divendres, 30 d’abril del 2010

Relativitats


"Portem les orelles foradades; els grecs tenien això com una marca de servitud. Ens amaguem per gaudir de les nostres dones, els indis ho fan en públic. Els escites immolaven els estrangers en els seus temples, en altres llocs els temples són llocs de franquícia.

Inde furor vulgi, quod numina vicinorum
Odit quisque locus, cum solos credat habendos
Esse Deos quos ipse colit.*

(*"I aquest gran furor d'un poble contra l'altre ve de l'odi que cadascun té a les divinitats dels seus veïns, perquè creu que només els que ell adora han d'ésser tinguts per déus", Juvenal, Sàtires)

Robo aquestes línies a Michel de Montaigne. I, descarat com sóc, he optat per perpetrar el llatrocini al Capítol XII dels seus Assaigs. Simplement perquè aquest capítol no és altre que L'apologia de Ramon Sibiuda, i no per altra cosa que la seva catalanitat i el fet que fos autor de Scientia libri creatorum seu nature seu liber de homine.

La qual cosa no tindria més importància si no fos perquè Sibiuda va professar les arts i la teologia a l'estudi general de Tolosa, i va ser -ja fa molts anys, tot s'ha de dir- que és on vaig aprendre el significat de l'amor de lluny (Sota l'ombra esponerosa/ de Sant Serní de Tolosa) quan encara no coneixia Jaufré Rudel, ni falta que em feia.

El temps és obstinadament circular. Això considera el llucet a la paella mentre la pell es daura i sap que ve al nostre plat per fer-nos reflexionar sobre l'etern retorn.

Si no ens han de mullar mai les mateixes aigües, per què ens entestem a macerar-nos?

Però no és menys cert que aranyes feineres filen subtils mortalles de mots.

Potser perquè la lluna ha fet el ple i abril se'ns mor.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Tarda de lectura

Llegir cap per avall m'ho complica una mica, però m'obre noves perspectives literàries.









dissabte, 24 d’abril del 2010

Dibuix

He rebut una col·lecció d'imatges sota el títol genèric de "Dibuixos que fan pensar". N'hi ha que tenen una certa gràcia i posem que aquest n'és un.

Després de l'exabrupte d'ahir (arribava molt cansat després de remenar llibres entre colzes i alguna empenta) he pensat que no estaria de més posar una nota alegre en aquesta col·lecció de disbarats que vaig acumulant.

No sé qui n'és l'autor. Si ho sabés, potser ho diria. O potser no, que tampoc no cal.

En tot cas puntualitzaré que ni el primer guillotinat (Pelletier, 27 de maig de 1792) ni l'últim (Hamida Djaudoubi, 10 de setembre de 1977) van poder gaudir dels indubtables avantatges que proposa el dibuixant, el qual no hem de dubtar que no ha fet sinó aprofundir en la intenció humanitària de l'invent.

divendres, 23 d’abril del 2010

Mata-la!

Els sentia, cridaven, l'atiaven: "Mata-la, mata-la!"

Sant Jordi, però, s'havia fet gran, i els anys et regalen el do preuat del tantsemenfotisme.

I no la va matar.

Encara més, obviant qualsevol prevenció genètica van optar per l'única resposta legítima: transgredir i provocar.

I malgrat una natural repugnància -sia dit en honor de la veritat, més per part de l'artròpode que per part del militar- es van aplicar a la metòdica gimnàstica reproductiva fins que van aconseguir engendrar l'únic especimen capaç de fer front al canvi climàtic.

I és que en matèria de prevenció, no hi ha com recórrer al santoral.

(Sia dit en honor de tots els qui auguren el cataclisme final i no poden deixar de contemplar-se el melic: transversals, multiculti, pluridisciplinars i políticament correctes.)

Que pel que fa a mi, els poden bullir en salfumant i servir-los deconstruïts.

Feliç Sant Jordi i fins l'any vinent.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Presciència

Probablement el retratista no n'era conscient. Ni elles tampoc, esclar.

Han hagut de passar els anys perquè algun desvagat d'aquest estrambòtic racó de món pogués descobrir que en aquesta bonica composició s'hi amaga una metàfora política.

A l'esquerra: nostra trista i dissortada Catalunya, ben fermada per fèrries cadenes i amb posat compungit.

A la dreta: un membre del Tribunal Constitucional (la presidenta ???? -no l'hauríem imaginat mai tan descarada!) fent-li pam-pam al culet.

I amb què?

Evident: no pas amb unes vulgars deixuplines, no, sinó amb un exemplar -segons els gustos- de la Constitució o de l'Estatut.

En aquest punt, ho sento, però em veig incapaç d'avançar cap hipòtesi.

I és que en matèria d'anticipació, no hi ha res com la imaginació.

Escatologia filosòfica

Llegit a una paret de la Sagrera:

Quieres ser mierda
y no llegas a pedo.

Chapeau! No es pot dir més en menys paraules.

Si encara resultarà que el poble és savi!

divendres, 16 d’abril del 2010

De renecs i altres fineses

L'any 1991, Parsifal Edicions va publicar un volumet titulat Argot barceloní. Atès que a la portada hi apareix un genèric "Guies Parsifal de Barcelona", goso suposar que aquest no deuria ser l'únic atemptat que van tenir la gosadia de perpetrar.

Així que comencem a llegir, el suggeridor títol de Per si de cas... (a tall de pròleg) ens posa en alerta:

"Potser amb la finalitat de contribuir a la reivindicació del barceloní, dialecte no admès per les doctes institucions de la nostra normalització, que l'han rebaixat a la categoria de simple registre, tot oblidant que és l'idioma parlat pel més del 28% de la ciutadania catalana, els autors, cap dels quals, val a dir, és filòleg, han gosat treure aquest vocabulari del que es parla pels carrers de la capital de Catalunya." (p. 5)

Deixant de banda que el mínim que se'ls podria demanar era que tinguessin clara quina intenció els guiava (el "potser" ja convida a deixar la lectura) i que tenen un curiós concepte del servei que els hauria pogut fer la sintaxi (a veure qui és l'espavilat que em troba l'antecedent del relatiu de l'última clàusula), se'ls ha de reconèixer modèstia i sinceritat: ni l'Antoniu (sic) Sánchez, ni en Rafel Taixés, ni en Rafael Tasis són filòlegs. Podem estar tranquils.

Els barruts tenen l'avantatge que les deixen anar com les ases els pets. Una mica més avall llegim:

"No és pas una obra definitiva; hi ha, quin dubte cap (sic) nombroses llacunes pel fet que els autors, (sic) no han fet un treball de camp exhaustiu ni s'han trepitjat tots els barris de la gran urbs (sic, sic, sic)." (p. 6)

I, com que no volen deixar res per verd, conclouen:

"Finalment, i sense voler entrar en disputa sobre el català anomenat light i el més pur o genuí, ens decantem per la llengua que té en la seva forma d'expressió oral la principal via de difusió. Així, per posar un exemple, volem aclarir que entre vaixell i barco, triarem el segon, com preferim vivenda a habitatge i sello a segell; de forma similar entre papa i papà escollirem el que no es confon amb el cap de l'Església Catòlica. D'altra banda, entre sostre i tetxo, entre mantega i mantequilla o entre escombreries (sic) o bassura triarem la solució menys adulterada". (p. 7)

I tan amples, els xavals...

Eps, però n'hi ha una de millor. Si el lector té paciència i arriba a l'última pàgina es troba amb aquesta delícia:

"Avís als col·legues

"En aquesta edició hi hem detactat (sic) un bon nombre d'errors tipogràfics que les presses per sortir a temps ens han impedit de corregir. Quan treguen (sic) la pròxima farem una revisió exhaustiva, paraula. " (p. 112)

Ja sé que hi ha més belles maneres de perdre el temps, però si l'Antoniu, en Rafel i en Rafael van trobar la seva, jo me n'aprofito per donar-me peu a mi mateix i fer la meva aportació al cabal de renecs que il·lustren la molt noble llengua catalana: "Mecàgon els collons de l'Anticristo!"

No sé si el dicteri pot aspirar a ser barceloní (jo sóc de Gràcia i no me'n considero, Déu me'n guard!), però deixant de banda si sóc filòleg o no (cosa que no té la menor importància) volia fer aquesta modesta contribució al patrimoni de les vostre hipotètiques flastomies en un dia tan amè com el d'avui en què el molt distingit Tribunal Prostitucional ha decidit no decidir.

Doncs això.

dimecres, 14 d’abril del 2010

14 d'abril


Els aniversaris m'entendreixen. No hi ha res a fer: sóc un sentimental.

dissabte, 10 d’abril del 2010

De saraus i patacades

Josep Robreño -si m'he de creure Xavier Fàbregas, i res no em convida a dubtar-ne- "mor de set el 1838 a bord de la goleta La Afortunada, que embarrancà en sortir de Cartagena de Indias, entre els illots de San Andrés i Providencia". (Història del teatre català, Editorial Millà, Barcelona 1978, p. 95).

El fet no tindria més transcendència si no fos perquè en Robreño havia embarcat el 1836 cap a Amèrica amb la companyia de Rosa Peluffo, i Pelufo (ja m'excusareu la efa perduda amb els anys) és com es diu la qui era mestressa de la gata Odette. D'ella l'hem heretada, i així m'ho faig venir bé per aportar alguna clarícia a l'origen atrabiliari del nostre darrer fitxatge. Amén.

Amb tot, no és això el que m'ha induït a portar fins aquí l'amic Josep sinó la fina observació que fa sobre el caràcter dels catalans en un moment del seu molt acreditat sainet El sarau de la Patacada. Hi diu Don Luis (p. 39):

Es caràcter catalán:
gente alegre y divertida,
laboriosa, pero siempre
de pendencias enemiga.

I mira tu, això m'agrada. Que ens retratin tal com som i fora noses.

Perquè podria ser que (segons i com i si s'escau i no passa res i tot va a l'hora i res no es torça i els ve de gust i en tenen ganes) d'aquí a no res tindrem sentència del molt acreditat Tribunal Prostitucional i aleshores podrem justificar un cop més l'encert de Robreño.

A mi, la veritat, el que m'entusiasma més de tot el que ha de venir és poder admirar com tots i cada un dels nostres polítics -un per un, en fila índia o fent rotllana- faran mans i mànigues per lladrar tan fort com puguin però mirant de no mossegar ningú.

I és que no hi ha més: som gent alegre, divertida i laboriosa però amb un fastuós cagalló al cul!

dimecres, 7 d’abril del 2010

Mira que bé!

Hermano José de Colonia, Santo
Presbítero Premostratense, Abril 7
Hermano José de Colonia, Santo
Hermano José de Colonia, Santo

Presbítero

Martirologio Romano: En el monasterio de los Premostratenses de Steinfeld, en Alemania, san Hermano José, presbítero, que brilló por su delicado amor hacia la Virgen María y celebró con himnos y cánticos su devoción hacia el divino Corazón de Jesús (1241/1252).
Nacido en Colonia en el año 1151, es llamado Hermano José por su ferviente devoción al Santo Patriarca.

Muy joven todavía, se hace religioso premostratense en Steinfeld. Antes de ser sacerdote y durante los estudios, su ocupación predilecta es la de sacristán; para permanecer ante Cristo Eucaristía, lo más posible, día y noche.

Ya sacerdote, le encargaron dirigir varios conventos de monjas contemplativas y compuso para ellas varios tratados de piedad. En cuanto a sus propias experiencias espirituales, escribió, como tantos otros místicos, un comentario del Cantar de los Cantares.

Sufría continuos dolores de cabeza que se redoblaban con violencia durante las solemnidades litúrgicas. Esto lo llevaba a decir "conozco a uno que no está de fiesta los días de fiesta". A pesar de esta enfermedad y de muchas otras, vivió hasta la edad de noventa años.

Siempre tuvo una devoción muy especial a la Santísima Virgen y su vida estuvo llena de visiones y éxtasis.

De él se dijo: «Piensa tanto en Dios que el mundo le es indiferente; pero su corazón es como un Hospital General, abierto a todos ».

Fue canonizado por S.S. Pío XII el año 1958.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Per fi!

Gràcies sien donades
a l'obstinat calendari
que em retorna
sa i estalvi
al meu deler diari.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Odette

Donarem la benvinguda al nou fitxatge. Ha arribat a casa nostra després d'un periple una mica complicat que us estalviaré, tampoc no cal abusar de la paciència dels qui fan visita.

Comença el període d'aclimatació, que sembla que serà un pelet complicat. Els estadants de plantilla se la miren amb una certa prevenció, però apunten maneres hospitalàries. Al capdavall, la superen en nombre i calculen (cinc contra un) que tenen la partida guanyada.

Ella, en canvi, no les té totes. I és normal: fer-se un forat en un territori ja controlat la posa en la tesitura d'aconseguir la seva part del pastís i això s' ha de fer pas a pas.

Nosaltres -que també hi ha humans a ca meu- ens ho mirem amb calma: els esbufecs i els marrameus ens distrauran uns dies i gestionarem amb paciència les inevitables confrontacions.

Ens guardem com a últim atot encarar-los tots al futur que ens espera. Una mica de meditació funerària també aplaca inútils desmesures en els felins: