diumenge, 25 de juny del 2006

Herències

Tinc un escassíssim coneixement del món dels vegetals. Com de tantes altres coses, és clar.

Això no obsta perquè si em donessin a triar entre els arbres, jo em quedaria amb el xiprer. No em féssiu dir massa per què. Les tries que fem solen obeir a raons fosques, potser atàviques, sempre misterioses.

Cert que hi pot pesar l'associació amb el cementiris, reductes que ocupen un lloc de privilegi en aquest racó d'imaginari paradoxal que gasto. Associar la benvinguda que simbolitza el xiprer amb l'última prestatgeria que tinc interès a ocupar estimula el plaer pel desconcert, un dels plaers amb què acompanyo el meu deambul·lar per aquest món de mones que tinc l'honor de compartir amb tots vosaltres. Amén.

És el cas que sense saber com tot el dia que em ronda pel cap l'únic acudit amb gràcia que recordo haver sentit explicar al meu pare. Va dir l'home un dia, amb un posat seriós, com si anés a anunciar una gran troballa: "Saps quin és el negoci més rodó que existeix?". Amb tota evidència no esperava resposta i jo em vaig limitar a mirar-lo amb aquesta cara d'òliba desconcertada que reservo per a les grans ocasions. "El cementiri, que és l'únic negoci en què el client aporta la matèria primera". I va cloure la sentència amb una mitja rialla que em va donar, com de propina, l'exacta percepció d'un gran misteri que fins aleshores no havia descobert: exactament això era riure per sota el nas!

D'aleshores ençà han transcorregut anys, molts anys. Les herències que rebem són diverses i inextricables. Jo m'honoro d'acreditar aquesta i em plau d'exhibir-la ara, just el dia que fa frontera entre el que hauria estat el seu sant i el matí que demà em caurà al damunt.

divendres, 23 de juny del 2006

Certesa



dijous, 22 de juny del 2006

Sempre hi ha un culpable


No, no va ser aquest, però tant li fa. Sé perfectament on el tinc, però reposa en el son dels justos en una lleixa arran de sostre, i els meus sostres són alts. A més, qui sap si insectes feiners hi han fet niu i ara torbaria la seva lectura de mitja tarda o el guanyat repòs després d'un àpat literari.

Però és cert que algun dia vaig tenir la sort de badar les planes d'un llibre i d'entendre que havia obert una porta llaminera que deixaria sempre ajustada. En algun racó de la memòria hi tinc entaforat en Pere Virolet i Aucassin et Nicolette i fins la Miranda. I també una mica de món, un polsim de dimoni i unes engrunes de carn. I enormes tones d'avorriment sòlid, consistent, petri, per estellar a cops de lletra impresa.

Essencialment, res no ha canviat.

Segueixo fugint i cercant refugi. Segueixo llegint.

dissabte, 17 de juny del 2006

La colla dels onys

El dia que vaig descobrir que del membrillo se'n deia codony va marcar un abans i un després en la meva vida. Va ser abandonar la flonjor de la infantesa ignorant per veure'm projectat a l'aspra contundència de la realitat que m'esperava perfectament delimitada per l'oclusiva i la nasal.

D'aleshores ençà que col·lecciono paraules que rimin amb la fruita. I he d'acceptar que tots els anys transcorreguts m'han portat ben poques alegries.

Cert que em puc refugiar a la Serra del Mongrony i que si caic miro de no fer-me un bony. I això, és clar, abrigant-me bé per no fondre'm per culpa de fogony.

Però, amb tot, tinc la sensació que hi ha un mot que em fuig. Tossut com sóc, pacient, perseverant, tenaç i discretament esperançat, sé que vindrà el dia que resoldré l'enigma i podré abandonar la cerca segur d'haver assolit la fita somniada.

dijous, 15 de juny del 2006

Publema


Si mai trobàveu la clau, feu-me un truc i quedem. Negociarem.

dissabte, 10 de juny del 2006

Instant

Li hauria agradat mirar-se la ciutat des dels ulls d’un estrany. Però la tenia massa apamada. Cada dia els mateixos carrers, si fa no fa les mateixes cares. De tant en tant, però, aconseguia un punt de distància en aquella plaça. Tot venia d’una barreja de records. En algun racó de la memòria li havien quedat impressions d’un viatge a Itàlia, i la plaça de Sant Joan li rescatava alguna sensació de Florència i de Venècia. Potser per això li agradava d’anar a seure a la terrassa del bar i deixar-se portar a un estat de semiestranyesa que l’acostava a una percepció fresca de les pedres. Durava uns instants, no gaire, però era com un pessigolleig d’esperança que li permetia de pensar que encara hi havia alguna cosa per estrenar, que no ho tenia tot fet, i que potser, qui sap, no totes les cartes estaven jugades. Aviat, però, li tornava la consciència i la gravidesa del real. Acabava d’un glop la cervesa, pagava, i tirava per carrer de la Creu amunt, amb els records ben endreçats.

I va resultar que tenia raó. A la cruïlla del carrer de la Creu amb el carrer de l’Or va topar amb una dona esplèndida. En l’instant que els seus ulls es van trobar va saber que s’havia produït el miracle: des d’aquell moment res ja no seria el mateix. Però era l’instant el que calia caçar. Si continuava, si passava de llarg i no li deia res, es perdria per sempre més, i el futur de llum que havia percebut com un esclat, l’havia travessat i l’havia amarat de la certesa absoluta de la plenitud que el destí els preparava, s’esvairia. No hi hauria una altra oportunitat.

Per això es va girar just quan era al mig del carrer. Tres passes i l’encalçaria i les paraules sortirien soles, que potser no caldria, perquè no podia ser que ella no sabés també que aquell instant tan breu que s’havien mirat era la sentència que segellava un temps feliç que s’obria esplèndid per rescabalar dues ànimes solitàries de tantes marrades en el camí de la vida.

Va ser aleshores que el cotxe el va enxampar de ple. I en la corba perfecta que va traçar fins a badar-se el cap contra la vorera va retrobar l’elegància del vol del colom blanc que el perseguia des de Venècia i la suavitat d’una tarda a la Piazza de la Signoria que no l’havia volgut abandonar del tot, perquè algú havia decidit que calia que l’acompanyessin fins aquell darrer sospir que li fugia, bressolat pel xiscle incongruent d’una dona d’ulls de mel, únic testimoni de la mort d’un desconegut.

dimecres, 7 de juny del 2006

Viatge


Rònecs instruments emmudits pels anys es desvetllen.
Lluernes i faristols fan garlandes
i la rosa dels vents s'encén en fantàstica lluminària.
Barra els porticons. Defora,
monstres suradors entelen els estels
i sotgen la festa.

Fes dels vidres mur infranquejable
i agemoleix-te al peu de l'arbre del temps.
No hi ha fogueres, però et crema el crit
i milers d'espurnes et somouen la sang.
Les sents?
Són les hores que llisquen pels angles de l'ombra
i amb elles s'esventren els baguls del somni
i degoten encenalls.

Ja els miratges s'alzinen
i els dàtils i els licors perfumen la cambra.
Asseu-te al meu costat i, nua, contempla
com es pon el sol de vidre i la mar d'ambre s'esquerda
perquè surtin les sirenes.

Ulisses retorna a casa.

dimarts, 6 de juny del 2006

Don't touch me the voraview


Amic Eumolp, acabaíta me tienes. Sort que de tant en tant tafanejo les teves parides i no em puc estar de fer-me creus de fins a quin punt perds no ja el nord sinó la rosa dels vents en la seva totalitat circular.

Vinga, aixeca el nas i deixa de contemplar amb èxtasi aquest melic tan rebufó que gastes (és matèria opinable, però ara no entrarem en disquisicions estètiques). Perquè vegis que vinc amb un tarannà positiu he demanat a una de les meves amigues que em deixés acreditar les seves delicades rotunditats a la teva pàgina. Amb un doble motiu: que els hipotètics i volenterosos seguidors del teu meliquisme distraguessin la parpella; i que tu mateix, confrontat a una senyoreta com les que sembla que et produeixen algun plaer estètic, t'hi ocupessis una estona i deixessis de torturar-nos les meninges.

A veure si tenim sort. Tornaré d'aquí una temporada i espero que la situació hagi millorat. Si no, te les hauràs amb una Veu que no et serà tan misericordiosa, t'ho txuro.

dilluns, 5 de juny del 2006

Dia terç

Segons acreditades tradicions, la mitjana adequada per a una resurecció solvent són tres dies. Fer-ho abans és poc prudent, no fos cas que et trobessis a faltar una cama o un braç encara a mig recompondre. Allargar-ho més és excedir-se, caure en la desmesura, deixar-se arrossegar per la comoditat de la penombra i del silenci.

Vet ací, doncs, que em dono de nou benvinguda al món dels ectoplasmes benintencionats.

Procuraré que no se'm notin ni els pedaços ni els sargits, que no fóra de bon to, i saludaré educadament els meus deixebles -cas que en tingui- i els anunciaré la bona nova -cas que ho sigui.

Per la resta, res no m'inquieta. Un cop feta la bugada he comptat els meus llençols i, com era de rigor i de preveure, el meu aixovar és més minço però fa olor d'espígol i lavanda.

diumenge, 4 de juny del 2006

Jo votaré sí

L'únic que no sé encara és si només dipositaré el vot a l'urna o m'hi esquitllaré tot d'una peça. Atès que gasto disfressa nova, m'estic plantejant d'extreure'n beneficis impensats... Que no goso ni imaginar què no donaria per assistir al recompte i presenciar l'esglai d'algun president de mesa pusil·lànime enfilat al fluorescent tot reclamant la intervenció dels secretaris i fins i tot d'algun interventor -probablement del PP- amb cara de lluç i ànima de plom disposat a restablir l'ordre, la pau i els bons costums...

En fi, deixeu-me que us estengui al davant els motius esbiaixats de la meva aquiescència. De fet, votaré sí com a homenatge pòstum a una difunta encara tèbia. Què hi voleu, un quan s'hi posa, s'hi posa, i no li fa res de trobar els motius de les grans decisions en les raons més arbitràries.

Doncs sí, vaig decidir el meu vot quan vaig veure el taüt de Rocío Jurado gloriosament embolicat en les banderes d'Andalusia i Espanya i la caterva de voltors planant, micròfon i càmera en mà, damunt les despulles de la vocalista, per servir agradosos bocins de carronya a les ànimes de suro que moquejaven de genollons davant l'altar sagrat dels rajos catòdics.

Va ser aleshores que vaig decidir que jo volia ser d'aquests, que el partit que es jugava era el meu, que la música del "A por ellos" era la que em convenia, i que fins i tot estava disposat a comprar-me una samarreta vermella i a posar-me en contacte amb Manolo el del Bombo perquè em deixés greixar-li les baquetes i fer-li de trípode al timbal perquè em pogués eixordar a cor-què-vols i compartir amb ell algun orgasme patriòtic quan un gol estentori ens rescabalés de tanta misèria.

Sí, vull ser espanyol, què passa?

Vull ser capaç de fer gala de la meva estultícia, exhibir amb impudor total la veritat que convé i a més imposar-la amb la tranquil·la obscenitat del que a mi em va bé és el que cal empassar-se, i menysprear-ho tot perquè sé que la història està de la meva part i que als altres el que més els acomoda és que els donin gloriosament pel cul, que si es queixen és perquè són uns miserables que només pensen en si mateixos i a més són uns insolidaris dels collons, i a sobre parlen diferent i ho fan per fotre. Sí, vull viure al costat tranquil de la misèria. Que misèria és, no n'hi ha cap dubte, però ja tinc ganes de triar el costat de l'abocador on la podridura és més flonja i, al damunt, ningú considera de bona educació reconèixer que viu en la merda.

És per això (i per algunes altres coses que ara no em ve de gust escriure) que penso que només hi ha una resposta correcta a la pregunta retòrica del milió: sí.

I la vaselina, que la pagui Hisenda!

dissabte, 3 de juny del 2006

Introito


L'homenet treu el cap per un ull que vol ser peix. Probablement intenta retornar les mirades que li arriben i, amb tenacitat i esforç, ordenar el món i comprendre'l.

A l'homenet li convenen de tant en tant lliçons d'humilitat. Com també li convé empassar-se gripaus i altres plats de difícil ingesta. En això l'homenet no és diferent de la resta del món.

Hi ha, però, en l'homenet un aspecte que el caracteritza i que l'acosta al regne del ofidis. Les seves pesades i molt lentes digestions. Mentre les fa teixeix una densa teranyina de silencis i des del seu mutisme desafiant va eixamplant, estrenyent o perfilant el perímetre de les seves noves fronteres. Com tot ésser viu -i l'homenet s'entesta a ser-ho encara que fingeix exercir de difunt- li cal un territori per passar-hi discretament la vida.

Acomplerta la lentíssima digestió de vegades n'emergeix amb nova pell. En això també ens recorda les serps.

Deixem-lo doncs que faci la seva muda en pau.

A més, si ho sabem considerar fredament, silenciós està més bufó.

dijous, 1 de juny del 2006

Hipòtesi



LOVERMAN

Del soterrani arriba a la neu bruta
un so daurat. La nit és freda i trista
si no es crema amb la droga i la beguda.
Però el saxo, amb un so de bateria,
té la duresa exacta d'una música
que s'esvaneix a l'alba i es retira
com una afectuosa prostituta.
Baudelaire va escoltar la melodia
de Parker a una dona de pell sèpia.
El mal és una part de la bellesa.
Per això Parker, en aquesta peça,
deixa que el saxo vagi seguint l'ombra
d'una dona que balla, els ulls tancats
i abraçada a ningú en l'obscuritat.

Feia alguns dies que mirava d'endevinar quines raons havien portat la dama a amargar els pensaments darrere un vel.

Finalment he decidit arriscar una hipòtesi: el ressò del poema de Joan Margarit la va convidar, molt abans que aquest no fos escrit, a reflexionar-hi llargament en la quietud i el silenci.

Penso que potser és un vers el que li ronda obstinadament pel cap: "El mal és una part de la bellesa".

Però ja dic, només és una hipòtesi.