Modos

Sempre he defensat les virtuts de la hipocresia com a la millor eina per a la coexistència social.

Potser em direu que no és una actitud massa franca. I us diré que és cert, però també us diré que què hi hem de fer si ens han parit així. Potser sóc d'aquells que al màxim que arribarà és a pensar-vos fort a la cara el que s'està coent per dintre però que ho tancarà tot en la digna impertorbabilitat de l'Esfinx. I bé, així anem tirant.

És el cas, però, que avui he fregat el límit d'una vida consagrada a l'autodisciplina i a la contenció, i que demà no sortiré als papers perquè algun dimoni de guàrdia vetllava per mi.

Ja em perdonareu, però els àngels els trobo embafosos.

Si els contertulis que em tenien clavat a la cadira haguessin pogut traçar la línia precisa del camí que la meva ment dibuixava entre les seves entranyes i el ganivet amb què he tallat el gelat que hem compartit distesament, probablement haurien comprès que era qüestió de posar els glutis en acció i buscar una nova víctima.

Misàntrop? Potser. O avar del meu temps, que Molière també em serviria de coartada.

Sigui com sigui, dono gràcies que, posats a triar entre els "modos" i la franquesa, encara m'he sabut quedar a la riba tranquil·la.

I que sigui per molts anys.

El meu carrer

El meu carrer és petit. Curt i silenciós. Quan l'enfilo de tornada a casa i veig com es mor al fons penso que és un bon carrer.

M'agrada perquè és vell i està una mica brut.

I perquè hi ha un bar amb una mestressa esplèndida de qui vaig estar lleument enamorat, i un tapisser, i el bar de la cantonada que només obre als vespres, i la botiga de coses de casa que porta la Pilar, una dona forta i generosa, i el fornet, que aviat tancarà perquè a la Rosa no li surten els números, i l'escala, d'on de tant en tant surten l'Eugènia o en Pep i fem petar la xerrada, i el taller del Ramon, que ara s'ha fet taxista, però que obre de tant en tant i hi feineja, i on de vegades hi ha la Pili, la seva dona, i els seus fills, la Cristina, que és un espinguet, i en Gerard, que s'està buscant i espero que un dia es trobi, i el taller del Pepe, que d'ençà que va morir l'Amparo ja no obre a penes.

I també sé que em creuaré amb el senyor Paco, que em saludarà amb afecte i amb la seva veu estrident, i em dirà que ha anat al cementiri i que la troba a faltar tant.

El meu carrer tenia llambordes, però me les van cobrir fa temps d'una catifa d'asfalt que m'estalvia soroll però me'l fa més impersonal.

I té una gata, que mig viu entre el pati de la casa dels rics i la finestra de casa meva i que quan em sent el pas em reconeix i em ve a rebre i jo li ho agraeixo encara que no li faci massa cas.

El meu carrer té nom de pedra i ara està una mica més sol.

La Maria ja no el baixarà més buscant l'ombra perquè el sol l'enlluernava i poc que hi veia només faltava això. Ni el pujarà cap a quarts de tres després d'haver-la fet petar amb les amigues, amb el talladet o la canyeta. Amb molta vida per darrere i poca per davant.

El meu carrer s'ha fet més petit i està una mica més sol. I jo també.

Viscunya o vivaña?

Des que una dotzena llarga mal comptada d'intelestuales s'ha llençat a la palestra, que no suro. La meva crisi d'identitat s'accentua i ja no sé on sóc.

De manera curiosa, ha estat l'amic Gates que m'ha donat la solució. Ja veureu.

No sé si sou massa fans dels correctors de textos. Jo fins ara no ho era, atès que els meus errors me'ls estimo com si els hagués parits. Però ve que l'atzar ens porta a descobertes insòlites que ens fan baixar del burro, i jo em trobo en aquestes.

Proveu de tenir activat el corrector de Word en castellà i d'escriure "Espanya". La màquina, amb una subtilesa que Déu n'hi do, esquiva el dígraf espuri i us obsequia amb un "espanta" que expressa amb una ajustadíssima precisió allò que el palabro representa.

Aquí teniu definit per via wordiana l'estat anímic en el qual naufrago. Espantadet estic.

Ha bastat un cor de quinze brams mal acordat per remoure els fonaments de les essències nostrades. Acarats al patiment intrínsec d'una colla de nacional-agnòstics, ens hem abocat tots a l'esport que més ens agrada: "Ajup-te i pas franc!"

Eps, i no voldria que el tombant sicalíptico-metafòric me'l prenguéssiu com una falta de respecte al sector que ara fustiguen bisbes multitudianris i cridaners. Que sapigueu que en matèria d'emparellaments legalitzats tinc la màniga prou ampla.

Però no em sé estar de reconèixer-me com a membre de la nació que s'acosta amb més justesa a la textura del flam, no sé si de vainilla o d'ou, això ja demanaria un curset al Bulli (i no me'l puc pagar, és evident).

Arresumiendo, que per no ofegar-me en aquest brou d'autoodi desorientat en el qual sembla que la penya vol precipitar-me, he decidit de precisar, neta i clara, la meva opció: anya per anya, em decanto per Alemanya.

O no?

Delicatessen postmortem

No sóc un expert en l'origen de les paraules, ja em sap greu. De fet, com en tantes altres branques del saber humà visc més d'ecos que de certeses, però què hi hem de fer, el que hi ha és el que hi ha, i hem de saber comportar-ho.

Això no obsta perquè no se m'amagui la deliciosa etimologia de la paraula "sarcòfag". Trobaríem una manera més gràfica de descriure tan útil adminicle? Heus ací que hi introduïm el difunt amb tot el tiberi i, passat el temps de rigor, no hi trobem més que les escorrialles. "Menjador de carn"... doctíssima i exacta paraula.

També és cert que, per bé que m'he obstinat a esquivar-la, una certa formació científica no m'he pogut estalviar, i sé que de tan higiènica tasca no se n'ocupa la fusta (o el marbre o el granit, segons els casos) sinó que la delega en larves diligents que s'engreixen mentre nosaltres ens aprimem. Una paradoxa més de la gastronomia.

El poble, que és savi, i es guia per impulsos visuals més que no pel rigor taxonòmic, ha reduït a la categoria de "cucs" aquesta legió feinera que s'acarnissa damunt de les despulles de tota mena i pelatge.

La denominació ha fet fortuna poètica i posa a la nostra taula (ja em passareu el símil agosarat) dos textos d'intenció diversa però que tenen el denominador comú de la manduca.

Diu Gabriel Ferrater, en el que tinc pel poema d'amor més exacte i econòmic amb què mai he topat:

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

En una altra ocasió potser us remetria a la lectura de Jordi de Sant Jordi perquè completéssiu la reflexió sobre l'empremta de l'estimada més enllà de la mort, i fins i tot us convidaria a considerar llegendes dels Càrpats que hi estan en consonància.

Avui, però, em sento lleuger, i havent dinat de gust, no em puc abstreure del discurs alimentari. És per això que completaré aquesta migdiada literària amb una remissió a un anònim del segle XVII que ens diverteix amb l'epitafi a un individu que tenia un penis descomunal:

Aquí jau un capità
de les bajoques pebrines,
home de millors aïnes
que mai se puga trobar.

Quan los cucs veren entrar
tan disforme bescansí
quiscú ne prengué un bocí
per la part que li tocava
de la grandíssima fava,
que excedia a un rossí.

Aquí jau, conforme es veu,
una cosa que mai viu:
home mort i membre viu,
i porta a la punta sèu.

Aqueixa fama alcançava
membre gros i grossa fava:
Príapo se n'espantà
quan d'ell vençut restà,
pus de palm i mig passava.

Ja em disculpareu la negreta, però no me n'he pogut estar. Em sentia impulsat a donar relleu a aquests convidats que m'esperen, en algun racó de món, i que fa temps que he decidit esquivar via flames.

Valgui aquest sentit homenatge per fer-me perdonar l'àpat que tinc previst no oferir-los.

Avui, Foix

Em confesso cada dia més devot de l'atzar. Li dec, és cert, la més clara tria que el destí m'ha ofert i en justa observança de la llei que li porto, no he dubtat ni un moment a cridar Foix al meu costat quan, sense com ni perquè, mentre abocava un raig de vi glaçat a la copa, una veu muda m'ha recitat des d'algun racó obscur: "Si pogués acordar Raó i Follia".

És per això que he deixat de banda aquestes urgències que sempre poden esperar i m'he obsequiat amb un bany de nostàlgia.

Perquè ho entengueu, cal que us digui que la meva freqüentació de Foix ha estat escadussera i limitada. No he passat dels sonets de Sol i de dol i ho vaig fer no per impuls propi sinó forçat per la disciplina dels estudis. Som, per tant, més que amics, coneguts.

Els fulls del llibre de sonets groguegen i algunes de les anotacions que vaig fer amb disciplinada voluntat d'intel·lecció em resulten més obscurs que les mateixes paraules del poeta. Sí, han passat els anys, aquests companys que es complauen a engreixar-se mentre s'aprima el nostre futur.

La nostàlgia m'ha pres com sempre, constatant quants de tempetejos engrescadors he abandonat per a una ocasió que sembla que està disposada a no arribar mai. És el cas, però, que sóc un nostàlgic poc sentimental, i per comptes d'abocar-me a una extasiada contemplació d'aquest melic que prou que em sé de memòria, he optat per un exercici més rendible com és tornar-me a posar a mans de l'atzar perquè ell determinés el que em volia dir.

I heus ací que he deixat que el volum s'obrís. I solet, solet m'ha fet regal d'aquest poema:

Sota les voltes diu Marta que es mulla;
-Treu-te el mallot, guarneix-te de lilàs,
Que sí que só, més que ningú, veraç:
Em plaus, quan plou, tan nua com la fulla.

Cendra i boirassa: Mar. Ni sol! La mulla,
Rou del teu cos! Babau. Omple el cabàs,
Balla damunt la palla, ¿capiràs
Per què aigua i lilàs no cal cogulla?

Porta el vi vell; arran de freu és dolça
La palma escassa. -Cobrim d'alga i molsa
Cossos i mots, bevem! De flor i ruixim

Farem ample dosser. Qui mira prim
En cala breu? Un tret és un impacte:
Sota paraigua som el Nombre Exacte.

I heus ací que he sabut perquè fa anys vaig llegir aquest poema. Simplement per retrobar-nos un matí de diumenge a la vora d'una copa de vi amb un somriure als llavis.

Orientem-nos

No sé si heu patit el que jo anomeno "crisis d'orientació". Per a mi són aquells estats en què la suma contradictòria d'urgències de tota mena m'aboca a la paràlisi. Us hi reconeixeu potser?

Si fos així, us suggereixo un mètode que, si bé no resol gran cosa, resulta entretingut i de vegades ens obsequia amb alguna sorpresa amable. Heus-lo ací.

Cal que us adreceu a la vostra biblioteca, us encareu a l'atzar al pany de paret que més ràbia us faci, trieu el prestatge que més us cridi l'atenció en aquell moment i deixeu lliscar la vista pels lloms dels llibres que hi reposen.

Indefectiblement ensopegareu amb algun volum insòlit que ni tan sols sabíeu que teníeu. Es tracta de prendre'l entre les mans i, havent bufat curosament la pols que el velluta, buscar entre les seves pàgines algun motiu de modesta distracció.

Així ho he fet avui, i és el cas que sóc més savi que no era. Ara ja puc recitar l'oració de Santa Elena, d'acord amb la versió registrada en català al Llig. 3.721 nº 186 de la Inquisición en Mallorca. Relaciones de causas de fe que es conserva al Archivo Histórico Nacional:

Santa Elena filla del rei
vós qui la mar sacrau,
qui la mar passau,
vós que en Batlem anau,
vós que a los apòstols taula posàreu,
vós qui a los apòstols taula llevàreu,
vós qui a Judes cridàreu:
vina aquí, tu Judes,
diguem ahont són los treus claus de Cristo;
Elena ves a la montanya del Tabor,
picaràs tres cavagades,
i los tres claus encontraràs,
un lo tiraràs a les mars rotges
qui de rotges varen tornar negres,
lo altre lo donaràs en les mans de Constantino
qui la batalla vencé
i lo altre lo clavaràs en lo cor de tal
que no pugui cessar ni reposar
fins que a les meves plantes serà;
mal foc lo abrasi com a mi no serà.
Santa Elena no el deixeu reposar
fins que a ses meves plantes serà.

Aquesta oració de tan útil recitació amb altres dades d'indubtable interès la podeu trobar a la pàgina 60 del petit volum Remeis amatoris, pactes amb el dimoni, encanteris, cercadors de tresors, remeis per a la salut. Bruixes i bruixots davant la Inquisició de Mallorca en el segle XVII que hem d'agrair a Francesc Riera i Montserrat i que fou publicat el 1980 a la Pequeña Biblioteca Calamus Scriptorius amb el número 35 per José J. de Olañeta, Editor.

I no hi ha més. Si més no, de moment. Tinc per mi que una lectura reflexiva i atenta de tan esbarjós volum, encara em reserva sorpreses dignes de consideració.

Sec al pedrís

Sec al pedrís dels anys.
La ciutat que m'habita ressona vagament:
hi ha cotxes als carrers, remor de veus,
morts que moren la seva vida
amb una obstinació implacable,
i també vius que miren de no fer-se notar massa.

Hi ha coloms pollosos, gats i vells perduts a les placetes,
molt de fum i la implacable grisor dels anys
que amb pols ferm ens garbellen.

M'hi sento bé, encara que en renegui.
Hi he viscut i vull morir-hi.
Que les meves cendres llisquin per rius subterranis
on ressonen les corredisses de rates cegues.
Si arribo a la mar, la vull prou bruta
per saber-la urbana i fàtuament olímpica.

Ignoraré els xiscles dels infants,
l'esglai del pit de les banyistes
-perduda l'obscenitat, ja res no en queda-
i orsaré a l'horitzó perquè ningú no em trobi.

Si us obstinàveu a recordar-me, fugiu de mi.
Em sento, avui, escadusser,
ocupant una pell que no em pertoca.
Com un hoste de plom que no sap mirar el rellotge
i ens afeixuga la tarda i ens la torna inútil.

Sec al pedrís dels anys, i veig passar les hores.

T'ho mereixes, Geperut

Geperut, et felicito. Triar el fons del pou per amagar la frustració i la vergonya que t'aclapara és, i t'ho diu el teu Corc de plantilla, la millor decisió que podies prendre. I no et pensis que m'enganyes. Sé que no piularàs, fins i tot et puc imaginar amb els punys a les orelles i cantussejant -et recomanaria unes absoltes- per mirar de no sentir-me. Tant me fa. També sé que no pots fugir de les meves paraules i que te les faré empassar una a una, ah, i amb una deliberada lentitud i complaença, no t'he d'enganyar.

Mira, amic meu, podria buscar-te coartades (la meva llengua esmolada dóna per això i per a molt més) però no te n'oferiré ni una. Rep el meu escarni a raig.

Diuen que ell monjos de la Trapa cada dia buiden un palada de la tomba que els ha d'acollir. Amb tota evidència són previsors i solidaris. Previsors perquè de mica en mica, estant en vida, s'agencen la cofurna on entaforaran l'ossada, i solidaris perquè estalvien a qui els sobreviu l'esforç de doblegar la carcanada. Una ginmàstica tan ben intencionada mereix tots els meus elogis, oi més quan es presta a profundes reflexions sobre la transitorietat de la vanitat humana i altres cogitacions d'un humor negre sarcàstic i refinat.

Per mi que sense saber-ho, els has imitat. Sense saber-ho, has anat preparant un còmode estatge on podràs purgar la pena que t'imposo. T'hi estaràs els dies que calgui reflexionant sobre la teva absoluta inconsistència i deixuplinant-te amb severitat inflexible.

Pots anar pensant en Fra Garí. No comparteixes l'origen de la condemna, però pots aspirar a redreçar-te com ell a la fi del poema i reintegrar-te al món dels humans. Com que et sé poc llegit, et recomano la versió de Maragall. No és gran cosa, però té l'avantatge de la brevetat.

Per la resta, no et trasbalsis. L'holograma que has disposat que et substitueixi aquests dies, funciona amb prou eficàcia. L'he anat observant tot el dia d'avui i et puc dir que ningú no ha notat el canvi. Ha fer eficaçment la teva feina, ha somrigut a qui convenia i corglaçat qui calia, ha deambul·lat exagerant la nota de cansament per obtenir aquella punta de commiseració solidària amb què et plau de jugar; ha estat en definitiva, el digne substitut del meu exiliat predilecte.

Vistos els resultats, potser que no tinguis pressa. Mira tu que si l'holograma et superés... Quin guany per al món dels que ja fa temps que se saben simplement humans!

I ja et deixo. Tinc la veu enrogallada. Parlar de cara a la fosca d'un pou té els seus inconvenients, i no n'és el menor el ressò que ja m'atabala.

Ens reveurem. Em tens a la teva disposició. Mal que et pesi. Mal que miris d'ignorar-me.

Siau, Geperut!