Déu hi faci més que nosaltres...

 Acabo de mig sentir, mig escoltar a la ràdio un esforçat representant de l’administració mirant de respondre les preguntes dels oients sobre què es pot fer i què no en aquests dies de restriccions.  Això, amanit amb les intervencions del conductor del programa i d’alguns especímens qualificats de la fauna dels tertulians que hi posaven el contrapunt de la seva ironia burleta.

 Vagi per endavant que a mi (personalment en persona) això de les restriccions ni em va ni em ve. Fa temps que vaig passar forrellat a la meva cripta i m’estalvio sempre que no sigui imprescindible la freqüentació d’espais exteriors, més que res perquè la talla moral i intel·lectual dels meus congèneres humans imita massa el vol de les gallines. Amb perdó.

 El denominador comú de totes les preguntes era intentar esbrinar per què el seu cas particular no estava contemplat a la normativa. Dit d’una altra manera: ¿com puc fer el que em roti sense que em puguin tocar el crostó?

 És cert que la normativa és complexa. També és cert que bona part dels qui ho addueixen no s’han pres la molèstia de consultar-la. Potser és que ens agrada més tocar d’oïda que llegir la partitura. Però més enllà d’això jo diria que és vana pretensió esperar que el meu cas de mi mateix en la meva especificitat individual i de persona estigui contemplat en una norma de caràcter general.

 Per obviar el problema jo diria que estaria bé recórrer al catecisme. Com que allò dels deu manaments era massa feixuc i complex de recordar, se’ns donava el recurs de la simplificació: “Aquests manaments es resumeixen en dos: estimaràs a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix”.

 Traduït en pandèmic: “Estigue’t de fer allò que et posi en risc i esforça't a no buscar la ruïna dels qui t’importen”.

 Amén.

Cec

La ceguesa és un do per als endevins. Podeu preguntar-ho a Tirèsies i us ho confirmarà. O no, perquè l'home és vell i està cansat d'augurar desgràcies. I a més no es pot estar que l'acompanyin, ho facin Ismene o Eumolp. I això no deixa de ser-li un embaràs, mal que li pesi. 

Podeu també adreçar-vos al ram dels amanuenses o escrivans, altrament dits escriptors (no els privarem pas de l'orgull ni l'autoestima). Qui crea, crea. Ho faci de pollí, de rossí o ja macerat pel brou decantat pels anys. Potser aleshores us respondrà un Borges, o potser un Camilleri, tot fent un parèntesi en el dictat que agrairan els qui dibuixen les paraules, siguin secretàries, secretaris i/o dictàfons.

O potser val més que us adreceu al qui refilen o teclegen i aixi us les haureu amb un José Feliciano, un Stevie Wonder o un Tete Montoliu. Qui sap si entre arpegis i octaves us faran avinent el secret que percaceu.

Jo, però, me n'estaria. Ni en el futur, ni en la lletra, ni en la nota hi ha res que us pugui fer entendre que no hi ha resposta per a l'absència de llum.

Així ho va saber Isaac Sagi Nehor mentre rememorava els ensenyaments d'Abraham ben David De Posquières tancat en el negre silenci de la fosca.

 Així és i així us ho he dit.