dilluns, 29 de novembre del 2010

Kavafis

Pàgina 189, per exemple:

DINS DEL MATEIX ESPAI

Voltant de casa, de centres, de barri,
que miro i per on giro i rodo; anys i anys.

Us he creat en mig d'alegria i en mig de penes;
amb tantes circumstàncies, amb tantes, tantes coses.

I t'has tornat sensació tot plegat, per a mi.

divendres, 26 de novembre del 2010

Hemoglobina històrica

Una possible variació sobre l'origen de les barres:

Sí, ja sé que n'hi ha massa...

Però entre la sang i la música, encara no tinc dubtes.

...o potser sí?

dilluns, 22 de novembre del 2010

Accents

Perdolet, dit així, sense com ni per què, fa pensar en un nen eixerit, galtarodó i caravermell. I una mica trapella. I fins i tot un punt murri.

(Dono per fet que l'heu llegit com a paraula aguda i -si sou del dialecte central- amb la neutralització corresponent de la o, i amb la e oberta, com pertoca. Però s'admeten variants, ara no ens farem els centralistes.)

Només cal desplaçar l'accent, allargar la o i fer-la tancada, i tancar també la e, i el nen que saltironejava se'ns transmuda:

perdolet - doluit - 2 impers: fer molt de mal, afligir-se, lamentar-se molt.

I és que no hi ha com anar a un diccionari llatí per trobar la crua realitat que s'amaga sota la vana aparença de les coses.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Parèntesi

diumenge, 14 de novembre del 2010

L'home del peix


L'home del peix navega només per mars interiors. Un matí va capbussar-se i va notar una pessigolla a l'orella. No en va fer cas, però amb el pas dels dies el crani se li omplia d'ecos estranys, potser cants de sirena. Per sort o per desgràcia ell s'havia lligat al pal major i no es deixava portar per res. Només es delia per tornar a casa i no estava per cabòries. Uns certs ressons de velles lectures li recomanaven a més no prestar atenció a melodies sempre inintel·ligibles. I així va seguir, ignorant l'hoste que emergia. Ara el tragina amb una certa angúnia, però amb posat indiferent. Quan es creua amb els coneguts, els saluda i passa de llarg. Sap que murmuren i s'interroguen sobre l'estrany fenomen. S'ha anat quedant més sol que no estava, però això no l'atabala: l'home del peix només navega per mars interiors.

I ara ho fa en companyia: la seva mort serà de sal. Un dia clar, al pic de migdia.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Eleccions



S'acosten les eleccions
temps de festa i alegria.
Els qui aspiren als escons
treuen pit: qui no ho faria?

Si escolteu els candidats,
tots diran belles paraules.
Per a uns grans veritats,
altres les prendreu per faules.

L'Artur Mas hi és a tocar,
en Montilla no es refia,
Puigcercós no ho té gens clar,
l'Herrera fa cara pia.

La Camacho brama fort,
en Rivera va de tort
i en Laporta posa un "pero"
a l'opció d'en Carretero.

Tot plegat fa molta gràcia.
Visca el dia vint-i-vuit!
Quan ja tot serà ben cuit,
que sigui lo que a Déu plàcia...

divendres, 12 de novembre del 2010

Dialèctica

TESI

A la cerimònia de consagració de la Sagrada Família, unes monges s'encarreguen d'endreçar l'altar i d'eixugar els regalims de la unció.

L'opinió pública i publicada se n'exclama: l'Església ha ensenyat el llautó i s'ha de criticar i denunciar el paper assignat a la dona (a l'alçada del betum, com acredita la fotografia) dins d'aquesta baluerna obsoleta. Si anem oferint aquests models cavernícoles, ho tenim ben pelut (en la cosa de la igualtat i de la dignitat de la dona, s'entén).


ANTÍTESI

Se celebra la desfilada de Victoria's Secret. Informatius i premsa en van plens: imatges i comentaris admiratius. Ni un bri de circumspecció. Somriures còmplices de locutors i locutores. Baves a dojo.


SÍNTESI

En ocasió d'alguna propera cerimònia en què calgui fer una mica d'endreça, potser convindria que l'Església es posés al dia. Si més no en les aparences:




A veure si hi ha sort.

dimecres, 10 de novembre del 2010

NIC

Si no vaig mal informat aquest dies paren per la bonica ciutat de Barcelona els bonics representants del bonic Cirque du Soleil.

Tanta boniquesa m'embafa, la veritat.

A mi, els saltimbanquis solars em fan venir com ois. Amb tot, em vaig deixar arrossegar fa uns anys i vaig presenciar amb un posat elegant i admiratiu l'ínsipid repertori d'aquesta mena de circ asèptic, dissenyat per a petits burgesos amb ínfules de cultura popular sofisticada. Però em tiren més les crostes d'elefants que llagrimegen i el recompte sistemàtic de costelles de lleons decrèpits i mal alimentats.

De fet, cadascú és cadascú i malgrat tot el sol s'entesta a treure el nas cada dia.

Tot plegat deu venir que quan era petit distreia les meves solituds amb la tecnologia punta del cine NIC. No aconseguia esborrar l'avorriment, és clar. Però a ulls dels qui s'entestaven a pensar que ja m'entretenia, la mecànica disciplina amb què feia girar la maneta i les estones que hi esmerçava els produïa un gran alleujament.

Conservo, degudament arrenglerades i entomant la pols del silenci, la trentena de pel·lícules que feia desfilar davant dels meus ulls absents. La que encapçala aquestes paraules em remet a paisatges convenientment oblidats.

Avui, però, m'ha vingut bé de rescatar-ne una del pou de la memòria.

Perquè sí, que tampoc no cal adduir raons més sofisticades.

dimarts, 9 de novembre del 2010

T.I.C.

divendres, 5 de novembre del 2010

Duos habet et bene pendentes

Si la wikipedia no menteix (i espero que no faci, jo confio cegament en aquest pilar de la cultura occidental) el lamentable episodi protagonitzat per la Papessa Joana va introduir un amè costum en la cort pontifícia: per garantir la virilitat del Papa electe, un eclesiàstic s'encarregava d'examinar manualment els atributs sexuals del nou pontífex a través d'una cadira convenientment foradada. Un cop certificada la masculinitat pontifícia, exclamava: "Duos habet et bene pendentes".

I allà va que trona!

Tot i el caràcter llegendari d'aquesta esbarjosa manipulació (especialment esbarjosa, no cal dir-ho, per a l'aspirant a la trona de Sant Pere), trobo que té tant d'encant que si no es fa, caldria convertir el ritual en obligatori i -ja sé que és difícil, però de més verdes en maduren- d'obligada retransmissió per tots els canals de televisió disponibles. Tinc la sospita que despertaria gran expectació i que els ingressos per publicitat que generaria omplirien a vessar les arques d'aquest petit Estat que d'aquí unes hores ens cedirà per unes ídem el seu gentil cap d'ídem. (Passeu-me l'ídem, és per evitar repeticions.)

Si sou de mena tafanera i no estàveu al cas dels avatars de la Papessa Joana i si la cotilla de la wikipedia us estreny la neurona, permeteu-me recomanar-vos la novel·la d'Emmanuel Royidis sobre la vida i miracles de la dona-papa. Lawrence Durrel en va fer una traducció i adaptació (1954). Estela Canto la va passar al castellà i Edhasa la va publicar (1977).

Passareu una bona estona. Tant o més bona que la que farà tremolar les carns de la feligresia durant les dues o tres hores que en Benet XVI consagrarà la nostra Basílica a mig coure.

Que hi hagi sort.

P.S. Que consti que a mi em sembla estupend que vingui en Benet i que la Sagrada Família sigui consagrada amb tots els ets i tots els uts. L'únic que em preocupa és saber si, tractant-se d'un temple expiatori que costa una mica d'acabar, estem expiats del tot gràcies a l'actuació del Papa, anem a mig expiar o -perdoneu-me la gosadia- a aquesta mena de cafarnaüm en què ens entretenim a convertir Barcelona, no hi ha Déu que l'expiï.