dimecres, 30 de març del 2011

Licy

No s'entenia amb la sogra, ja em direu quina novetat... Pel que sembla, haver conegut Freud i ser una llumenera en la cosa de la psicoanàlisi no li va estalviar aquesta mena de petits inconvenients que adornen la vida del comú dels mortals.

No em consta com portava el tema en Giuseppe Tomaso. Tampoc no m'inquieta massa, la veritat. El tal Giuseppe no m'arriba perquè es lamentés de les disputes domèstiques, sinó perquè se li va acudir allò tan bonic de "alguna cosa ha de canviar perquè tot segueixi igual".

Aquesta sentència (aixequeu-vos i lleveu-vos el barret) posa una pedra a la sabata de tots aquells que es complauen a esmorzar llesques d'utopia.

Cal tocar de peus a terra. Lampedusa és avui una illa sacsejada per l'allau dels qui s'esmunyen de les dentellades de voltors de divers pelatge. Berlusconi fa discursos i anuncia una solució de difícil encaix.

Jo escolto la ràdio i divago.

Burt Lancaster, Claudia Cardinale i Alain Delon m'acompanyen. Visconti ni s'ho mira, ell està per altres coses.

I encara més lluny, Llorenç Villalonga dibuixa Bearn amb un somriure burleta.

dissabte, 12 de març del 2011

Escola del Treball


Com que és dia de pluja i tenia coses molt urgents per fer, he decidit continuar remenant vells papers.

M'he topat aquesta vegada amb el calendari-horari de l'Escola del Treball (curs 1932-1933).

I m'ha fet goig reproduir-ne el principi i el final; l'alfa i l'omega, per entendre'ns.


I fet això he tancat la capsa del paperots i l'he retornada al prestatge perquè descansi.

Tant de traüt no li pot ser bo!

dijous, 10 de març del 2011

Ubi sunt..

La nostàlgia és mala consellera: estirant el fil, ves que no ens trobéssim enyorant la vida a les cavernes i les virtuts de la fulla de parra. Amb tot, com que ja tinc un peu aquí i l'altre allà, de vegades em pren com una mica de recança pel desgast que han sofert les formes.

Això ve a tomb perquè remenant papers he trobat aquesta carta que el Cap de Secretaria de l'Escola del Treball va adreçar fa molt i molts anys al meu pare (el nom del qual he esborrat per allò de la discreció i del respecte a la privacitat). Pel que se'n dedueix, el meu progenitor practicava el vici nefand de l'absentisme escolar. Pel que em consta de la memòria familiar, l'excusaria el fet que l'home, alhora que mirava de formar-se, ja es dedicava al noble esforç de guanyar-se les garrofes. Excuses de mal pagador? Potser sí, però permeteu-me que miri d'exculpar l'home que em va inculcar (tampoc no calia posar totes les cartes damunt la taula) la noble contracció al deure laboral i de tota mena.

Sigui com sigui, el to de la carta, la impecable redacció, les reflexions adduïdes i la intenció amb què es va trametre m'ha fet pensar una mica. Podria jurar que no trigaré massa a llegir en algun paper que l'educació al nostre país està tocant fons. Potser sí, potser no. En qüestió de fondàries hi ha molts matisos i escandalls diversos.

Amb tot, com que en la qüestió del fons és molt difícil posar-se d'acord, avui em complau de quedar-me en la pell de les formes.

Avui, una cosa com aquesta la pelem amb un sms generat automàticament per un programa de gestió.

És així i no cal plorar-hi.

No té cap importància o té la que té.

El món gira i no us recomano que intenteu baixar-ne.


dimarts, 8 de març del 2011

Dia set

Si l'agenda no menteix, avui em toca descansar.

M'ha quedat prou polidet, no us sembla?

dijous, 3 de març del 2011

Idiota ho és. Arriba a conte?

M’hauria agradat tenir un jardí amb cinc arbres però m’he hagut de conformar amb un pati que té un sol arbre –un pèl escarransit, tot s’ha de dir– però amb força plantes. Les que més m’agraden són un parell de marqueses: cada any les repelem amb la certesa que no rebrotaran, però elles s’entesten a obsequiar-nos amb una ufana esplèndida de pàmpols orgullosos i un pèl desmesurats.

El pati –en això sí que l’he encertada– té un mur que el separa del carrer. Per això he agafat el costum de sortir cada matí per veure si he tingut sort i hi trobo alguna mà tallada. M’he acostumat a pensar que, així que la trobi, casa meva levitarà i sense com ni per què ens despertarem tots plegats ran de mar. I que la meva casa serà blanca i que hi desfilaran hostes insòlits, que és el que m’agradaria.

La meva dona, si alguna vegada he tingut la debilitat d’explicar-li aquestes cabòries, mig somriu i em diu: “Noi, ja t’ho deia ton àvia: el llegir fa tonto. Vols que anem a fer un tomb?”

Jo faig que sí amb el cap i també somric. I sortim, que el vespre és amable i fa de bon passejar.

Abans de tancar la porta, però, mai no deixo de comprovar que el vis de vanadi sigui al seu lloc: a la butxaca de Pulcre Trompel·li, com li correspon.