divendres, 25 de setembre del 2009

Petit conte idiota (13)

Virtuts de la filosofia

Angèlica de Rocabruna tenia tirada a la filosofia i a desmaiar-se a hores intempestives. Menjava poc, dormia malament i es passava les hores mortes davant del mirall vestint-se i despullant-se. Li agradava mirar-se de cos sencer -més despullada que vestida, tot s’ha de dir-, i fins a cert punt s’agradava. Però li hem de reconèixer un cert esperit crític i unes engrunes d’objectivitat, i per això no se li escapava que li faltava una mica de llargada de cama i li sobrava un pensament de pit, i això l’anguniejava.

Aquests dos detalls tampoc no havien escapat a Damià Surroca, el jove que de tant en tant era admès al llit d’Angèlica, però mai no li hauria passat pel magí de fer-ne esment. Ell anava al que anava i, home de seny com era, havia entès prou bé que no en trauria res d’entrar en valoracions estètiques sobre unes qüestions que, a més, eren perfectament irrellevants per al digne exercici de les expansions eròtiques que els reunien.

Angèlica, tot i que passava per moments d’una lassitud exasperant que deixaven el pobre Damià amb la sensació que s’acoblava a una estàtua, tenia dies d’una exaltació rutilant en què sabia desplegar un extens repertori de sorpreses amatòries que, ultra abocar-lo a l’extenuació que fa al cas, desarboraven totes les prevencions que pogués covar en Surroca d’algun encontre anterior menys reeixit.

Aviat es va adonar en Damià que la fogositat d’Angèlica concordava amb les seves lectures: si a la tauleta de nit hi havia Plató, la cosa anava de quietud; si hi veia algun volum de Kant, ja podia calçar-se. Ell, que mai no havia fullejat cap volum d’aquesta mena ni sentia cap mena d’interès per les disquisicions filosòfiques, va sentir-se temptat per la curiositat i es va firar a una llibreria de vell La crítica de la raó pura. Mai que no ho hagués fet: se’l va empassar d’una tirada i els efectes van ser definitius.

La nit que van coincidir després d’haver-se tirat coll avall ambdós una dosi generosa del filòsof prussià, les conseqüències van ser devastadores: empesos per la filosofia a una espiral incontenible, a un crescendo de luxúria desfermada, van arribar al límit de la resistència llur i van aconseguir que la petita mort se’ls fes definitiva.

I Kant s’ho mirava des de la tauleta de nit mentre somreia còmplice al mirall que els recollia.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Es triste de pedir...

...pero más triste es de robar.

Senyor Millet, com que el sé en fase de penediment i contrició, i també imagino que deu anar una mica curt d'armilla després d'aquests reemborsaments a què s'ha llençat per mirar de parar la clatellada, se m'ha acudit que podria oferir-li una petita contribució per si li era llegut d'acceptar-la.

Com que no tinc l'honor de formar part del cercle de les seves amistats i no sabria com posar-me en contacte amb vostè, se m'ha acudit de dipositar la meva contribució aquí mateix. Així que tingui una estona, li escanejo l'altra cara i vostè se les imprimeix, en fa les còpies que li semblin oportunes i ja sap, "si cola, cola". Si les Nostres Molt Honorables Institucions li van atorgar la Creu de Sant Jordi, imagino que la digníssima peixetera on vostè tingui per costum comprar el llucet no dubtarà a acceptar-li aquesta moneda.

Per altra banda, jo no la tornaria, la Creu de Sant Jordi. Quan la hi van concedir -i li demano disculpes si m'excedeixo en l'ús dels vulgarismes- vostè ja tenia més cara que cul. I no havent canviat la circumstància, no veig per què ara hauria de retornar tan distingida distinció. En tot cas, el molt digne tribunal que el va considerar mereixedor d'afegir-se a la gernació a qui pengen la medalla potser hauria de disculpar-se per la seva escassa perspicàcia. Em sembla més enraonat.

Amb tot, tampoc no crec que hàgim de fer massa escarafalls. Tres, quatre, cinc milions més o menys... què li fa? Vivim en un país en què potinegem més en el disbarat que en la decència, i això, si em permet, dóna alegria i ens fa feliços. Fullejar un diari o asseure's una estona davant del televisor ens amaneix un espectacle que si el consideréssim amb una mica de sentit comú ens hauria de convidar a demanar l'exili perpetu a alguna d'aquestes nebuloses exòtiques on diuen els entesos que pot ser que hi hagi vida intel·ligent. I malgrat tot seguim aquí, embadalint-nos en les brosses dels ulls aliens i considerant les bigues que sobresurten dels nostres com un detall de bon gust i d'elegància.

I res més, només tenia ganes de fer-li arribar les meves més cordials salutacions i animar-lo a seguir endavant, en la seguretat que arribat el cas trobarà alguna altra butxaca per escurar.

Atentament,

Eumolp

diumenge, 13 de setembre del 2009

Parada, fonda i una mica de Kavafis

Com que tinc la sensació que s'acosten temps de sequera per allò de les urgències i de les importàncies, que deia l'amiga Mafalda, ho farem breu, amb dibuixet i paraules manllevades:

VEUS

Veus ideals, veus estimades
dels qui moriren o dels qui ja són
perduts per a nosaltres com els morts.

De vegades ens parlen entre els somnis;
de vegades en mig d'un pensament
les sent el cervell.

I amb el so que elles fan, per un instant ens tornen
ressons de la primera poesia
de la nostra vida -
com, de nit, una música llunyana que s'apaga.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Circumstàncies

....mentre els carrers mantinguin una quadrícula immutable, puc sentir Montand amb una certa tranquil·litat d’esperit, sobrevolar graelles sense carbons i rostir-m’hi amb un posat que faria somriure Alfred de Musset, que va tirar per la banda dels diminutius italianitzants, perquè sabia que tant li fa si la Mila fa midó. Nosaltres seguirem instal·lats en la dolça immobilitat de veure-les venir mentre ens les van posant aquí, ja que el nostre sastre desconeix l’art de la butxaca. I és literalment perfecte, perquè el que cal és viatjar lleuger d’equipatge per no anar des d’enlloc fins a on mai no se sap, la millor destinació per a qualsevol contundent animal de costums com ara jo, que jugo a desmentir el tòpic dels grans horitzons siguin d’aigua, o de sorra, a cavall o en barca... que si vas a mirar sempre podem amanir-nos naufragis de gran resultat sense trencar la closca...

...i emergir amb un posat indiferent a tot allò que discorri a pas de puça per la pell de la realitat...

...com ha de ser, que ho van dir els profetes, consta als llibres i va cremar a Alexandria...

divendres, 11 de setembre del 2009

dilluns, 7 de setembre del 2009

Suggeriment

Com que vaig veient que la cosa de les consultes populars va donant de si i surten pegues i discussions, per allò d'aportar el meu granet de sorra se m'ha acudit que potser aniria bé fer una prèvia que es podria plantejar en aquests termes:



Qui sap, potser animaria la cosa...

diumenge, 6 de setembre del 2009

Curiositats


Gaietà Vidal i Valenciano, advocat i doctor en filosofia i lletres, fou catedràtic de Geografia Històrica d'Espanya a la Universitat de Barcelona.

Va participar en els Jocs Florals i en va ser mantenidor el 1867. Publicà reculls de narracions i novel·les, de les quals la que ha deixat més petja és La vida en lo camp, del 1867.

El 1878 va editar, acompanyada de comentaris crítics i literaris, la traducció de la Divina Comèdia feta el 1429 per Andreu Febrer.

Però si el trec a la fresca és per una bonica obra que no voldria que s'oblidés: Los grandes inventos puestos al alcance de los niños. Si mai la teniu a l'abast, llegiu-la. En aquests temps en què les aules sotsobren en un mar de bits i estan tènuement il·luminades per la llum blava de les pantalles, una mica de nostàlgia no està de més. A banda que la dedicatòria del volum és una delícia:


A los señoritos

MANUEL, ALEJO Y CARLOS

VIDAL-CUADRAS Y VILLAVECHIA

Aceptad, queridos niños, este

libro, como cariñoso recuerdo

del amigo: como tributo de

estima del profesor.

Ja és ben veritat que en matèria de pedagogia selecta no hi ha res de més bonic que l’amor i la genuflexió.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Figuracions




En matèria de persianes,
les millors, les venecianes:
s'hi perfilen bells fantasmes
que ens acompanyen benignes,
i fins ens regalen psalmes
i algunes danses molt dignes.

divendres, 4 de setembre del 2009

Plou

Il pleure dans mon coeur

Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison
Dans ce coeur qui s'écoeure.
Quoi ! nulle trahison ?...
Ce deuil est sans raison.

C'est bien la pire peine
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon coeur a tant de peine !

això escrivia un tal verlaine, i no m'estranya perquè l'home era de la molla fluixa i ja fa temps que cria malves, qui sap si a un cementiri marí, de visita a can valéry

jo, que en qüestió de cementiris, tant me fa que els llepin les ones com que se'ls mengi l'asfalt, em limito a constatar que plou

i que m'agrada que plogui, bàsicament perquè estic arreceradet i ja feia temps que els àngels practicaven una continència que bé és mereixeria una consulta a algun nefròleg desvagat

però, és clar, en matèria d'àngels no hi posaré cullerada perquè encara hauria d'acabar opinant sobre quin sexe gasten

i en matèries íntimes, que cadascú se les compongui com bonament pugui

fins i tot els àngels

dijous, 3 de setembre del 2009

Referèdums i cagallons

Segons que sembla l'advocacia de l'estat ha incoat accions per evitar que es porti a terme el referèndum arenyenc i se n'ha sortit: els locals municipals poden hostatjar berenars de germanor, però no urnes (no sé si les funeràries hi estan incloses).

Gràcies siguin donades a tan bella iniciativa i a les conseqüències que se'n deriven.

Si les altes institucions apreten les galtes perquè sembla que se'ls afluixa el ventre i volen conservar les calces impol·lutes, a mi ja em va bé: ara convé que les iniciatives es multipliquin i que fins els presidents d'escala cridin els propietaris a passar per les urnes.

Jo, si cal, aniré a votar encara que m'hagi de desplaçar a cinc minuts del meu cau.

Qui em coneix, ja sap l'ardidesa de la decisió que proclamo.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Xafogor

El meu costum de viure de part de dintre m'estalvia haver de suportar temperatures que ultrapassin la humana mesura. Hi ha moments, però, que empès per fats perseguidors no em queda altre remei que emergir a la superfície i confondre'm amb la resta de mortals.

Una de les sensacions més horripilants que aquestes ocasions em deparen és la d'estar-me dret a una andana del ferrocarril metropolità entomant un bany maria que em transporta a un dels misteris més recòndits de la meva ja molt llunyana infantesa.

De fet, la primera notícia que vaig tenir que la meva comunicació amb els altres seria difícil va ser la meva incapacitat per assimilar el concepte de xafogor. El pervers encreuament de les humitats amb les temperatures escapava a la meva modesta capacitat de comprensió infantil. Els grans, esbufegats, es queixaven de la xafogor, però jo no podia desxifrar el misteri que la revolta contra un termòmetre exigís integrar un concepte que el senyor Mecuri ignorava.

Probablement per aquesta incapacitat d'assimilar els matisos dels grans vaig decidir des de ben d'hora recloure'm en un món que jo pogués controlar i des d'aleshores que he practicat un ventall de desconnexions diverses amb l'entorn que m'han permès de circular sense massa estridències pels sempre complexos itineraris de la realitat circumdant.

Però cal que sigui honest i reconegui que l'inevitable creixement de la meva capacitat de percepció ha encaixat en el meu repertori de vivències el concepte xafogor. La qual cosa no m'estalvia el patiment, però em dóna la satisfacció de poder posar-li un nom.

Cosa que, si em permeteu l'expansió, és una reconsagrada putada còsmica.