Un any més

Hi ha moltes maneres d'encetar un any. Preneu la bona voluntat d'aquesta.

Llufa

L'únic problema de la llufa d'aquest any 

és no sé si me l'han clavada 

amb una agulla de cap

o amb una daga florentina.

L'avantatge és que ja no em raja sang.

Em limito a deixar lliscar 

unes gotes de quètxup.

Ohu!

Fase 1: Cap cap cap cap al cap del replà

Fase 2: Cep cep cep cep el cep del replè.

Fase 3: Cip cip cip cip il cip dil riplí.

Fase 4: Cop cop cop cop ol cop dol roplò.

Fase 5: Cup cup cup cup ul cup dul ruplú.

I va ser aleshores que vam badar la capsa de Pandora.

I va ser aleshores que Sísif va veure que la pedra li lliscava rost avall.

I va ser aleshores que Prometeu va acceptar entrar a la llista d'espera dels transplantaments.

I tots vam ser feliços.

I ens vam afartar d'anissos.

Això sembla

Hi ha moments que convé desempolsegar velles coneixences. 

La terra té l'obstinada tossuderia de girar i girar.

Nosaltres, humans, ho transformem en mesura i en diem: hores, dies, mesos, anys...

Però sempre ha estat així: els presoners s'entesten a perfilar les presons on habiten.

Velles coneixences: quatre pinzells i mitja dotzena de colors.

Vells amics: quatre noms i mitja dotzena de llibres.

No compto haver de menester gaires més maons per construir un futur que m'honoro a voler pensar amb aires de mausoleu.

I per començar, reclamo la companyia de Vicent Andrés Estellés.

Ho va escriure a L'hotel París.

La mort creix i prospera, misteriosament,

com la pols, amb pols domèstica, Françoise,

que s'hi va acumulant dessota cada pota

de la taula, Françoise, una pols, unes coses,

semblant aquelles coses que s'hi fan al melic,

dessota cada pata de taula, del llit,

en els plecs del melic, una pols, unes coses.

I fa de bon copiar.

I fa de bon llegir.

I fa de bon recordar.

Trivium

Hi ha moments que em pren una mena d'enyorança que no me la sé acabar.

És el que tenim les mòmies.

Exclusiva!

Unionista celebrant les últimes embranzides 

mediàtico-jurídico-policíaco-polítiques:

Ni ximple ni imbècil...

...enze. Ni més ni menys.

Any 1988:

Any 1997:

Any 2015:

1997-1988= 8

"u séase": havent transcorregut 9 anys arribaren a la bella conclusió que un "enze" dissuadiria l'hipotètic lector de gratar-se la butxaca, mentre que un "ximple" enllaminiria de tal manera el comprador que no el deixaria sortir de la llibreria sense el bonic títol a la butxaca.

2015-1997= 16

"u séase (bis)": han hagut de transcórrer 16 anys perquè alguna ment esmolada determini que "confabulació" entrebanca menys que "conxorxa".

Els lectors catalans que, a diferència dels castellans no són ni enzes ni imbècils, s'adapten sense moure ni una parpella als canvis de títol.

Un cop has travessat l'Ebre (ja em diràs tu quina pena més gran) t'has de passar la vida llegint "La conjura de los necios".  I  si et vaga de saltar-te alguna bassa, fins i tot pots tirar-te coll avall "A confederacy of duces", que no fa mal a ningú.

Sigui 1988, 1997 o 2015.

I és que jo, ja n'estic fins al capdamunt de dalt de tot.

Obsedits com estem a aplanar els camins i a estalviar esforços perquè suposem que tot déu ha de ser tan inútil com nosaltres mateixos, acabarem circulant per un paisatge tan pla com l'encefalograma d'un espectador de Tele 5.

Que esteu avisats.

Ara, vosaltres mateixos. Trieu: o enzes o imbècils.

Abans i després

Abans:

Després:

Tot i que no tinc massa clar si el temps i l'esforç invertit han valgut massa la pena.

Ni abans, ni després.

Nerval i Rimbaud

De petit em feien aprendre poemes de memòria. Aquesta és una pràctica que em sembla que va de baixa. Conté dos elements que segons com sembla que hagin perdut crèdit: poema i memòria. De tota manera m'és ben igual.

D'aquest poemes me'n queden fragments pel cap. Per exemple aquest:

Je suis le Ténébreux, - le Veuf, - l'Inconsolé
Le Prince d'Aquitaine à la Tour abolie:

I d'aquí no passava.

Doncs avui m'he decidit a repescar el poema sencer de Nerval. I a compartir-lo:

Je suis le Ténébreux, – le Veuf, – l’Inconsolé,
Le Prince d’Aquitaine à la Tour abolie :
Ma seule Étoile est morte, – et mon luth constellé 
Porte le Soleil noir de la Mélancolie.

La fleur qui plaisait tant à mon cœur désolé, 
Et la treille où le Pampre à la Rose s’allie. 
Mon front est rouge encor du baiser de la Reine ; 
J’ai rêvé dans la Grotte où nage la Syrène…

Les soupirs de la Sainte et les cris de la Fée.

Dans la nuit du Tombeau, Toi qui m’as consolé,

Rends-moi le Pausilippe et la mer d’Italie,

Suis-je Amour ou Phébus ?… Lusignan ou Biron ?

Et j’ai deux fois vainqueur traversé l’Achéron :
Modulant tour à tour sur la lyre d’Orphée

I de passada afegir-hi la recitació de Jean Vilar:

I per acabar-ho d'amanir i passar pàgina, un altre poema on he arrbat per associació d'idees. Aquest és de Rimbaud i el canta Léo Ferré:

Doncs ja està.

De toros, barreres, inicis, finals i perspectives

Diuen que hi havia una vella que es resistia a morir i que ho feia perquè no volia renunciar a veure'n cada dia una de nova.

Doncs és el cas que avui li donaria la raó.

Assegut a la porta de la meva cabana, he vist passar per davant del meu nassarró el cadàver del meu enemic.

El que fa més gràcia, però, és que ell encara no sap que és un difunt.

I aquesta és la sort del pacient: poder comptar les bocades del nàufrag sense moure ni una pestanya.

I perquè ens faci santa companyia, una mica de música:

Un perill

El perill per a un artista és de creure que tot el que fa val. No és bo de creure's perfecte: és una malaltia de l'esperit que cal curar i guarir sense tardança. També, l'escriptor, el pot vèncer l'urc. Quina tristesa! "Els néts - sentim dir, si fa no fa - hereten la barba de l'avi i el gec del pare."

J.V. Foix,  97 notes sobre ficcions poncianes. La pell de la pell.

Dos i set fan nou

DOS

SET

NOU

Aniversari

És llàstima, bonica, que no t'hagis

gaudit avui d'aquesta meva força

darrera, de l'alegre dansa

del teu humil i segur servidor.

Passen amunt del cel lentíssims núvols,

i el vell escarabat, i veus estranyes

del vent, i moltes hores buides,

quan sóc fora del temps.

Després vindran els corbs, als quals agraden

el ulls, sobretot: abans de perdre'ls,

assenyat ballarí, mira, mira

aquest teu món, l'estimada, petita,

senzilla terra que tan bé domines

des de l'altura d'una fràgil branca.

Knowles

Espriu

Arres

deu anys

horror?

i ara

simplement

ganes d'exercir d'elefant

Associació d'idees....

escatològica i poca-solta, naturalment.

Però què hi voleu.
Hom té les seves fílies.
I les seves fòbies.

Algun publema?