Si non è vero è ben trovato: hi ha monjos que de matí de matinet se'n van cap al seu petit cementiri amable (plausiblement entre silencis i lleganyes) i extreuen una palada de la que serà, anys a venir, la seva tomba. Memento mori, vaja.
La veritat és que no sabria dir com m'ha pervingut aquesta història. Ni si té cap rigor o fonament. Però, amb tota evidència, m'és ben igual. M'agrada perquè una activitat d'aquesta mena em sembla enraonada, previsora i particularment generosa: arribat el moment, què no agrairan més els germans supervivents que no haver-se d'esllomar a comptes d'una mort aliena?
Les desaparicions es poden escenificar de moltes maneres. Com les resurreccions, tot s'ha de dir.
Jo no oblidaré mai com ressuscitava Llàtzer a Olesa de Montserrat als anys 60: impulsat per un ressort potser massa potent, el resurrecte fimbrejava uns instants abans de poder caminar i satisfer l'ordre divinal. L'esglai que em va produir i la inevitale conclusió d'exagerada desmesura van començar a sotscavar la meva fe incipient i trontolladissa. Les conseqüències, era previsible, han estat desastroses per mantenir-me als rengles de la fe vertadera.
Per tot això i alguna cosa més, he decidit llançar-me de cap a la tomba i tornar-ne a emergir seguint un estil més quiet. Si vinc a mirar, l'avantatge de tocar fons és que només ens queda una direcció possible.
I és la que vull emprendre: net de cor i lleuger d'equipatge. Conservant l'essencial i abandonant el que em destorba.
Perquè toca i és el que cal.
I perquè avui és 31. De maig. Dia de festa.