divendres, 30 de setembre del 2005

Una de bona

Ja ho deia, aquell vell, que no es volia morir perquè cada dia n'aprenia una de nova!

L'última que he descobert i que no em puc estar de compartir és la que vaig sentir l'altre dia i que venia a posar pegues als diaris perquè només duraven un dia i a l'endemà te n'havies de comprar un de nou.

L'observació, si l'anem a mirar, és incontrovertible. Però no deixa de ser còsmicament paradoxal que trobem la pega en un invent la pura essència del qual és allò que en suscita el rebuig.

El pare de l'engendre reflexiu ho teoritzava fent l'apologia del setmanari, el qual, com a mínim permetia amortitzar la inversió durant un període més discret de temps. Hi afegia doctes consideracions sobre la superioritat intel·lectual dels articles de reflexió en relació a la simple notícia i altres profunditats divagatòries imagino que de gran consistència.

El cas és, però, que jo ja em trobava ocupat recollint determinades glàndules que s'havien després de la meva anatomia i que anaven rebotant fins als racons més insòlits de l'habitació que ens aixoplugava i no vaig poder concentrar-me en la conversa.

Així que vaig recuperar la meva integritat personal, vaig farfollar un pretext de circumstàncies i vaig fugir a l'encalç d'algun cordial espirituós que em retornés la calma que havia de menester per completar la jornada.

Bé, això és tot. O no, perquè quan ara tinc un diari entre les mans, me'l miro amb una espurna de tendresa que fins ara em desconeixia.

dimarts, 27 de setembre del 2005

Tristesa

De vegades ens emprèn sense com ni perquè, de vegades ens la imposen. Però sempre té la mateixa textura apegalosa i sentim com s'emmotlla a la pell i ens aferra. I sabem també que l'haurem de vestir, i que ens acompanyarà tothora, per bé que mirarem, potser, d'estalviar als altres el fosc ressò de les seves petjades mentre passeja a l'interior del buit que ha creat en nosaltres.

Atendrem consells benintencionats, paraules d'amistat, expressions d'afecte. Però en el fons de nosaltres sabem que la lluita ens pertoca, que el vestit ha estat tallat a mida i que només nosaltres ens en podem despullar i recuperar l'esclat de la pell i el somriure.

I sabem que ho farem. D'una revolada o amb la lentitud exasperant de les hores que no passen.

Al final del camí, hi ha sempre el guany de la pau retrobada.

PISCINA

No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d'una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d'on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d'on sembla que no pugui sortir mai.

En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s'abandona a prendre el sol.

Joan Vinyoli

dilluns, 26 de setembre del 2005

Quiquigolles

Com sortint d'un calaixet de la memòria, ha vingut a mi la paraula "quiquigolles" i sembla com si em desafiés a fer una mica de teoria. Acceptem l'envit.

"Quiquigolles", segons el meu idiolecte i en llenguatge infantívol, és l'equivalent de "pessigolles". Ja em perdonareu la debilitat, però sí, sóc també d'aquells que ha sofert la vana pretensió dels adults que creuen que si redueixen les paraules a un quequeig vagament intel·ligible, facilitaran el calvari comunicatiu dels infants.

Ara, de gran, quan vull precisar el significat d'alguna paraula, em submergeixo a un diccionari.

El que tinc més a l'abast és el de l'Institut d'Estudis Catalans. Més enllà de les agres polèmiques que va suscitar en ser publicat, a mi em plau per la textura dels seus fulls i la consistència de la seva coberta. Ah, i el pes, que no és ni escàs ni excessiu.

Diu el Diccionari de l'IEC que pessigolles (f. pl.) és la "sensació que produeix sobre certes parts del cos una successió ràpida de tocaments lleugers, que provoca la rialla i, si és continuada, una convulsió". I dóna els següents exemples: "Fer pessigolles sota l'aixella. Em feia pessigolles a l'orella amb un brot de romaní".

La definició és la que ja figurava al diccionari Fabra, si més no a la desena edició, la de 1979, que és la que puc acreditar. Potser això excusa la migrada base científica del tema aixella (digueu: hi ha estadístiques?) o la tirada bucòlico-noucentista de brot de romaní (estem els urbanites condemnats a no conèixer aital plaer?)

Sigui com sigui, continuo donant crèdit a la inclusió del terme "tocaments". Caldria que les vostres oïdes consonessin amb les implicacions pecaminoses del terme perquè entenguéssiu que aporta un escreix de significació transgressora al plaer que sens dubte susciten els contactes.

Si ara em preguntéssiu on rau el secret misteri que desencadena les meves convulsions (cosa que d'altra banda dubto molt que pugui interessar a massa gent) hauria de posar en qüestió l'àmbit somàtic a què es circumscriu els diccionari. Per bé que no m'estic d'agrair tenaces exploracions dactilars, he d'admetre sense embuts ni fingiments, que el centre de les meves rialles es troba en el cervell. És així, i així ho he d'admetre.

Ah, i portant la confiança al límit de la impudícia, us faré sabedors que d'uns deliciosos mesos ençà, les meves neurones no deixen de somriure.

dissabte, 24 de setembre del 2005

Un somriure

No sé si suggerir que la facin constar en els manuals de supervivència a l'ús, però m'he decidit a posar a la vostra disposició la meva estratègia matinal per als dies de festa. Potser seria excessiu atorgar-li el mèrit de conservar-me en actiu en aquest món de mones, però sí que us puc assegurar que hi contribueix en una no negligible mesura.

Vagi per endavant que sóc de mena contemplatiu i silent. Amb això podeu teixir un marc de referència més que suficient per inscriure-hi les dades que tot seguit us ofereixo.

Dissabtes i diumenges al matí, els dies que les meves ocupacions laborals m'ho permeten ("qui té el cul llogat no seu quan vol", hauria puntualitzat la vostra àvia, cas de conèixer la dita), tinc per norma regalar-me una breu estada a un cafè que hi ha prop de casa. Hi acudeixo poc després de les deu, hora en què obren, després d'haver-me procurat un exemplar d'algun diari.

L'esquer de la rutina no és el beuratge pròpiament dit, sinó les condicions en què puc fruir-ne. D'antuvi, he de proclamar ben alt en benefici dels treballadors del digníssim gremi de l'hostaleria que només em va caldre fer un bis de presència perquè fossin sabedors de dues condicions clau per a la meva fidelitat: una, que sempre prenc cafè i només cafè; dues, que sóc del ram de l'anxova i que no hi ha res que em satisfaci més que mantenir els dos llavis en contacte.

Breu: entro, em veuen, m'assec i ja tinc el cafè. Voleu més perfecció en la seqüència?

Tot això no valdria per a res, però, si no m'acompanyés en la fugaç estada el més gloriós somriure que poden acreditar les cambreres del món mundial. He d'acceptar-ho com allò que un escriptor notable i prolífic titllava de "propina de la Divina Providència". I li'n dono les gràcies -a la Providència, no a l'escriptor- tot aprofitant per proclamar el meu ateisme més empedreït.

No sé si estareu d'acord amb mi, però les persones humanes ens ordenem al voltant de diversos centres. Hi ha qui gira al voltant d'un ulls, un altre que penja d'una tofa especialment generosa, alguns que neixen d'uns peus elegants i encara d'altres -ai las, jo m'hauria de comptar entre aquests- que basculen a l'encalç d'un ventre prominent. En el cas que ens ocupa, tota la figura de la meva amable proveïdora de cafeïna creix i s'ordena fluint del seu somriure.

No sé si ho sap o no, si n'és conscient i en treu els avantages que fan al cas, o si ho ignora més pendent d'altres territoris per mi ignorats de la seva gentil anatomia. Sempre serà un misteri. Però no hi fa res. Per bé que fingeixo interessar-me amb concentrada atenció en les múltiples i diverses malvestats que el diari m'obsequia, us puc ben assegurar que no perdo ni un instant la perspectiva de l'objectiu primordial de les meves visites.

Els meus sistemes nerviós i cardiovascular potser acabaran ressentint-se de l'addicció, però sempre em quedarà el plaer del gaudi estètic.

Bé, i una altra cosa, és clar, el plaer de ser l'únic a saber tot això que us explico.

divendres, 2 de setembre del 2005

Apologia de la cloïssa

Les he menjades al vapor i també amb salses diverses. He defugit sempre les crues, potser per un excés de vernís cultural que m'allunya de la ingestió dels qui no han traspassat encara. Abomino de les metàfores sicalíptiques que se'n reclamen, que sempre m'han semblat d'una grolleria inaudita. Amb tot, em proclamo devot de l'hermetisme que il·ustren i en el qual de tant en tant em deixo naufragar amb un automatisme que a mi mateix m'esvera.

De les meves infàncies ja llunyanes em ressona el Nautilus. No né si d'origen o per posteriors sediments de tecnologies nuclears li atorgo la capacitat de substreure's als ulls de les espècies aèries durant llargues temporades. Si la sorda remor de les seves turbines m'acompanya ara, és que s'ha produït la conjunció entre mol·luscs i metalls que m'augura un període de dolça contracció al plaer de l'autocompassió.

El motiu? No importa, és merament accidental. Tallar l'univers segons el patró de les dèries que ens pertanyen és una pretensió que escapa a la humana mesura. I sempre és bo construir-se un reducte a la mesura de la pròpia inconsistència per arredossar-s'hi amb la discreta mesura dels qui ens sabem condemnats a ressuscitar.