diumenge, 29 de novembre del 2009
Més Villon, amb unes gotes d'Espriu
dissabte, 28 de novembre del 2009
Si ho diu Ell...
divendres, 27 de novembre del 2009
Adéu, Espanya!
dimecres, 25 de novembre del 2009
Calendaris
diumenge, 22 de novembre del 2009
Remenant la brossa
No aspirava a més. No demanava res més.
Aquell matí de juliol s’entretenia esclafant formigues amb l’ungla del polze. Quan havia començat la invasió, havia estat sospesant la possibilitat de sacsejar el ossos fins a les drogues per firar-se un verí prou contundent que l’alliberés d’aquells hostes impertinents. Els genocidis, però, li tocaven la fibra i havia abandonat la dèria de l’extermini massiu per la contracció a la disciplina de la mort artesanal. Crueltat per crueltat, aquesta li semblava més equitativa: una per una, l’eliminació de les formigues se li presentava com a més digna i a més li oferia una sortida prou airosa a l’eterna digestió de les hores que costava de tirar coll avall.
El dring impertinent del telèfon va estalviar la vida a un exemplar laboriós que traginava una molla rància. Ja se sap que els designis dels déus són sempre inescrutables i potser aquesta anava per formiga del mes. Quan el seu retrat groguegés en el record dels seus descendents i l’efemèride es comentés en el sopar d’algun hivern especialment rúfol, ningú no recordaria l’oportuna intervenció de Graham Bell. Però ja se sap que les formigues són uns insectes curts de memòria i especialment desagraïts.
M.K. va allargar el braç, va despenjar l’auricular i va grunyir:
-Daver a l’aparell.
-Encara no t’has mort del tot?
-Faig el que puc, però no hi ha déu. Paciència, que tot arriba.
Va ser cosa de quatre renecs i algun mecàgum i ja havia lligat la feina. Joc de poques taules: es tractava de seguir una paia i deixar ben establert que cardava pels descosits en hores de feina -les del marit, s’entén. Coses d’advocats, divorcis i reclamacions de béns. Si anem a mirar, sort en tenia dels contractes legals establerts en un terreny tan llefiscós com el de l’exclusivitat dels baixos. Si hagués estat donat a les reflexions filosòfiques potser se li hauria acudit de treure punta a l’afer, però com que era home poc amic de remenar el cervell, tant li fotia que això d’alguns matrimonis seguís establert sobre unes bases tan estúpides com les que consideraven les parts nobles de la parenta un vedat de caça. Mentre durés la broma, però, ell s’hi guanyava les garrofes. L’advocat del paio estava disposat a esquitxar calerons si ell li emmarcava en quatre colors i paper satinat la prova del delicte: amb la certificació de les banyes en paper couché el client s’estalviava molta i molta pasta. I si no, per què signaven convenis matrimonials i no es llegien la lletra menuda?
La conversa telefònica i la vida d’una formiga despistada van acabar alhora. M.K. Daver es va eixugar les miques als faldons d’una camisa color de gos com fuig, es va aixecar tan a poc a poc com va poder, es va burxar el nas, va badallar sorollosament i va començar a posar-se en marxa.
I va ser just en aquell moment que el bon déu dels amants clandestins va decidir concedir-los una pròrroga i va fer esclatar la caldera de l'edifici. I amb ell va volar pels aires en Mort K. Daver, estellat en tants de bocins que ni el més pacient del forenses assajaria mai una reconstrucció inútil i evidentment supèrflua.
Coses de l’atzar i de la divina providència.
dissabte, 21 de novembre del 2009
Petit conte idiota (15)
L’homenet vivia pendent del telèfon. Esperava amb impacient resignació la trucada que no arribava mai. Per por de no ser-hi quan es produís, no sortia de casa. Tampoc no podia, és clar, trucar: sabia de cert que si ho feia, el senyal de comunicar dissuadiria l’altre de tornar-ho a intentar. Així va disciplinar les seves hores i va anar envellint en el silenci. No va ser fins que va expirar, un dissabte a quarts de dotze, que el dring insistent del timbre va esqueixar la nit. Amb tota evidència, no va fer el més mínim gest d’agafar l’auricular. Els morts, de vegades, gasten uns fums que no s’acaben d’entendre.
dimecres, 18 de novembre del 2009
Sor Mariana
dimarts, 17 de novembre del 2009
Brossa
diumenge, 15 de novembre del 2009
De París, misses, traïcions i llengua d'oc
divendres, 13 de novembre del 2009
Cofurna (racó poètic)
dimarts, 10 de novembre del 2009
Actualitat de Jordi de Sant Jordi
diumenge, 8 de novembre del 2009
Thales de Milet
Si dues rectes concurrents són tallades per un sistema de rectes, aleshores aquestes són paral·leles si, i només si, els segments determinats a les rectes concurrents són proporcionals.
Si les enciclopèdies aquestes que ens permeten dissimular les nostres ignoràncies no menteixen, aquest és un dels teoremes de Thales.
Aquest matí m'he llevat amb el joni de marres al cap. Podria explicar per què, però no ho faré de cap manera: he de ser fidel a la meva pretesa inintel·ligibilitat i, a més, la presència del filòsof i matemàtic a les meves cabòries matinals és tan transparent que justificar-la seria ociós.
Crec que deuria tenir 14 o 15 anys quan vaig fer coneixença amb el teorema en qüestió. No sabria dir ara si ho dec a la senyora Arnaldos o al senyor Congost. Tant l'una com l'altre van fer digníssims esforços perquè la matemàtica travessés la infranquejable barrera que el meu cervell li oposava. No se'n van sortir. La senyora Tarrida va seu un pèl més afortunada: jo havia arribat ja als 16 anyets i, tot i seguir sense entendre gran cosa, vaig intuir per primera vegada que allò de les matemàtiques tenia alguna aplicació pràctica, i em vaig divertir. Cal que reconegui també que en el descobriment d'aquesta part lúdica em va ajudar força el tarannà un pèl histriònic de la professora i la manera com xuclava àvidament els Ducados que consumia mentre passejava entre nosaltres i feia les seves explicacions.
La vessant filosòfica del personatge em deuria arribar també en algun moment d'aquells anys, perduda en algun racó dels fastuosos quadres sinòptics amb què ens il·lustrava la senyora Tineo. Però també és cert que, més enllà del nom, he arribat fins avui sense saber massa cosa del filòsof i matemàtic en qüestió.
Aquesta és la trista realitat de la meva escarransida cultura: un arxipèlag dispers que punteja la vastitud oceànica de les meves ignoràncies.
Això no obsta però perquè avui em senti particularment feliç de poder parlar de Thales. Els moments durant els quals va concedir-me ahir el seu aixpoluc ja els tinc endreçats al rengle dels que m'ajuden a tirar endavant i a contemplar la meva vida amb un somriure.
I així ho dic. Perquè vull i puc. I perquè consti en acta.