"Portem les orelles foradades; els grecs tenien això com una marca de servitud. Ens amaguem per gaudir de les nostres dones, els indis ho fan en públic. Els escites immolaven els estrangers en els seus temples, en altres llocs els temples són llocs de franquícia.
Inde furor vulgi, quod numina vicinorum
Odit quisque locus, cum solos credat habendos
Esse Deos quos ipse colit.*
(*"I aquest gran furor d'un poble contra l'altre ve de l'odi que cadascun té a les divinitats dels seus veïns, perquè creu que només els que ell adora han d'ésser tinguts per déus", Juvenal, Sàtires)
Robo aquestes línies a Michel de Montaigne. I, descarat com sóc, he optat per perpetrar el llatrocini al Capítol XII dels seus Assaigs. Simplement perquè aquest capítol no és altre que L'apologia de Ramon Sibiuda, i no per altra cosa que la seva catalanitat i el fet que fos autor de Scientia libri creatorum seu nature seu liber de homine.
La qual cosa no tindria més importància si no fos perquè Sibiuda va professar les arts i la teologia a l'estudi general de Tolosa, i va ser -ja fa molts anys, tot s'ha de dir- que és on vaig aprendre el significat de l'amor de lluny (Sota l'ombra esponerosa/ de Sant Serní de Tolosa) quan encara no coneixia Jaufré Rudel, ni falta que em feia.
El temps és obstinadament circular. Això considera el llucet a la paella mentre la pell es daura i sap que ve al nostre plat per fer-nos reflexionar sobre l'etern retorn.
Si no ens han de mullar mai les mateixes aigües, per què ens entestem a macerar-nos?
Però no és menys cert que aranyes feineres filen subtils mortalles de mots.
Potser perquè la lluna ha fet el ple i abril se'ns mor.