Lo bon rei que de viatge
a les Índies se’n va anar
no podent estar en silenci,
per la boca va parlar:
“Si la miro des de dins,
oh Espanya!, em fas plorar;
si et veig de part de fora,
rialler em fas estar.”
Com que jo no en vull de penes
ni per reis ni per ningú,
gosaria suggerir-vos
un bell exili oportú.
Hi ha països plens de bèsties
que són belles de matar,
amb donzelles a balquena
que fan de bon festejar.
I si temeu enyorar-vos,
volteu-vos de cortesans
que us riuran totes les gràcies,
des dels petits als més grans.
En Rajoy i la Camacho
feliços seran amb vós:
ell us carregarà l’arma,
ella us tibarà el gos.
A Rubalcaba el sarró
li plauria de portar,
i en Bono té gran traça
quan ve l’hora d’escorxar.
Perquè en Rivera i la Díez
ni plorin ni es fereixin
Oferiu-los, oh magnànim!,
Algun càrrec que es mereixin.
N’hi ha més, la llista és llarga.
Tindreu cort, serà lluïda.
Tots riureu, no hi haurà penes.
Feu-me cas, és gran partida.
Si ho va fer na Isabel
I n’Alfons la va tastar
no us plauria a vós la mel
d’altres terres degustar?
Que nosaltres, des d’aquí,
mirarem d’anar fent via.
I si un dia heu de venir
-de visita- que ens plauria,
que ho trobeu tot endreçat,
polidet, ben agençat,
sense llondros ni cabuts,
enzes, dropos ni barruts.
Lloat sia Déu.