divendres, 4 de setembre del 2009

Plou

Il pleure dans mon coeur

Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison
Dans ce coeur qui s'écoeure.
Quoi ! nulle trahison ?...
Ce deuil est sans raison.

C'est bien la pire peine
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon coeur a tant de peine !

això escrivia un tal verlaine, i no m'estranya perquè l'home era de la molla fluixa i ja fa temps que cria malves, qui sap si a un cementiri marí, de visita a can valéry

jo, que en qüestió de cementiris, tant me fa que els llepin les ones com que se'ls mengi l'asfalt, em limito a constatar que plou

i que m'agrada que plogui, bàsicament perquè estic arreceradet i ja feia temps que els àngels practicaven una continència que bé és mereixeria una consulta a algun nefròleg desvagat

però, és clar, en matèria d'àngels no hi posaré cullerada perquè encara hauria d'acabar opinant sobre quin sexe gasten

i en matèries íntimes, que cadascú se les compongui com bonament pugui

fins i tot els àngels

3 comentaris:

Clidice ha dit...

a mi, que m'agrada córrer sota la pluja, m'acabeu d'estroncar la gaubança amb aquesta imatge mingitòria, per molt àngels que siguin. Ai!

Eumolp ha dit...

Córrer?? Sota la pluja?? Valga'm Sant Antoni gloriós!!!!
Sabent-ho, però, tindré més cura en les meves apel·lacions celestials i em mantindré en l'estricta observança del meu ateisme militant. Excuses em sien concedides.

Clidice ha dit...

Us excuso del vostre excès imaginatiu. En tot cas, i per si de cas, m'imaginaré que són querubins, amb deposicions uretrals neutres i sense toxines, derivades de la seva condició :)