Boston i yo a California em va sembla una obra mestra del setè art!
Cal que digui, ni que sigui de passada, que en matèria d'amors impossibles la meva infantesa ja em va deixar ben equipat per a tot el que havia de venir? Doncs queda dit, encara que aquest no és pas el motiu d'aquesta, per dir-ne d'alguna manera, reflexió.
El que a mi em va colpir va ser "la teoria de les crosses". I poca broma, que en matèria de posicionament vital, hi ha un abans i un després que s'articula en el raonament que segueix.
És el cas que la sobredita Polyanna, una nena molt bona-molt bona i molt pobra-molt pobra, frisa per per tenir una nina el cost de la qual supera amb escreix la capacitat adquisitiva dels qui en tenen cura. I és per això que cursa la comanda a una entitat benèfica, que enlloc de la pepa de torn li factura un deliciós parell de crosses. Em creureu si us dic que davant d'aital disbarat la bonifàcia s'alegra pel fet que no les ha de menester atesa la robusta mobilitat de les extremitats que la suporten?
A partir d'aquell moment ho vaig tenir tot clar. Ni la camisa de l'home feliç ni la teoria de la renúncia formulada anys a venir per la filla d'un malaguanyat violinista afegirien res de nou al que jo ja havia après amb vuit anyets: sempre que tinc un desig em palpo les cuixes i em preparo a seguir caminant amb un xiulet alegre i algun saltiró fet amb la poca gràcia que els déus m'han concedit.
I en aquestes estem, confiant poder arribar a l'urna sense aditaments ortopèdics, que ja és molt.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

Confidències


Amputat com em sé d'una vida més alta, no em puc estar de sentir-me prop d'il·lustres companys de viatge. Tant és així que de tant en tant em ve a la memòria la confidència que em va fer a trenc d'alba el braç incorrupte de santa Teresa, després que haguérem buidat trinco-trinco una traïdora ampolla d'aiguardent.

Em deia com cada cop més se li feia urgent la memòria del cos i com l'absència de l'espatlla li retreia la fredor del reliquiari i la solitud de l'argent i la pedreria. Com se li havia fet feixuc de suportar el temps que havia hagut de distreure les seves virtuts taumatúrgiques per no allargar més enllà de l'obscenitat la dilatada eternitat del dictador. Com li era de difícil entendre la perversa devoció dels qui l'havien trossejada i repartida després de morta fins a transformar-la en un trencaclosques mal escampat. I com això l'havia convertida no ja en descreguda sinó en atea militant, perquè se li feia insuportable d'acarar la resurrecció de la carn i trobar-se feta a peces sangonoses als quatre punts cardinals implorant una molt improbable casualitat de retrobament.

Tot això em deia. I jo feia capcinades interrogant la sempre obscura veritat que s'amaga al cul d'una copa buida abans de buscar entre tentina i tentina l'oblit que a tots ens ha de permetre saludar la naixença d'una alba nova.

divendres, 12 d’octubre del 2007

Lletra

Ossos, ossos... Valga'm Collodi, i que n'ets de mentider, amic Eumolp, si a tu el que de veritat t'interessa són els feixos de fibres. Sempre, és clar, que estiguin convenientment empaquetats per una dermis escaient.
Però va, no t'ho retrec. Entenc que tots tenim dret a teixir cortines de fum o teranyines de paraules per amanir-nos un bon passament en aquest -tu i jo que ens assemblem tant ho sabem prou bé- món de mones.
Em limito a treure el nas per recordar-te que no t'has desempallegat de mi i fer-te una lleu estirada d'orelles, que d'entre les tautologies posssibles és la que més il·lusió em fa en aquests moments.
I perquè vegis que La Veu és legal, et faig regal d'una d'aquestes senyoretes a les quals tens devoció. Posem així una pinzellada d'alegria a tant difunt i tanta ossada com els que últimament ens imposes.
Que reposis en la pau que et mereixes. Ja ens tornarem a veure, paraula d'ectoplasma.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Meditació (2)

Si mig acluqueu els ulls i mireu la bonica pintura
veureu un bonic dibuix
perpetrat per Octavio Ocampo.
A mi, és que el que em van són els ossos, ja em diràs tu. Memòria de gos? Metempsicosi amb retentiva? Malviatge el dubte. M'incomoda: sóc, ho proclamo i ho mantinc amb orgull, més de gat que de gos, i ja em fotria regirar la meva vida anterior i descobrir-me ensumant fanals o fent d'esbirro policial.
Cal, però, que acceptem amb humilitat les nostres servituds i acato el meu destí de devot de la carcanada. Ara només em cal escartir si rosegaria més de gust un fèmur o el rosari de l'espinada.
Sembla que ja tinc tema per una altra llarga meditació

dimarts, 11 de setembre del 2007

Meditació


Una excel·lent actitud per fer front als reptes que ens esperen.

dimarts, 4 de setembre del 2007

L'homenet

L'homenet que mira la finestra només sap que està sol. Ha begut la copa més amarga i no es treu el gust de la boca i sap que sempre l'acompanyarà. I no s'hi fa, no s'hi avesa. Voldria licors dolços, embafadors, que li enterbolissin el seny i l'ajudessin a un bon morir. No desitja cap altra cosa.
Però retorna una i altra vegada al peu de la finestra on va veure el fill per últim cop. Un lloc absurd, estúpid, on el noi li va dir qui era i com era. I on es van barallar i ell el va maleir perquè no entenia ni volia entendre. I se'n va va anar irat, ple d'orgull i de fúria.
D'això les pedres no en saben res. Ni els barrots, ni la persiana muda. Ni l'esquerda que interroga amb els ulls i les llàgrimes, i on li sembla trobar un ressò del tall net del bisturí que l'esqueixa. Dia a dia. Hora a hora. Segon a segon.
I sempre la mateixa pregunta, obsessiva, inútil, indefugible: "Per què ell i no jo?"

dimecres, 29 d’agost del 2007

Verisme


Potser no us ho creureu, però portat per un rampell d'impudícia m'he decidit finalment a revelar-vos la imatge que em retopa el mirall.
Cal que aclareixi, però, que per segons quins menesters disposo de miralls més agraïts les imatges dels quals, amb absoluta evidència, mai no gosaria compartir amb vosaltres.

dimarts, 21 d’agost del 2007

Benvingut al futur

De petit em deixaven fer anar una màquina semblant quan preparàvem a casa els canalons de Sant Esteve. No sé per quina raó maligna fa dies m'està prenent com un presagi que tinc futur de farciment.
I no em fa massa goig, la veritat.

dilluns, 13 d’agost del 2007

Cues de pansa


A vós, oh Santa preclara,
llum intensa, far i guia,
si gosés demanaria
que l'oblit que m'aclapara
no em fos rebatut en cara.
Molt de cap, memòria poca:
heus ací mon trist bagatge.
Que en matèria d'homenatge
sempre arribo quan no toca,
genuflexe, pur tanoca.
Del bagul trauré el cilici,
de l'armari, deixuplines,
que només un bon suplici
del camí serà l'inici
de deixar de fer el pamplines.
En fi, era més que previsible, però ho sento.

dissabte, 11 d’agost del 2007

Petit conte idiota (8)


-Ei, hola, què fots per aquí? No em diguis que també coneixies l’Eva!
-Hola. L’Eva? No, no. Qui és l’Eva?
-Cony, la del funeral. Escolta, tio, que això és un tanatori, vale? Qui se t’ha mort a tu?
-A mi? Ningú.
-Collons, o sigui que véns per hobby, quins pebrots. Tio, una mica raret sempre has sigut. Vinga, piro, que ja deuen estar per començar. Ens veiem!

-Encara ets aquí?
-Sí.
-Fots una cara... Què cony et passa? Vinga, mou el cul i anem a fer un carajillet, pago jo.
-No puc.
-Com que no pots? Ah, ja ho pillo, t’has fet segurata i vas de camu. Que se us escapen els fiambres que no volen que els socarrimin?
-Surt d’en mig que no veig res.
-Vale, vale... Vinga, sortim a fora i fem un piti. Aquí mateix a la porta, tio. Controles igual i m’ho expliques, em tens mosca amb tant de misteri.

-Vinga, esquitxa, sóc tot orelles.
-És que no sé...
-Noi, tu mateix, jo és per fotre’t un cop de mà. Mira, si vols en parles; si no, apa buenas i passi-ho bé que cauen gotes. Collons, quant de misteri.
-Avui és vint-i-vuit, oi?
-Sí, de juny. Les deu i deu. O clock.
-No ho entenc.
-Doncs mira que jo...
-Em va dir que ens trobaríem aquí avui. Vindrà, n’estic segur.
-De qui parles?
-Ens vam conèixer fa un mes, dia per dia. El vint-i-vuit de maig, el dia que enterràvem la Clàudia.

Vaig arribar amb el temps just, de fet vaig fer tard, i ja eren a l’oratori. Vaig entrar mirant de no moure fressa i em vaig posar a l’última fila. El capellà va acabar el que deia i va indicar als presents que podien seure. Jo em vaig entretenir una mica i quan ja ho anava a fer, vaig girar el cap a la dreta. La vaig veure a l’altre extrem. Ella tampoc no havia segut encara i els nostres ulls es van trobar. Va ser fulminant, com si m’ho digués a cau d’orella: “Espera’m a la sortida”. Et juro que vaig sentir un calfred que em travessava l’espinada.

Em va mirar fixament i em va posar un dit als llavis. Em va agafar la mà i la vaig seguir, no podia fer res més. Vam pujar a un taxi i li va allargar al conductor un paper amb l’adreça. Un trajecte al·lucinant per una ciutat desconeguda per mi, que si em treus del barri i del centre no sóc bo per a res. El taxista va fer un intent de lligar conversa, però es va topar amb un mur de silenci i es va arronsar d’espatlles. Va posar la ràdio.

Hi havia dos ascensors però va tirar escales amunt. Quan vam arribar, jo esbufegava. Sobreàtic. Ella ni s’havia immutat. Va obrir la porta i em va embolcallar una alenada embafosa. Un rebedor sense cap moble, quatre parets i una cortina de vellut. Em va indicar que passés i va tancar la porta. Negror absoluta i només dues paraules: “Deixa’t fer”.

La roba va quedar al rebedor, si més no la meva. Em va lligar un mocador de seda als ulls i vaig sentir com descorria la cortina. Es va situar darrera meu i em va posar les mans a les espatlles. Les tenia gelades. “Endavant, jo et guio.”

Notava la fredor de les rajoles. M’havia fet ajeure a terra amb braços estirats i cames obertes. Em va lligar. Potser hauria hagut d’estar aterrit, però no podia. Era ben bé un titella que es deixava conduir per territoris inexplorats, vagament intuïts, foscament desitjats. Ni tenia voluntat ni volia tenir-ne. M’oferia al ritual amb tots els sentits a flor de pell, disposat a ser l’ofrena de la cerimònia que s’iniciava.

Unció. Olis essencials amb perfums molt antics, lents cercles concèntrics que convergien a l’arrel d’un sexe que es dreçava poderós, roent, desafiant, que implorava la tebior d’unes mans o d’uns llavis que l’esquivaven, que es delia per veure’s cenyit pel batec elàstic d’una altra pell. Lents cercles concèntrics, una vegada i una altra, obstinats, tenaços, insistents. Lentíssimes carícies que començaven als genolls i pujaven mil·límetre a mil·límetre cuixes amunt i s’obrien cap al ventre i es retrobaven al pit. I tota la meva sang bategant al punt precís on desitjava que morís aquesta espiral que no volia convergir.

Vaig perdre la noció del temps. Podien ser minuts o potser van ser hores. Com vinguda d’enlloc va començar la música. No vaig dubtar ni un instant: Victoria de los Ángeles, Auf Flügeln des Gesanges. Va ser com un cop de puny. Com podia saber què significava per a mi aquella peça?

“Primera lliçó: aprendre a esperar.” I vaig notar l’olor dolcenca que impregnava el mocador que em va posar damunt la cara i em va fer caure en un son de pedra.

Em vaig despertar amb un mal de cap espès i la boca amarga. Nu com un verm. Ajagut enmig d’una sala despullada d’un pis abandonat. Ni un moble, ni un paper, ni un llum, cap rastre de presència viva. Només jo i la meva roba, curosament plegada al rebedor. Ja no hi havia cortina i la porta era ajustada. Em vaig vestir d’una revolada. Vaig sortir al replà i vaig fer petar la porta darrere meu. Em vaig girar i aleshores vaig trobar aquesta nota que hi havia clavada: “Segona lliçó, 28 de juny. Sancho de Ávila”.

-Collons, collons, collons... Tio, quina història!
-Ha de venir, ho sé. N’estic segur. Ja era aquí abans que obrissin i no em mouré de la porta fins que la vegi. Ha de passar per aquí. Fa un mes que espero, tinc la lliçó ben apresa. Escolta, fes-me un favor, vés-me a buscar tabac, se m’està acabant. Té, agafa els diners.
-Fet, tio, ara torno. Això no m’ho vull perdre!

Vaig treure la nota de la cartera. De sobte m’havia pres l’esglai de pensar que havia llegit malament la data. I no, no l’havia llegida malament. Però ara hi deia: “Segona lliçó, 28 de juny. Sancho de Ávila. Sala 14”.

Caminava d’esma, resseguint els nombres de les sales, indiferent a la gent, esquivant grups, topant amb tothom sense excusar-me.

Sala 14. Vaig obrir la porta. No hi havia ningú, la sala era buida. Un llum convencional il·luminava tènuement el sofà i les butaques impersonals. Al fons, la porta que donava pas a la cambra mortuòria era oberta. Havia d’entrar, ho havia de fer per comprovar el que se m’imposava amb absoluta certesa.

I ho vaig fer. I mentre, pres d’una sobtada pau, em mirava allà, ajagut, amb les faccions afuades i el posat greu, no em vaig poder estar de somriure pensant què en faria el meu amic del tabac que havia anat a comprar per a un difunt de cos present.

dijous, 9 d’agost del 2007

L'ombra


A qui puc demanar que vinguis ara?

Tenir-te al meu costat en un silenci amable
i veure amb tu com llisquen hores lentes
per la pell tendra de la tarda...

És el que vull, ja veus que no demano massa.
Però ningú no em sent.

Desaré, doncs, aquest desig amb tots els altres
al prestatge on dormen el somnis,
o qui sap si l’escriuré a la llibreta nostra.

Després, ajustaré els finestrons i deixaré la casa.
Sense presses obriré el bagul de les disfresses
per posar-me la pell d’aquest altre que diuen que sóc.

I em seguirà, fidel com sempre, l’ombra del record.

dimecres, 8 d’agost del 2007

Petit conte idiota (7)

M’agrada molt posar el cursor a l’esquerra del paràgraf i prémer la tecla “Supr” i veure com xucla les lletres i el full queda blanc.

També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les (botó esquerre premut i marcar amb negre i botó dret “Copiar” i botó dret “Pegar”) També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les

I copiar tot un paràgraf.

També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les (botó esquerre premut i marcar amb negre i botó dret “Copiar” i botó dret “Pegar”) També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les

Com m’agrada, sí.

Em podrien agradar coses millors, ho sé. Potser un paisatge o una posta de sol o l’ànec amb peres. Però no m’agraden, gens ni mica. Especialment l’ànec amb peres. No sé si per l’ànec o per les peres, o per la combinació de les dues coses. O perquè una vegada me’l vaig haver d’empassar per compliment i no em venia de gust, gens de gust.

No hauríem de fer les coses per compromís, només hauríem de fer les que ens vénen de cara. I dir les coses a la cara també. Jo de moment em limito a pensar-les a la cara, però no em serveix de res, no em capten. És clar que entre el que penso i el que dic sempre hi ha un filtre que ho capgira tot. A més, sempre poso una cara encantadora i dono sempre la raó. No hi puc fer res, sóc així.

Em moriré així? Em temo que sí. Segur que quan vingui aquella senyora amb caputxa espellifada i dalla, li somriuré.

aquella senyora amb caputxa espellifada i dalla
aquella senyora amb caputxa espellifada i dalla
aquella senyora amb caputxa espellifada i dalla

Tres vegades i prou, no s’ha d’abusar.

A més espellifada i dalla malsonen, massa palatals. D’això se’n deia al·literació, però a mi les figures retòriques sempre se’m van resistir. Ara, les dones no, en això he estat de sort.

N’he tingudes tantes com he volgut. Tantes que ja no sé què fer-ne. Em pregunto quina cara posaran si algun dia baixen al soterrani i me les troben. Encara sortirem als papers, fixa’t tu.

dissabte, 4 d’agost del 2007

Lu prumetut és debut

Eps, sense que serveixi de precedent!
Que cada dia no és festa...

dimarts, 31 de juliol del 2007

Petit conte idiota (6)

Una tarda sense res a fer. I la mandra, que és la mare de tots els vicis. Xategem? Vinga, que no sigui dit! Avui em posaré la disfressa de dona: Beth, curt i net.

I ara què faig? M’ha deixat plantada com una ceba. Quina mandra sortir ara. Xat? Vinga, que no sigui dit. Avui em posaré la disfressa d’home: Ton, a veure si se les compon.

Ton: Hola. Puc?
Beth: Hola.
Ton: Que destorbo?
Beth: No, no, no destorbes.
Ton: Què feies?
Beth: Res, per aquí, avorrida. No diuen res interessant.
Ton: És veritat, el general és cada dia pitjor, només s’hi diuen bestieses.
Beth: Entres sovint?
Ton: No gaire. I tu?
Beth: Jo tampoc. Avui, que no sabia què fer.
Ton: Ah.
Beth: Bé.
Ton: De què parlem?
Beth: No sé. Digues tu.
Ton: De com som?
Beth: Com?
Ton: M’expliques com ets?
Beth: Per què no juguem a endevinar?
Ton: Com vulguis. Com ho fem?
Beth: Jo et vaig dient com em penso que ets i tu em dius si l’encerto.
Ton: Fet. Comença.

I va començar un bonic intercanvi de mentides. Bé, només mitges mentides. Perquè la Ton va vestir en Beth amb tots els seus adreços i en justa correspondència en Beth va fer una Ton a la seva imatge i semblança. Ni l’un ni l’altra es van desmentir i tot eren ais i ois per l’encert i sorpresa per la màgia telepàtica que fluïa sense aturador.

I és clar, va arribar l’inevitable: “I si quedéssim?” I van fixar lloc i hora. Per no presentar-s’hi, esclar. Però no van saber-se resistir a la temptació i van anar els dos al lloc precís a l’hora exacta, segurs com estaven que podrien tafanejar emparats en l’anonimat perquè estaven convençuts que Beth havia enganyat Ton i que Ton havia pagat Beth amb la mateixa moneda. I bé calia acabar d’omplir la tarda i el bar on havien quedat no era massa lluny ni de la casa de l’un ni del pis de l’altra, vejats miracle.

I quan es van mirar, va ser com un joc de miralls que els va desconcertar només un instant. I es van posar a riure sense solta ni volta. Si més no per als altres clients que els observaven un pèl desconcertats.

Demà fa l’any de la trobada. N’hi ha hagudes més, de fet no es desenganxen. Han quedat al mateix bar i es posaran la mateixa roba. Demà, però, es somriuran amb tendresa i a l’Elisabeth, que és una mica de la llàgrima fluixa, se li humitejaran els ulls quan l’Antoni li digui a cau d’orella si es vol casar amb ell.

diumenge, 29 de juliol del 2007

Petit conte idiota (5)

Benvolguda senyora:

Serveixin aquestes paraules que li escric de regraciament i d'un cert comiat. Poc em podia pensar jo, modest artesà, que vostè em portaria la fortuna. Quan vam fer tractes, no tenia pas previst que les coses prenguessin aquest curs que han acabat prenent i li puc assegurar que estava disposat a actuar amb la diligència, la precisió i la subtilesa que han estat sempre la meva divisa.
Potser l'error que va cometre va ser posar-me en antecedents de la dimensió real de l'herència a què la meva intervenció la situava en condicions d'aspirar. Som humans, heus ací la realitat indefugible, i el corc de l'ambició va començar a barrinar els meus principis d'ètica professional. I més quan vaig començar el que jo anomeno l'estudi de circumstàncies. El seguiment que vaig encetar de la seva tia Eulògia em va descobrir que, més enllà de la injustícia del nom, natura l'havia adornat de gràcies que si a vostè se li escapen a mi em va tocar profundament.
La seva vida solitària, el gest llangorós i la mirada perduda van ser definitius. Aviat vaig comprendre que no seria capaç de complir l'acord que havíem establert. Vaig fer el pas una tarda que ella prenia el seu te com d'habitud i la meva gosadia va tenir la recompensa d'un principi d'amistat que sense treva ha esdevingut una comprensió sòlida, un amor reposat i plenament correspost.
Demà -és per això que avui vostè rebrà aquesta carta- convocarà els nebots per donar-los la bona nova: ens casem el quinze del mes entrant. Serà una cerimònia discreta, només per als íntims. De la qüestió del testament, ja n'hem parlat i, malgrat la meva ferma oposició, és ella que s'ha entestat a canviar-lo en benefici meu. La seva gentilesa previsora l'ha feta concloure que els anys que m'avança (i que en cap cas són un obstacle perquè les meves intencions siguin d'una puresa i transparència totals) l'han feta témer que faltant ella a la imprevista jo em quedés a l'escapça. No he trobat manera humana de fer-la canviar de parer. Crec que també els parlarà d'aquestes qüestions més crematístiques en la reunió a què els ha convocat.
No crec que sigui el cas, però tinc interès a fer-li veure que si es donés la circumstància que vostè decidís parlar-li del nostre conveni i posar-la en antecedents que jo era l'encarregat de precipitar el seu trànsit al més enllà, poc hi guanyaria. De fet, m'he avançat i jo mateix l'he posada al corrent. Un bell acte de sincera contricció, regat amb profusió de llàgrimes i segellat amb un perdó de pedra picada. De fet, no sé fins a quin punt descobrir l'interès que vostè tenia a escurçar la seva estada entre nosaltres la va empènyer a esborrar-la de les seves últimes voluntats.
Bé, ja està al corrent de tot. Espero que les meves paraules no la trasbalsin massa i, perquè vegi que sóc honrat, li adjunto l'import exacte de l'avançament que m'havia fet. Pregui-s'ho com un estalvi. Jo crec que sumant-hi la quantitat que ja no m'haurà de liquidar en tindrà prou per quedar bé amb un regal de noces escaient i de pagar-se unes bones vacances.
Per acabar, i si em permet la gosadia, li diré que vostè ha guanyat un oncle agraït i jo una neboda que mai no m'oblidarà.
Atentament,
J.S.

dimarts, 24 de juliol del 2007

Petit conte idiota (4)

Ho ha decidit per ell: “Avui anirem al cine”. No li sembla ni bé ni malament, està fet a obeir, ja és un costum. Tampoc no li importa gaire, ni poc ni gens. Tant si és al cine, com a casa, com al súper empenyent el carretó, el seu cos i ell són entitats independents. Practica una modalitat molt alambinada de la bilocació: no és el seu cos que apareix en dos llocs diferents; el cos és un, però el buida de tot el que li importa i es replega en un univers paral·lel que només ell sap i habita. La carn fa el seu paper mentre ell navega per mars interiors.

“I què anirem a veure?” La pregunta era necessària per previsible, no perquè tingui cap necessitat de saber-ho. De fet, ni escolta la resposta, però emet un gruny quan ha acabat la seqüència de sons que satisfà la seva pretesa curiositat. “Ja m’avisaràs quan sigui l’hora”. Missió acomplerta, cercle tancat. Pot retornar al seu món de silenci immòbil fins que l’en faci sortir i hagi d’empènyer la seva córpora pel carrer de camí a la foscor acollidora del cinema.

Fa veure que llegeix. Fa un parell de dies que s’amaga als fulls de la Divina Comèdia. Ha descobert que els llibres de prestigi acreditat són els més adients. Com que es presten a assaborir-los lentament, la cadència amb què ha de girar els fulls és més pausada i guanya temps. Habitualment no llegeix ni una lletra, però no aixeca els ulls del llibre de torn. Són només una trinxera, no un camí.
Avui, però ha ensopegat una estrofa que el té encaboriat: Tomba’t d’esquena i clou-te de parpelles / car si Medusa amb un esguard reculls, / mai més tu no veuràs ni sol ni estrelles. Tant de bo ho hagués fet, però va badar i la seva vida ha estat una nit fosca sense cap llumenera. Se li escapa un sospir. Error de principiant, malviatge.
“Què et passa?” La pregunta l’irrita. Segueix amb el cap acotat, de sobte li ha vingut com una por d’haver-se d’acarar amb un tou de serps rinxolades. “Res, per què?” “Com que sospires.” “Ah.” I ho deixa així, en suspens. Escorcolla en la memòria. Potser si tingués un escut rutilant a mà, pensa. Busca alternatives que renovin velles històries mig mal apreses. Potser la safata de plata?
“Vaig a la cuina buscar a buscar un got d’aigua. Vols alguna cosa?” “No.” Així que sent com les passes s’allunyen pel passadís, s’aixeca d’una revolada i engrapa la safata oval. Se la jugarà, no se sap mai. Es planta eixancarrat just davant la porta, amb l’argent polit encarat a un futur incert: o sarcasme o victòria. Tanca el ulls amb una força que es desconeix, l'orella atenta al fregadís del retorn.
És un xiscle atàvic, primordial, tallat en sec per una remor mineral que l’emmudeix, el devora i el cristal·litza. Es fa un silenci dens, sòlid, marmori.

Mentre abaixa l’escut i obre un ull poruc, un petit estel titil·lant perfora la negror del cel.

diumenge, 22 de juliol del 2007

Petit conte idiota (3)

Mata l’estona així: asseguda al llit, amb les cames discretament separades davant del mirall i repassant-se els pèls de l’entrecuix amb unes tisoretes daurades. De passada, com qui no ho vol, es va estudiant. S’agrada, sempre s’ha agradat. Ara que ja fa quinze dies que pren el sol i la pell ha arribat al punt just de color, l’embadaleix el contrast amb el blanc del triangle que ha perfilat el vestit de bany. Convé que el borrissol s’hi inscrigui amb precisa simetria. D’aquesta delineació se n’encarrega la Paqui (que et deixa uns engonals com la seda, te la recomano) però del volum se n’ocupa ella mateixa i ho fa amb concentració, paciència i delicadesa, fins que arriba a la mesura justa d’ombra i transparència que la satisfà. L’any passat va provar la depilació completa, però no en va quedar del tot contenta: la feia sentir massa despullada, nua en excés.

Es posa dreta, s’espolsa i s’estudia. Ja té la posició dels miralls ben calibrada i es pot anar mirant de tots costats. La corba dels pits, l’arquitectura elegant de les cames, el joc de contrastos de la pell, el roig encès del cabell. Sacseja el cap i els rínxols s’escampen i s’ordenen. Com n’està d’orgullosa del seu cabell! Somriu i es dóna un aprovat. Vaja, un excel·lent. Cum laude, naturalment.

Ara ve el ritual de les calcetes. Obre el calaix i se les mira amb un posat reflexiu. Amb l’índex de la dreta es ressegueix el perfil. S’atura un moment a la punta del nas i ja ni arriba a tocar el llavi. Decisió presa: tanga negre de pell d’àngel, el més senzill i elegant que té. Fer-lo lliscar cames amunt, ajustar-lo i encaixar el cordonet entre les natges és un procés deliberadament lent, sensual.

Mira el rellotge, falten deu minuts perquè arribi l’Albert. I seran deu minuts, és d’una puntualitat gairebé exasperant. S’ha de posar el vestit, això ho té decidit ja: serà el negre de tirants. El telèfon sona quan l’està obrint per passar-se’l pel cap. El deixa damunt la butaca de vímet i va cap a la sala. El despenja al cinquè truc, just abans que es dispari el contestador.

-Laia?
-Albert...
-Em sap greu, no puc venir.
-I això?
-Et parlo des del cotxe. M’acaba de trucar l’Eugènia des de l’hospital. L’Albert ha caigut a l’esplai i sembla que s’ha trencat la cama. Me n’hi he d’anar. Així que pugui ja et diré què.
-Bé.
-Em sap greu.
-A mi també. Escolta, si no sóc a casa, truca’m al mòbil. No sé què faré.
-D’acord. T’estimo.
-Adéu, que no sigui res.

Té la cara fosca. Ara mateix odia l’Albert pare. I també l’Albert fill i la mare que el va parir. I s’odia ella mateixa per embolicar-se amb un casat. I també odia el tanga negre. Se l’arrenca d’una esgarrapada, en fa un manyoc i el llença amb tanta fúria que li queda penjat al llum del sostre. Es gronxa al braç que té la bombeta fosa, aquella que mai no recorda de canviar.

Està enrabiada, no sap què fer. Tira per la banda més absurda: va a la galeria i remena la caixa de les bombetes. N’hi queda una de 60, de rosca fina, de vidre glaçat, just la que ha de menester. Torna a la sala i retira la taula de centre que li fa nosa. Hauria d’anar a buscar l’escala, però farà amb una cadira. S’hi enfila.

S’ha de posar de puntetes. Així, amb el braç dret estirat i la cabellera onejant quedarà per sempre impresa a la memòria del mirall que també hi ha la sala. Poc acostumat a la seva nuesa s’enamora d’aquest cos i més encara del gest, que té un regust estatuari, i no para esment del tremolor sobtat i del balanceig de la cadira. No li arriba tampoc el cop sec amb què l’angle de la taula atura sobtadament l’arc precís de la caiguda ni pot veure tampoc l’espessa taca vermella que va xopant la catifa.

Però no hi fa res. Ha tastat la mel i com tots els miralls sap que només ha d’esperar i confia que ella tornarà per mirar-se i es deixarà contemplar. Aquesta vegada, però, l’espera serà vana.

I des del llum, sembla com si les calcetes esbossessin un somriure ambigu.

dissabte, 21 de juliol del 2007

Petit conte idiota (2)

Van abandonar el senyor Eladi Pontons a l'estació al pic de mitjanit. Assegut al banc, just a sota de la claror somorta de l'únic llum que havia sobreviscut al vandalisme dels uns i la deixadesa dels altres. La cames encreuades i el braços plegats. El cap un si és no és inclinat a la dreta i el barret posat de gairell, contrapesant.
Acostumat com estava a la santa paciència de la immobilitat, no va sentir cap temptació de moure's i es va limitar a mirar fixament davant seu. El mercaderies de les 03.27 li va semblar monòton, excessivament llarg, avorridíssim. L'exprés de les 05.23 el va distreure una mica més, potser pels llums de les finestretes i la cadència del soroll, 0n va trobar una reminiscència de polca, ja em direu. A les 05.58 un gos espellifat el va ensumar d'esquitllentes i va anar d'un tris que no se li pixés a la tíbia. Tanmateix alguna cosa l'en va fer desdir.
I ja no recorda res més. Llevat del xiscle horroritzat de la senyora Engràcia que com cada dia a les 06.05 creuava les vies per escurçar camí i arribar a temps a ca la Loli, perquè la nena havia d'anar a la fàbrica i ella tenia cura del nét. Pobra senyora Engràcia! Castigada del cor com estava no va poder resistir trobar-se de cara amb un difunt que matava l'estona mirant els trens passar. Va caure rodona als seus peus i així es va estar fins que a les 06.15 l'Eduard Finestrelles, el manyà, es va trobar amb el panorama, va sobreposar-se a l'esverament i va córrer a avisar les autoritats.
Mai no es va aclarir qui havia desenterrat l' Eladi Pontons i l'havia plantat a l'estació. La Loli, superat el tràngol de l'orfanesa, es va haver d'espavilar per resoldre el problema de la mainadera. El poble en va anar ple una bona temporada i després el tema es va anar refredant, com sol passar amb totes les coses.
Ningú, però, va saber mai que la senyora Engràcia no havia passat a millor vida per topar-se de cara amb un mort qualsevol. El que la va arrencar d'aquesta vall de llàgrimes va ser reconèixer (no us penseu, en Pontons estava molt i molt ben conservat) l'amor impossible de la seva vida, el senyoret que la va enamorar o seduir o digueu-li com vulgueu, que la va deixar ben prenyadeta i que li va girar l'esquena i li va desgraciar la vida. Fets ben trivials, si anem a mirar.
I van ser aquelles paraules que l'Eladi va dir en un rampell d'enamorat les que li van retornar a l'Engràcia a l'instant mateix que el cor se li feia miques: "Aquests llavis que ara em dónes, fins i tot mort te'ls vindria a besar".
I és que en qüestió de metàfores, potser caldria anar més en compte.

I?

Doncs això.

dimecres, 18 de juliol del 2007

Prec


Si no ho heu de fer córrer us diré que avui comencen les meves vacances. Bé, fins a un cert punt, naturalment, ara no ens excedíssim. Com que sóc de costums senzills i morigerats, i abomino d'acarar-me a paratges desconeguts, optaré per allò que més em plau: la immobilitat i el plaer de la lectura.
Una perspectiva tan llaminera em posava en la tesitura de firar-me una butaca adequada a les meves necessitats. La que tinc ja ha fet el seu curs i implora la jubilació.
Remenant per aquests móns de bits, he trobat la que m'escau. L'heu vista? Combina dos elements que me l'han fet simpàtica: la vellúria i les punxes necessàries per mortificar-me, contrapès inexcusable perquè em sigui perdonat el pecat de lliurar-me al vici i a la depravació de no ser productiu.
He entrat adelerat a ikea.com, amb la certesa moral que un disseny tan atinat no els podria haver passat per alt. I, oh decepció, res de res. M'he quedat de pasta de moniato.
Ja ho sabeu, si em poguéssiu adreçar a algun lloc on pogués firar-me l'artilugi de referència, us n'estaria eternament agraït. Si no resolc aquest problema, hauré de renunciar per força al plaer de la lletra per mor de la salvació de la meva ànima immortal.

dimecres, 4 de juliol del 2007

Petit conte idiota (1)


Donat que el diàleg amb els humans li era difícil, va decidir intentar-ho amb les plantes.
Arribar a la margarida li va costar algunes marrades: la col se li va mostrar indiferent; el cactus, punxeta; l'esbergínia, procaç. Va ignorar les heures per por del compromís i va obviar la marquesa i les estrelícies perquè li semblaven exagerades i un pèl massa artificioses.
Amb la margarida a la mà, de primer moment, es va quedar una mica sense saber què fer. Tanmateix, així que va arrencar el primer pètal un impuls atàvic de caràcter binari li va faciltar el col·loqui.
Però es va embalar i va perdre la serenitat necessària per arribar a bon port.
Amb el sí de l'últim pètal als dits es va adonar, tard i sense remissió, que havia oblidat plantejar la pregunta.

dissabte, 23 de juny del 2007

Foc

Girar els ulls cap endins
per veure la meitat del no res.
Mig món que ja s'enruna
i l'altre mig tot encès.

dimecres, 20 de juny del 2007

Distància a la llum

La meva geografia personal s'està decorant amb una dimensió que potser ja havia transistat però que ara se m'imposa amb una evidència insolent.
Que tinc una tirada al món subterrani, queda fora de dubte: mòmies, sarcòfags, taüts, làpides i cementiris, bonica panòplia... Però amb un denominador comú: la immobilitat. O, per ser més exacte, la quietud.
Ara, però, tiro de túnel, que és per essència dinàmic. El túnel es fa per travessar-lo. De llum a llum i excavant obstinadament.
En un obscur racó de la memòria tinc emmagatzemat el tub digestiu del cuc de terra, el segment que separa la ingesta de la deposició. Obscura però benèfica tasca que aireja la terra, l'esponja i la prepara perquè llevi fruits esponerosos.
És una coartada feble, però ajustada a les molt modestes aspiracions que en aquest moment m'atorgo.
I que sigui a fi de bé.

dissabte, 16 de juny del 2007

Cinta

La conjunció Möbius-Escher havia d'infantar necessàriament formigues? Probablement sí. No hi ha res gratuït: l'interrogant, ultra retòric, és perfectament superflu.
Acceptat aquest principi, extrapolem: hi ha alguna pregunta que no en sigui, de retòrica? Malgrat això, res no contradiu al meu modest entendre que el de qui es pregunta és terreny més sòlid que el de qui només afirma.
Segon axioma arxivat, avancem: del no res abolut a la més absoluta misèria.
Un cop hem transmutat la recta en segment, ja ens hi reconeixem: els territoris que no aspiren a l'infinit són més còmodes perquè els podem sospitar humans.
Deixem per a l'infinit la delicada màquina que enganya les paral·leles i els fa creure que es tallen.
I ara ja estem en condicions de retornar al principi, és a dir, de reclamar-nos de la nostra autèntica condició de llucets a la paella, situació que sempre m'ha semblat la metàfora més exacta de l'infern: mossegant-nos la cua i comportant el suplici de l'oli portat a l'estat d'ebullició.
Al costat d'això, Pere Botero, un aficionat.
Com és de llei.

dimecres, 13 de juny del 2007

Retallons

Si anem a mirar, tots venim a ser el mateix: un patchwork engiponat amb més o menys fortuna que persegueix una molt difícil harmonia.
Que se'ns veuen les costures? Evidentment, i gosaria dir que és una sort. Fugiu de les pells llises com de la pesta, és el meu consell.
Les geografies que m'interessen són les que tenen entrebancs, és a dir, història.
Potser és per això que de tant en tant em faig alguna esgarrinxada -pretendre que tall em semblaria un pecat d'immodèstia- perquè en la recomposició del trencaclosques em pugui tornar a sentir encantat d'haver-me conegut.
El mateix de sempre, però una engruna renovat.
I en això estic.

dijous, 7 de juny del 2007

Lil·liput


Per sort o per desgràcia no he tendit mai a prendre'm massa seriosament. Això no obsta perquè de tant en tant em preguin uns fogots que m'enterboleixen el seny i aleshores corro el risc d'aixecar grans onades.

Són aquells moments en què perdo la distància tan necessària per reconèixer-me com a formiga i fins puc arribar-me a confondre amb un escarabat. Un animaló que em repugna, amb tota evidència, però que cada dia em cau més simpàtic. Per una banda, perquè ells hereteran la terra; i en segon lloc perquè li tinc destinat un lloc de preferència en la novel·la que mai no escriuré, com a únic interlocutor plausible d'un complex monòleg interior i alhora arma mortífera d'una de les morts més belles i desolades que he estat capaç d'imaginar. I, creieu-me, en matèria de morts imaginades -pròpies i alienes- en tinc el cul pelat.

Bé, sigui com sigui, tornem a les tempestes. Com que tinc consistència de suro, faig equilibris a la cresta de les ones. En el mentrestant hi ha al meu voltant especímens que boquegen, altres amb ulls desorbitats, alguns que profereixen esgarips dignes de millor causa i altres, afortunadament, que segueixen ajaguts a la platja, torrant-se al sol i enllardufant-se de llet de coco i altres delícies variades.

I arriba el moment que retorno a mi i m'aplico la sentència justa: "Res no val un rot de gitano". La veritat és que m'agrada perquè conté en essència la justa mesura de racisme políticament incorrecte que justifica bona part de les expressions nostrades.

Podria demanar perdó per haver-la escrita. De fet, demanar perdó és un dels esports que practico amb més assiduïtat i diligència.

Però avui no em ve de gust. Si inspiro i expiro una mitjana de setze vegades per minut (ho acabo de comptar rellotge en mà) acabaria fent-me pesat per reiteració. I això no, que m'horroritza.

Equivocat, potser. Plom, mai!

dimarts, 5 de juny del 2007

Alta política

Jo sóc carn de petit comerç. Puc afirmar amb la cara ben alta que encara és hora que trepitgi una gran superfície. Eps, i espero passar a millor vida sense haver-me perdut pels laberints del consum adotzenat.

No cal que digui, doncs, que sento un tendre enyorament pels adroguers i adrogueres, una digníssima professió ja extinta en la seva versió nostrada, tot i que ara té una versió ètnica alternativa -la paquistanesa- que exerceix amb eficàcia la seva funció, però sense aquell punt de complicitat en el diàleg que feia tan esbarjosa l'adquisició d'un quilet de patates o d'un paquet de farina.

És per això que estic abocat al desconcert més profund des que un adroguer ocupa l'alcaldia de Barcelona. Perquè no em direu que el senyor Hereu no és l'arquetip de l'adroguer de barri. O sigui, que me'ls treuen de prop de casa i me'ls posen a la Casa Gran? Vejats miracle!

Per això entenc molt bé els morros d'en Portabella. Els mossos a qui no deixen despatxar més que cigrons quan es deleixen per llescar la catalana, de tant en tant toquen el botet i s'hi volen fer ser. És clar que corren el perill de quedar-se escombrant durant un quants anys. I més quan l'amo té una dependenta ditxaratxera, multicultural i transversal, que quan veu un pèsol, un enciam o un manat de cebes perd l'oremus. Estic segur que li tindrà els llautons de la botiga que enlluernaran.

Hi ha una cosa, però, que el senyor Hereu s'hauria de fer mirar. Cada vegada que me'l retraten té més cabell i menys arrugues. No fa bé, no, no. La botiga perd solera si cada cop que hi entres has de fer una regressió temporal per situar-te. No sé si jo mateix estic massa disposat a trobar-me un dia darrere del taulell un xavalet rodanxó que per fer-me el compte s'hagi d'ajudar amb els dits.

I res, que són quatre dies, i tres ja els hem consumit.

diumenge, 3 de juny del 2007

In memoriam


Saber marxar sense estridències és una virtut que va escassa. Anava a dir que com totes les virtuts, però no voldria semblar excessiu en aquest discret recordatori d'un artista efímer. Mai no va cedir. Tant és així, que aquest és l'únic testimoni del seu pas pel món. Segur com estava que no seria comprès, va renunciar a explicar-se, per estalviar als altres un esforç que estava condemnat d'antuvi al fracàs.

Et dono fe que ningú no et recordarà. Ni jo mateix.

divendres, 1 de juny del 2007

Iaies

Com la majoria de mortals puc acreditar dues àvies. Una, navarresa; l'altra valenciana. Cada una a la seva manera em van induir els gust per les històries.
Cadascú té la infància que li ha tocat de viure. La meva em sembla apassionant: va ser d'una immobilitat física absoluta. L'aventura més agosarada que recordo és una expedició als gronxadors del passeig de Sant Joan. Emportat per un rampell que encara no acabo d'entendre vaig intentar una tombarella a una mena de barres paral·leles. El resultat, el previsible: em van fallar les mans i em vaig clavar de cap a terra. Febrada i dos dies de llit. Perfecte.
Atès el perfil, no ha d'estranyar ningú que el que recordi siguin les històries que inventava la iaia Maria i el consultori de l'Elena Francis que sentia amb la iaia Lluïsa mentre jugàvem a la brisca.
La veritat és que no sé qui guanyaria en un concurs d'imaginació, si la meva antecessora o els guionistes de la Francis. Sigui com sigui estic perfectíssimament equipat per a la ficció lacrimògena. I això és un avantatge que no es paga amb pessetes quan es travessa una època diguem-ne peculiar.
O t'ho prens tot a xacota o et refugies en el records. O les dues coses, clar, que és el millor.

dijous, 31 de maig del 2007

Fossa


Si non è vero è ben trovato: hi ha monjos que de matí de matinet se'n van cap al seu petit cementiri amable (plausiblement entre silencis i lleganyes) i extreuen una palada de la que serà, anys a venir, la seva tomba. Memento mori, vaja.
La veritat és que no sabria dir com m'ha pervingut aquesta història. Ni si té cap rigor o fonament. Però, amb tota evidència, m'és ben igual. M'agrada perquè una activitat d'aquesta mena em sembla enraonada, previsora i particularment generosa: arribat el moment, què no agrairan més els germans supervivents que no haver-se d'esllomar a comptes d'una mort aliena?
Les desaparicions es poden escenificar de moltes maneres. Com les resurreccions, tot s'ha de dir.
Jo no oblidaré mai com ressuscitava Llàtzer a Olesa de Montserrat als anys 60: impulsat per un ressort potser massa potent, el resurrecte fimbrejava uns instants abans de poder caminar i satisfer l'ordre divinal. L'esglai que em va produir i la inevitale conclusió d'exagerada desmesura van començar a sotscavar la meva fe incipient i trontolladissa. Les conseqüències, era previsible, han estat desastroses per mantenir-me als rengles de la fe vertadera.
Per tot això i alguna cosa més, he decidit llançar-me de cap a la tomba i tornar-ne a emergir seguint un estil més quiet. Si vinc a mirar, l'avantatge de tocar fons és que només ens queda una direcció possible.
I és la que vull emprendre: net de cor i lleuger d'equipatge. Conservant l'essencial i abandonant el que em destorba.
Perquè toca i és el que cal.
I perquè avui és 31. De maig. Dia de festa.

dimecres, 30 de maig del 2007

Baules

1. Josep Pla explica que el dia que va menjar espàrrecs, quan orinava, va entendre la llei de la causalitat. Impecable.
2. Qui ha fet aquest descobriment pot arribar a ser un gran jugador de billar. O un perfecte idiota.
3. La idiòcia no és més que una condició. Perversions del llenguatge.
4. Blasmem qui usa subnormal com un insult, però assumim idiota. Flaca memòria o pura ignorància.
5. Els beocis ja no han de patir, però els atenencs, pagats de si mateixos, els havien penjat la llufa. Menys memòria, més ignorància.
6. La innocència és perversa? Com un do, és una benedicció; com un interès, fugiu-ne com de la pesta.
7. Tot el que ens és donat és una propina de la divina providència. (També és de Pla.)
8. El meu ateisme és sòlid, impecable, de pedra picada. Convenient. Còmode. Però m'hi cap la Divina Providència.
9. "En la renúncia hi ha la felicitat", G.T. dixit. Any 73. Tinc bona memòria.
10. Els aprenentatges són personals i intransferibles. Com les pedres, les ensopegades i les obstinacions.
11. Autocita: "Em sóc i em sé hoste cruel". La crueltat té la virtut del bisturí.
12. Podem disseccionar una granota: cloroform, tisores, agulles, bisturí, una mica d'estómac. El cor és menut i batega.
13. El cor, un múscul important però molt rutinari. Els cobriments, les taquicàrdies i algun encongiment ens l'han tornat metafòric.
Jo, però, pledejo a favor del cervell. Té prou revolts per poder-s'hi perdre.

dimarts, 29 de maig del 2007

Mirades

Mirar no vol dir veure-hi. Arribar a aquesta conclusió sovint no és fàcil.
Veure-hi no sempre és agradable.
Negar-se a mirar és simplement estúpid.
Estar disposats a aconseguir que allò que mirem és el que volem veure, el que cal que veiem, pot ser en determinats moments higiènic i necessari.

Il·lustres miradors hi han perdut la vista. Però no és bo anar com els ases amb els ventalls i el ronsal.

Per molt que ens agradin les garrofes.

dissabte, 26 de maig del 2007

De truites i ous

Tots volem que ens estimin. Vaja, així d'entrada, gosaria dir que aquesta és una afirmació incontrovertible.
Però també es dóna el cas que no es poden fer truites sense trencar els ous. Una altra afirmació que em sembla fora de discussió.
I també hi ha els ulls de poll, és clar. Trepitjar-los és inevitable? Aquí ja no sé si me les hec amb un universal o si el funambulisme és una alternativa plausible per esquivar contactes potencialment dolorosos.
Em palpo l'esquena i no em sé trobar les ales. El mirall no em retopa cap aurèola i si miro cap avall no hi veig cap núvol de cotó fluix. Però tampoc no em segueix cap cua i em sembla que em podria posar un barret sense enfarfecs cornis.
Hauré finalment d'assumir la meva condició simplement humana?
Quin terrible desconcert!

divendres, 25 de maig del 2007

Ludus


Posem que parlo sovint de la mort. Posem que tinc una tirada al macabre. Posem que sóc perfectament capaç de fer compatibles el meu amor a la carn i la meva passió pels ossos. Posem que parlo de mi.
De qui parlar, si no? En una de les moltes caricatures que m'agrada de fer del que sóc -o potser fingeixo- em declaro encantat d'haver-me conegut. "Si jo no m'estimo, qui ho farà?" I, feta la pregunta, sempre em queda el corcó de pensar que l'altre (sempre hi ha un altre ni que sigui jo mateix) pot acabar creient-se que és veritat.
Posats en aquesta tesitura convé que puntualitzi que mai no m'he agenollat davant meu i m'he promès amor etern, per molt que no em puc estar de reconèixer que m'hauré de traginar fins a la tomba. Diguem, en tot cas, que he arribat a un discret pacte de convivència entre jo i mi mateix i que estic resignat a considerar-me com l'únic company de viatge de qui no em desempallegaria ni volent-ho.
M'esveren el crits, els clams i els esgarips. Per aquest orde i gradació. I sóc fervent partidari d'allò que algú va dir, que l'important és d'arribar al final -enlloc, ara no fotem- però sense moure fressa. Si el bon déu ens ha donat celles no és per corrugar-les i no em sembla mala recepta lliscar pel món com els egipcis: de perfil i hieràtics. Amb una mica de sort, ens identificaran com a jeroglífics i renunciaran a entendre'ns.
Que el destí en estalviï el nostre Champollion de torn. Hi ha qui persevera en aquesta comesa i s'entesta a desxifrar el que no s'ho val, car sempre és millor el misteri que l'evidència de la banalitat.
Amb aquestes quatre veritats mal apreses vaig transitant per la vida. I no sense petits plaers, molts dels quals vénen d'aquests cementiris de butxaca que en diem llibres. Us en regalo una mostra. Si heu tingut la paciència d'arribar fins a aquí, us la teniu ben merescuda:
Encara
Deixa'm mirar-te als ulls i submergir-me
en la fosca i lenta fantasia
de veure't despullada a uns altres braços.
No són coses de vells. Ni desviacions.
És el pinyol rogenc, negrós i dur
del préssec que, afamat, ja m'he menjat
però que encara escuro dins la boca
consevant la dolçor del teu amor.
Ho ha escrit Joan Margarit, i ho podreu trobar a la pàgina 75 del seu últim llibre publicat: Casa de Misericòrdia.

dijous, 24 de maig del 2007

Posant fil a l'agulla

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Jordi de Sant Jordi, que la sabia molt llarga, va escriure aquestes paraules des de la cel·la per veure si algú esquitxava els calerons que calia per retornar-lo a aquesta estranya entelèquia que anomenem llibertat. Jo tinc sempre la butxaca escurada -faltaria més- però no dubto que forfollaria per tots el racons plens de borra per contribuir a tan digna comesa.
D'altra banda, el poeta de nom monòton va tenir la desgràcia i alhora l'encert de traspassar jove. Parlo de memòria, però no li faig més de vint-i-cinc anys quan va lliurar la seva ànima a Déu. Això, ultra més avantatges que ara m'estaré de llistar, el va deixar en mans de la posteritat sense enllardufar els encerts aconseguits amb excrecències que podem suposar de menys envergadura. I, cosa no gens negligible, ha deixat a disposició d'Ausias March la indiscutible glòria de ser el primer poeta extens i d'obra escrita a edat madura que ocupa sense discussió ni remissió posssible el panteó dels nostres literats il·lustres.
Jo, que tinc una certa vocació de reductor de caps (de bon de veres que hauria fet un gran paper als rengles d'alguna tribu amazònica) no m'estic de dir que el simple sintagma adjectival amb què arrenca la impagable estrofa que utilitzo de pretext val per si mateixa totes les pessetes del món: "Desert d'amics"... Chapeau, mestre Jordi. No es pot dir més en menys paraules.
El que ja no tinc massa clar és si l'estat en qüestió s'ha de veure com un càstig o com un premi.
Però escatir tan envitricollat dilema valdria tota una altra parida que ara ja no estic en condicions de destil·lar.

dimecres, 16 de maig del 2007

Roda

els camins del senyor són inescrutables i potser foscos i aleshores avancem a les palpentes o fent tentines o no avancem i obstinadament ens retrobem al punt de partida i és aleshores que ens descobrim concèntrics i ens diem que bé que bé o potser quina meravella o no ens diem res perquè som amants del soliloqui i ja ens tenim massa vistos i recordem sísif i xiulem el seu nom entre dents i pedres al fetge i això ens remet a tàntal i correm a posar-hi una mica d'alcohol per veure si es conserva millor o l'àguila se'ns proclama etílica i ja no insisteix tot fent tomballons per un cel que imaginem blavíssim i sense cap núvol que en diuen un cel ras i si fa un punt de fresqueta i és de bon matí just quan clareja doncs mira sí què vols que t'hi digui hi fa de bon caminar i mentre ho fas et pots perdre en cabòries que potser no duen enlloc però que acompanyen tris-tras tris-tras al ritme de les passes cadència metrònom compàs de dos per dos o sis per quatre o nou per vuit o tres per quatre que això fa un vals i sí per què no que el ballaria encara que fos al preu de trepitjar-ho tot i envermellir i dissimular el fracàs en un somriure entre de demanar perdó i de tu ja ho sabies si venies a compartir espais inhabitats però de festa jo tan poc festós i sempre adust o no que potser no que ja no sé si esquivar miralls perquè sé que no t'hi veuré i jo ja em sé de cor que vol dir de memòria, memòria, memòria
i naufragi
i una mica més de silenci

dimarts, 15 de maig del 2007

Llavors




Els qui tenim la sort de dedicar-nos a aquesta variant de l'art dramàtic que algun despistat en diu docència i que ens entossudim a no abandonar la trinxera, no podem evitar de tant en tant trobar-nos algun especimen que ha sobreviscut a la nostra acció destructora i que, portat per un rampell que no hi ha manera que m'expliqui, se'ns acosta amb un somriure d'orella o a orella i ens exigeix un esforç de reconeixement que, valga'm santa Rita, jo mai no estic en condicions de poder-los oferir.


Amb el temps he desenvolupat una habilitat que a mi mateix m'astora: puc mantenir converses de deu minuts sense deixar traspuar cap sospita que no tinc ni la més remota idea de qui és el pàjaru o la pàjara de torn. És el meu límit. El que passaria al minut onze és encara un gran misteri, però molt em temo que també el sobreviuria amb un esplèndid repertori de piruetes verbals que deixarien el meu interlocutor/a en la més absoluta inòpia de l'escassa petja que ha deixat en els meus circuits de memòria.


Això no vol dir que hagi esborrat tots els records. N'hi ha que perviuen en mi i m'acompanyaran fins a la tomba. Dos exemples.


Un, el d'aquell sant baró que em va explicar com l'havien tombat quan va decidir-se a opositar a enterramorts. Inenarrable! El bon Jan no va aconseguir de tirar amunt una paret de maons i, és clar, el tribunal va comprendre que donar facilitats d'escapada als fantasmes no era de llei i que no podien concedir la plaça a qui no era capaç de segellar amb prou dretura el nínxol de rigor. Ben suspès, els ho he de concedir.


L'altra, la que em va comunicar el seu projecte de futur: estudiar per maquilladora de cadàvers. Una més que plausible sortida laboral que conjuminava la seva vocació artística i el desig d'una feina tranquil·la i sense soroll.


Sí, sí, és clar que també me n'he trobat que són executius estressats, infermeres bondadoses, metges o advocats, empresaris ardits o mares de família convençudes i felices.


Però què voleu, jo sóc com sóc, i només de pensar que alguna engruna de mi ha pogut suscitar les dues vocacions que us he destacat (hagin tingut o no una bona fi) m'omple d'una íntima i impagable satisfacció.

dissabte, 12 de maig del 2007

Teoria del desert

N'hi ha de sorra i n'hi ha de butxaca, plens de silenci o sorollosos, bons per a fugir-hi o temibles per a exiliar-s'hi. Són els deserts que jo freqüento i alterno segons les circumstàncies.
El que ara transito té dues cares. Una me la fabrico amb la paciència del vell manobre que arringlera maons perquè no vol esquerdes i busca salvar-se. L'altra ha vingut a mi perquè tocava, i m'hi passejo amb aire circunspecte.
Ara mateix estic comptant granets de sorra, perquè els meus deserts també tenen forma de rellotge i jo m'instal·lo a frec de la canal per veure com llisca el temps. Hi ha vegades que em pren la temptació de deixar-m'hi engolir. És la crida d'Alícia i el desig de conèixer l'altra cara del mirall.
Però sordejo, deu ser això, o potser que faig com Ulisses i em lligo al pal. I aleshores em pren la consciència de l'arrel i em busco els peus i em descobreixo cactus. Bé, també hi ha Goya, els gos i les bastonades i una rastellera d'imatges que callo però que hi són i m'acompanyen.
El meu desert sóc jo. I m'hi enterro.

divendres, 11 de maig del 2007

Quan jo m'esmerço en una causa justa...

...com en Tell sóc adusta i arrogant. Ja sé, ja sé, he encreuat dues referències que fan de mal conjuminar: la imatge d'una bella senyoreta -com de tant en tant em plau de fer- i unes paraules de Pere Quart fotent-se (no sé si de bon rollo o no, jo diria que no) de la fastuosa vaca cega de Maragall.
Tot plegat, però, joc de poques taules. Si hi ha algú que té la pell prou fina per arrufar el nas perquè la consideració de la difunta de torn em faci venir al cap paraules de vaca, ho té clar. A mi, en això com en tantes altres coses, el que altri pugui pensar em té a la fresca. Pot semblar que no, que sóc considerat, prudent i fins i tot atent, però en el fons del fons res de res. Enganyo, fujo i anguilejo, que és el que em mola.
I a més que mira, que avui m'ha pegat per deixar que les fúries surtin a prendre el sol i s'hi torrin, i m'ajudin a dibuixar la línia precisa que em separa a mi mateix de la resta dels mortals. I si algú gosa trepitjar la ratlla, doncs que vingui el Tom Sawyer i el posi a caldo. Que en algun racó de la meva memòria més remota emmagatzemo tots els mastegots no donats i altres galindaines, i a qui gosi respirar pel bon jesuset que l'obro en canal i el penjo pels budells al ganxo més alt de l'escorxador. Per aquestes.
He dit. I tanco.