dijous, 31 de maig del 2007

Fossa


Si non è vero è ben trovato: hi ha monjos que de matí de matinet se'n van cap al seu petit cementiri amable (plausiblement entre silencis i lleganyes) i extreuen una palada de la que serà, anys a venir, la seva tomba. Memento mori, vaja.
La veritat és que no sabria dir com m'ha pervingut aquesta història. Ni si té cap rigor o fonament. Però, amb tota evidència, m'és ben igual. M'agrada perquè una activitat d'aquesta mena em sembla enraonada, previsora i particularment generosa: arribat el moment, què no agrairan més els germans supervivents que no haver-se d'esllomar a comptes d'una mort aliena?
Les desaparicions es poden escenificar de moltes maneres. Com les resurreccions, tot s'ha de dir.
Jo no oblidaré mai com ressuscitava Llàtzer a Olesa de Montserrat als anys 60: impulsat per un ressort potser massa potent, el resurrecte fimbrejava uns instants abans de poder caminar i satisfer l'ordre divinal. L'esglai que em va produir i la inevitale conclusió d'exagerada desmesura van començar a sotscavar la meva fe incipient i trontolladissa. Les conseqüències, era previsible, han estat desastroses per mantenir-me als rengles de la fe vertadera.
Per tot això i alguna cosa més, he decidit llançar-me de cap a la tomba i tornar-ne a emergir seguint un estil més quiet. Si vinc a mirar, l'avantatge de tocar fons és que només ens queda una direcció possible.
I és la que vull emprendre: net de cor i lleuger d'equipatge. Conservant l'essencial i abandonant el que em destorba.
Perquè toca i és el que cal.
I perquè avui és 31. De maig. Dia de festa.

dimecres, 30 de maig del 2007

Baules

1. Josep Pla explica que el dia que va menjar espàrrecs, quan orinava, va entendre la llei de la causalitat. Impecable.
2. Qui ha fet aquest descobriment pot arribar a ser un gran jugador de billar. O un perfecte idiota.
3. La idiòcia no és més que una condició. Perversions del llenguatge.
4. Blasmem qui usa subnormal com un insult, però assumim idiota. Flaca memòria o pura ignorància.
5. Els beocis ja no han de patir, però els atenencs, pagats de si mateixos, els havien penjat la llufa. Menys memòria, més ignorància.
6. La innocència és perversa? Com un do, és una benedicció; com un interès, fugiu-ne com de la pesta.
7. Tot el que ens és donat és una propina de la divina providència. (També és de Pla.)
8. El meu ateisme és sòlid, impecable, de pedra picada. Convenient. Còmode. Però m'hi cap la Divina Providència.
9. "En la renúncia hi ha la felicitat", G.T. dixit. Any 73. Tinc bona memòria.
10. Els aprenentatges són personals i intransferibles. Com les pedres, les ensopegades i les obstinacions.
11. Autocita: "Em sóc i em sé hoste cruel". La crueltat té la virtut del bisturí.
12. Podem disseccionar una granota: cloroform, tisores, agulles, bisturí, una mica d'estómac. El cor és menut i batega.
13. El cor, un múscul important però molt rutinari. Els cobriments, les taquicàrdies i algun encongiment ens l'han tornat metafòric.
Jo, però, pledejo a favor del cervell. Té prou revolts per poder-s'hi perdre.

dimarts, 29 de maig del 2007

Mirades

Mirar no vol dir veure-hi. Arribar a aquesta conclusió sovint no és fàcil.
Veure-hi no sempre és agradable.
Negar-se a mirar és simplement estúpid.
Estar disposats a aconseguir que allò que mirem és el que volem veure, el que cal que veiem, pot ser en determinats moments higiènic i necessari.

Il·lustres miradors hi han perdut la vista. Però no és bo anar com els ases amb els ventalls i el ronsal.

Per molt que ens agradin les garrofes.

dissabte, 26 de maig del 2007

De truites i ous

Tots volem que ens estimin. Vaja, així d'entrada, gosaria dir que aquesta és una afirmació incontrovertible.
Però també es dóna el cas que no es poden fer truites sense trencar els ous. Una altra afirmació que em sembla fora de discussió.
I també hi ha els ulls de poll, és clar. Trepitjar-los és inevitable? Aquí ja no sé si me les hec amb un universal o si el funambulisme és una alternativa plausible per esquivar contactes potencialment dolorosos.
Em palpo l'esquena i no em sé trobar les ales. El mirall no em retopa cap aurèola i si miro cap avall no hi veig cap núvol de cotó fluix. Però tampoc no em segueix cap cua i em sembla que em podria posar un barret sense enfarfecs cornis.
Hauré finalment d'assumir la meva condició simplement humana?
Quin terrible desconcert!

divendres, 25 de maig del 2007

Ludus


Posem que parlo sovint de la mort. Posem que tinc una tirada al macabre. Posem que sóc perfectament capaç de fer compatibles el meu amor a la carn i la meva passió pels ossos. Posem que parlo de mi.
De qui parlar, si no? En una de les moltes caricatures que m'agrada de fer del que sóc -o potser fingeixo- em declaro encantat d'haver-me conegut. "Si jo no m'estimo, qui ho farà?" I, feta la pregunta, sempre em queda el corcó de pensar que l'altre (sempre hi ha un altre ni que sigui jo mateix) pot acabar creient-se que és veritat.
Posats en aquesta tesitura convé que puntualitzi que mai no m'he agenollat davant meu i m'he promès amor etern, per molt que no em puc estar de reconèixer que m'hauré de traginar fins a la tomba. Diguem, en tot cas, que he arribat a un discret pacte de convivència entre jo i mi mateix i que estic resignat a considerar-me com l'únic company de viatge de qui no em desempallegaria ni volent-ho.
M'esveren el crits, els clams i els esgarips. Per aquest orde i gradació. I sóc fervent partidari d'allò que algú va dir, que l'important és d'arribar al final -enlloc, ara no fotem- però sense moure fressa. Si el bon déu ens ha donat celles no és per corrugar-les i no em sembla mala recepta lliscar pel món com els egipcis: de perfil i hieràtics. Amb una mica de sort, ens identificaran com a jeroglífics i renunciaran a entendre'ns.
Que el destí en estalviï el nostre Champollion de torn. Hi ha qui persevera en aquesta comesa i s'entesta a desxifrar el que no s'ho val, car sempre és millor el misteri que l'evidència de la banalitat.
Amb aquestes quatre veritats mal apreses vaig transitant per la vida. I no sense petits plaers, molts dels quals vénen d'aquests cementiris de butxaca que en diem llibres. Us en regalo una mostra. Si heu tingut la paciència d'arribar fins a aquí, us la teniu ben merescuda:
Encara
Deixa'm mirar-te als ulls i submergir-me
en la fosca i lenta fantasia
de veure't despullada a uns altres braços.
No són coses de vells. Ni desviacions.
És el pinyol rogenc, negrós i dur
del préssec que, afamat, ja m'he menjat
però que encara escuro dins la boca
consevant la dolçor del teu amor.
Ho ha escrit Joan Margarit, i ho podreu trobar a la pàgina 75 del seu últim llibre publicat: Casa de Misericòrdia.

dijous, 24 de maig del 2007

Posant fil a l'agulla

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Jordi de Sant Jordi, que la sabia molt llarga, va escriure aquestes paraules des de la cel·la per veure si algú esquitxava els calerons que calia per retornar-lo a aquesta estranya entelèquia que anomenem llibertat. Jo tinc sempre la butxaca escurada -faltaria més- però no dubto que forfollaria per tots el racons plens de borra per contribuir a tan digna comesa.
D'altra banda, el poeta de nom monòton va tenir la desgràcia i alhora l'encert de traspassar jove. Parlo de memòria, però no li faig més de vint-i-cinc anys quan va lliurar la seva ànima a Déu. Això, ultra més avantatges que ara m'estaré de llistar, el va deixar en mans de la posteritat sense enllardufar els encerts aconseguits amb excrecències que podem suposar de menys envergadura. I, cosa no gens negligible, ha deixat a disposició d'Ausias March la indiscutible glòria de ser el primer poeta extens i d'obra escrita a edat madura que ocupa sense discussió ni remissió posssible el panteó dels nostres literats il·lustres.
Jo, que tinc una certa vocació de reductor de caps (de bon de veres que hauria fet un gran paper als rengles d'alguna tribu amazònica) no m'estic de dir que el simple sintagma adjectival amb què arrenca la impagable estrofa que utilitzo de pretext val per si mateixa totes les pessetes del món: "Desert d'amics"... Chapeau, mestre Jordi. No es pot dir més en menys paraules.
El que ja no tinc massa clar és si l'estat en qüestió s'ha de veure com un càstig o com un premi.
Però escatir tan envitricollat dilema valdria tota una altra parida que ara ja no estic en condicions de destil·lar.

dimecres, 16 de maig del 2007

Roda

els camins del senyor són inescrutables i potser foscos i aleshores avancem a les palpentes o fent tentines o no avancem i obstinadament ens retrobem al punt de partida i és aleshores que ens descobrim concèntrics i ens diem que bé que bé o potser quina meravella o no ens diem res perquè som amants del soliloqui i ja ens tenim massa vistos i recordem sísif i xiulem el seu nom entre dents i pedres al fetge i això ens remet a tàntal i correm a posar-hi una mica d'alcohol per veure si es conserva millor o l'àguila se'ns proclama etílica i ja no insisteix tot fent tomballons per un cel que imaginem blavíssim i sense cap núvol que en diuen un cel ras i si fa un punt de fresqueta i és de bon matí just quan clareja doncs mira sí què vols que t'hi digui hi fa de bon caminar i mentre ho fas et pots perdre en cabòries que potser no duen enlloc però que acompanyen tris-tras tris-tras al ritme de les passes cadència metrònom compàs de dos per dos o sis per quatre o nou per vuit o tres per quatre que això fa un vals i sí per què no que el ballaria encara que fos al preu de trepitjar-ho tot i envermellir i dissimular el fracàs en un somriure entre de demanar perdó i de tu ja ho sabies si venies a compartir espais inhabitats però de festa jo tan poc festós i sempre adust o no que potser no que ja no sé si esquivar miralls perquè sé que no t'hi veuré i jo ja em sé de cor que vol dir de memòria, memòria, memòria
i naufragi
i una mica més de silenci

dimarts, 15 de maig del 2007

Llavors




Els qui tenim la sort de dedicar-nos a aquesta variant de l'art dramàtic que algun despistat en diu docència i que ens entossudim a no abandonar la trinxera, no podem evitar de tant en tant trobar-nos algun especimen que ha sobreviscut a la nostra acció destructora i que, portat per un rampell que no hi ha manera que m'expliqui, se'ns acosta amb un somriure d'orella o a orella i ens exigeix un esforç de reconeixement que, valga'm santa Rita, jo mai no estic en condicions de poder-los oferir.


Amb el temps he desenvolupat una habilitat que a mi mateix m'astora: puc mantenir converses de deu minuts sense deixar traspuar cap sospita que no tinc ni la més remota idea de qui és el pàjaru o la pàjara de torn. És el meu límit. El que passaria al minut onze és encara un gran misteri, però molt em temo que també el sobreviuria amb un esplèndid repertori de piruetes verbals que deixarien el meu interlocutor/a en la més absoluta inòpia de l'escassa petja que ha deixat en els meus circuits de memòria.


Això no vol dir que hagi esborrat tots els records. N'hi ha que perviuen en mi i m'acompanyaran fins a la tomba. Dos exemples.


Un, el d'aquell sant baró que em va explicar com l'havien tombat quan va decidir-se a opositar a enterramorts. Inenarrable! El bon Jan no va aconseguir de tirar amunt una paret de maons i, és clar, el tribunal va comprendre que donar facilitats d'escapada als fantasmes no era de llei i que no podien concedir la plaça a qui no era capaç de segellar amb prou dretura el nínxol de rigor. Ben suspès, els ho he de concedir.


L'altra, la que em va comunicar el seu projecte de futur: estudiar per maquilladora de cadàvers. Una més que plausible sortida laboral que conjuminava la seva vocació artística i el desig d'una feina tranquil·la i sense soroll.


Sí, sí, és clar que també me n'he trobat que són executius estressats, infermeres bondadoses, metges o advocats, empresaris ardits o mares de família convençudes i felices.


Però què voleu, jo sóc com sóc, i només de pensar que alguna engruna de mi ha pogut suscitar les dues vocacions que us he destacat (hagin tingut o no una bona fi) m'omple d'una íntima i impagable satisfacció.

dissabte, 12 de maig del 2007

Teoria del desert

N'hi ha de sorra i n'hi ha de butxaca, plens de silenci o sorollosos, bons per a fugir-hi o temibles per a exiliar-s'hi. Són els deserts que jo freqüento i alterno segons les circumstàncies.
El que ara transito té dues cares. Una me la fabrico amb la paciència del vell manobre que arringlera maons perquè no vol esquerdes i busca salvar-se. L'altra ha vingut a mi perquè tocava, i m'hi passejo amb aire circunspecte.
Ara mateix estic comptant granets de sorra, perquè els meus deserts també tenen forma de rellotge i jo m'instal·lo a frec de la canal per veure com llisca el temps. Hi ha vegades que em pren la temptació de deixar-m'hi engolir. És la crida d'Alícia i el desig de conèixer l'altra cara del mirall.
Però sordejo, deu ser això, o potser que faig com Ulisses i em lligo al pal. I aleshores em pren la consciència de l'arrel i em busco els peus i em descobreixo cactus. Bé, també hi ha Goya, els gos i les bastonades i una rastellera d'imatges que callo però que hi són i m'acompanyen.
El meu desert sóc jo. I m'hi enterro.

divendres, 11 de maig del 2007

Quan jo m'esmerço en una causa justa...

...com en Tell sóc adusta i arrogant. Ja sé, ja sé, he encreuat dues referències que fan de mal conjuminar: la imatge d'una bella senyoreta -com de tant en tant em plau de fer- i unes paraules de Pere Quart fotent-se (no sé si de bon rollo o no, jo diria que no) de la fastuosa vaca cega de Maragall.
Tot plegat, però, joc de poques taules. Si hi ha algú que té la pell prou fina per arrufar el nas perquè la consideració de la difunta de torn em faci venir al cap paraules de vaca, ho té clar. A mi, en això com en tantes altres coses, el que altri pugui pensar em té a la fresca. Pot semblar que no, que sóc considerat, prudent i fins i tot atent, però en el fons del fons res de res. Enganyo, fujo i anguilejo, que és el que em mola.
I a més que mira, que avui m'ha pegat per deixar que les fúries surtin a prendre el sol i s'hi torrin, i m'ajudin a dibuixar la línia precisa que em separa a mi mateix de la resta dels mortals. I si algú gosa trepitjar la ratlla, doncs que vingui el Tom Sawyer i el posi a caldo. Que en algun racó de la meva memòria més remota emmagatzemo tots els mastegots no donats i altres galindaines, i a qui gosi respirar pel bon jesuset que l'obro en canal i el penjo pels budells al ganxo més alt de l'escorxador. Per aquestes.
He dit. I tanco.

dijous, 10 de maig del 2007

Errare felinum est

Si bé és cert que som els gats qui triem els amos i no els amos qui trien els gats, a Bastet poso per testimoni que això no és garantia d'encert!

A fe que em fa una mandra còsmica, però no em queda cap més alternativa que venir a pledejar en favor de la meva privacitat. Què n'heu de fer vosaltres si somnio o deixo de somniar? O de si somnio naps o cols? O xirivies, si em ve de gust.

I, al capdamunt de dalt de tot, va i se me les dóna d'artista i perpetra l'engendre amb què encapçala la deposició que m'ha tret de polleguera.

Doncs se li han acabat les magarrufes, us ho juro. El penso tenir a dieta de ronquets i moixaines fins que li baixin els fums, s'adoni del disbarat que ha comès i em demani perdó. O que li pegui per preparar-me una cassoleta de sardines en escabetx, que mira tu, un també té les seves debilitats.

Fins aleshores, cadascú al seu sarcòfag i Nostro Sinyor en el de tots.


Amén.

dilluns, 7 de maig del 2007

Gat

No sé si us ho creureu, però el meu gat somnia i m'explica els seus somnis. Està una mica amoïnat perquè són un pèl estrafolaris i ell el que voldria són somnis de ratolins o de formatges perfumats. Jo, per aconsolar-lo, li explico els meus (on tampoc no hi ha ratolins ni formatges) i de tant en tant miro de recollir-ne algun amb quatre ratlles benintencionades.
Aquest dibuix li va plaure i el té penjat al capçal de la seva màrfega. Diu que li fa companyia i que li dóna una mena de seguretat de pervivència. Jo no l'entenc massa quan diu això, però ja m'està bé. Deu ser perquè m'afalaga que li agradi i també perquè el meu gat i jo ens assemblem més del que podríem pensar a simple vista.
Li he demanat permís per penjar-lo aquí i m'ho ha concedit no sense una certa reticència. Però li he dit que em feia il·lusió i en el fons no em sabria negar cap caprici.
Si us agrada, bé. Si no, paciència. El meu gat continua somniant i d'alguna futura confidència en pot sortir algun altre dibuix que us plagui més que aquest.
Tot és possible i no se sap mai.

dissabte, 5 de maig del 2007

Projecte d'autoretrat en perspectiva


Pàgina 139

EPÍLEG
Plató, en el Banquet, explica que els éssers humans, en els seus inicis, eren home i dona alhora. Els déus, gelosos de la seva felicitat, els van separar i, a vegades, es tornen a trobar un home i una dona que havien format part del mateix ser. Llavors s'esdevé el que en diem un gran amor. Penso el mateix de les paraules. Quan un vers assoleix de dir-nos el que semblava inefable, és que les paraules han ocupat un lloc que ja havien tingut en l'edat d'or dels llenguatges, d'on van començar a ser desplaçades en episodis com els de Babel, en l'inici d'una llarga destrucció que culminaria en els diccionaris, les acadèmies i altres misèries. A la poesia li ha pertocat d'exercir la nostàlgia per aquella edat d'or en una infinita temptativa per recuperar el sentit i la força de les paraules. La poesia no tractaria, doncs, de la construcció d'espais de la llengua que mai no hagin existit, sinó que en el miracle probabilístic d'un poema hi hauria la reproducció d'un ordre perdut. En aquestes circumstàncies, el lector de poesia té més a veure -fent un paral·lelisme amb la música- amb l'intèrpret que amb els qui s'han de limitar a escoltar un concert. Per això n'hi ha tan pocs, de lectors de poesia, i per això són tan fidels. Els qui han fet l'esforç d'aprendre a interpretar un poema, d'aprendre a escoltar l'odre fonamental de les paraules, han accedit a un món al qual difícilment renunciaran.
No és ben bé la pàgina 139, que aquesta és pàgina blanca, què hi farem, però hi queda ben a prop i no ens discutirem ara per una pàgina de menys.
Tampoc no és ben bé el libre que llegeixo, podríem dir que és un llibre que sovintejo.
Tampoc no convidaré ningú altre a afegir-se a la roda, els ectoplasmes ja les tenim aquestes limitacions.
Però no podia passar per alt la incitació i deixar de donar-li complida satisfacció.
Ni que sigui tard, a deshora i amb un excés de llicències.
P.S. L'Epíleg en qüestió és a la pàgina 138 del llibre de Joan Margarit, Els primers freds. Poesia 1975-1995.

divendres, 4 de maig del 2007

Botànica elemental

En qüestió de fulles, com en tot, n'hi ha que es conformen a gronxar-se a la branca que els pertoca i n'hi ha que s'arrisquen a descobrir territoris més amens per a tenir-hi un bon passament.
Poc introspectiu com sóc i escassament donat a considerar-me matèria d'observació, ara mateix em posaríeu en un compromís si em forcéssiu a arringlerar-me en una de les dues possibilitats.
Vista, però, la proposta de la senyoreta de torn, crec que no em costaria massa escriure una discreta apologia de la fulla viatgera.