Ludus

Posem que parlo sovint de la mort. Posem que tinc una tirada al macabre. Posem que sóc perfectament capaç de fer compatibles el meu amor a la carn i la meva passió pels ossos. Posem que parlo de mi.

De qui parlar, si no? En una de les moltes caricatures que m'agrada de fer del que sóc -o potser fingeixo- em declaro encantat d'haver-me conegut. "Si jo no m'estimo, qui ho farà?" I, feta la pregunta, sempre em queda el corcó de pensar que l'altre (sempre hi ha un altre ni que sigui jo mateix) pot acabar creient-se que és veritat.

Posats en aquesta tesitura convé que puntualitzi que mai no m'he agenollat davant meu i m'he promès amor etern, per molt que no em puc estar de reconèixer que m'hauré de traginar fins a la tomba. Diguem, en tot cas, que he arribat a un discret pacte de convivència entre jo i mi mateix i que estic resignat a considerar-me com l'únic company de viatge de qui no em desempallegaria ni volent-ho.

M'esveren el crits, els clams i els esgarips. Per aquest orde i gradació. I sóc fervent partidari d'allò que algú va dir, que l'important és d'arribar al final -enlloc, ara no fotem- però sense moure fressa. Si el bon déu ens ha donat celles no és per corrugar-les i no em sembla mala recepta lliscar pel món com els egipcis: de perfil i hieràtics. Amb una mica de sort, ens identificaran com a jeroglífics i renunciaran a entendre'ns.

Que el destí en estalviï el nostre Champollion de torn. Hi ha qui persevera en aquesta comesa i s'entesta a desxifrar el que no s'ho val, car sempre és millor el misteri que l'evidència de la banalitat.

Amb aquestes quatre veritats mal apreses vaig transitant per la vida. I no sense petits plaers, molts dels quals vénen d'aquests cementiris de butxaca que en diem llibres. Us en regalo una mostra. Si heu tingut la paciència d'arribar fins a aquí, us la teniu ben merescuda:

Encara

Deixa'm mirar-te als ulls i submergir-me

en la fosca i lenta fantasia

de veure't despullada a uns altres braços.

No són coses de vells. Ni desviacions.

És el pinyol rogenc, negrós i dur

del préssec que, afamat, ja m'he menjat

però que encara escuro dins la boca

consevant la dolçor del teu amor.

Ho ha escrit Joan Margarit, i ho podreu trobar a la pàgina 75 del seu últim llibre publicat: Casa de Misericòrdia.