El dubte és inherent a la condició humana.
D’on vindria si no l’èxit de la margarida? Tothom sap –i és profecia– que l’única virtut d’aquesta flor insípida és deixar-se arrancar els pètals al ritme de l’alternança inquietant de qualsevol interrogant metafísic que li plagui de plantejar al cagadubtes de torn. Per la resta, és una flor banal i perfectament prescindible.
Diuen els estudiosos que va ser emparant-se en l’encert de qualsevol disjuntiva que es llenci a debat, que Shakespeare, mig embriac en un racó de taverna llardosa, va escriure allò del “to be or not to be”. Hi ha qui sosté que s’hi pot trobar la influència de Lubitsch, però qui ho defensa comet pecat d’ucronia, una tendència que encara no és del tot acceptada en els cercles intel·lectuals de més gran solvència. Temps al temps, que de més verdes en maduren...
Potser March seria un referent més cronològicament admissible, però de tots és sabut que Shakespeare, si bé dominava el català, no sabia ni una engruna de valencià, la qual cosa justifica que abandonem aquesta línia d’hipòtesi:
Així com, cell qui desija vianda
per apagar sa perillosa fam
e veu dos poms de fruit en un bell ram
e son desig egualment los demanda,
no el complirà fins part haja elegida
sí que el desig vers l'un fruit se decant.
El que sí que està fora de dubte és que en la memòria genètica de l’il·lustre poeta de Gandia hi feia niu la imatge que encapçala aquesta disquisició. La instantània va ser aconseguida per Pere Felip Monlau (amb una càmera que li va prestar Louis Jacques Mandé Daguerre) en una marrada que va fer per Capellades camí de la seva estada a Madrid. Va tenir la sort que s’havia materialitzat un Homo antecessor Cathalaunicus just en el moment que reflexionava sobre la seva projecció de destí en l’univers, i no va deixar escapar l’avinentesa.
El sentit de la imatge és transparent i alliçonador: quina de les dues píndoles m’ha de fer més dolorós profit? La cantelluda que em pesa a l’esquerra o la polida que sostinc a la dreta?
Amb tot, el que no estem en condicions d’escatir, i ja ens sap greu, ja, és si la ingesta de la pedra s’havia de fer per via oral o per via anal.
Tot i que, ateses les amenes circumstàncies que adornen la història nostrada, aquesta és una pregunta que no deixa de tenir una fàcil resposta.
M’informa el diccionari que aquesta bonica paraula designa l’estat de tranquil·litat i d’impassibilitat de la persona, que no és torbat per cap desig ni passió.
Fins aquí, anem bé.
Ja em complica una mica més la cosa si m’he de decantar per una ataràxia d’arrel epicúria, estoica o escèptica.
Si opto per la primera, he de descartar plaers, si més no aquells que acaben reportant més dolor que el plaer inicial. Si em decanto per la segona, m’he d’esforçar en la virtut i aprendre a diferenciar les coses que depenen de mi de les que no. Si tiro per la banda dels escèptics, m’he d’aplicar a dubtar de tot el que he conegut fins ara.
La cosa de l’escepticisme em sedueix, és veritat. Les certeses, ultra difícils d’assolir em fa l’efecte que són d’un avorriment plumbi. Si Epicur m’encarrila pel camí de la renúncia, toca un punt sensible de les meves debilitats.
Però què coi, ataràxia per ataràxia, jo em quedo amb l’estoica. Sempre he tingut pels estoics una simpatia especial. Potser perquè se’ls va inventar un tal Zenó de Cítion, que era deixeble del filòsof cínic (ai, els cínics... quin tremolor) Crates de Tebes, potser perquè és una doctrina de base materialista (ai, el materialisme...), potser perquè va influir força en el Renaixement (ai, el Renaixement...)...
I mira, perquè al capdavall en qüestió d’ataràxies em reclamo de Joan Palom.
Sí, esclar, jo me lo guis, jo me lo com!
.JPG)
