No sóc un expert en l'origen de les paraules, ja em sap greu. De fet, com en tantes altres branques del saber humà visc més d'ecos que de certeses, però què hi hem de fer, el que hi ha és el que hi ha, i hem de saber comportar-ho.
Això no obsta perquè no se m'amagui la deliciosa etimologia de la paraula "sarcòfag". Trobaríem una manera més gràfica de descriure tan útil adminicle? Heus ací que hi introduïm el difunt amb tot el tiberi i, passat el temps de rigor, no hi trobem més que les escorrialles. "Menjador de carn"... doctíssima i exacta paraula.
També és cert que, per bé que m'he obstinat a esquivar-la, una certa formació científica no m'he pogut estalviar, i sé que de tan higiènica tasca no se n'ocupa la fusta (o el marbre o el granit, segons els casos) sinó que la delega en larves diligents que s'engreixen mentre nosaltres ens aprimem. Una paradoxa més de la gastronomia.
El poble, que és savi, i es guia per impulsos visuals més que no pel rigor taxonòmic, ha reduït a la categoria de "cucs" aquesta legió feinera que s'acarnissa damunt de les despulles de tota mena i pelatge.
La denominació ha fet fortuna poètica i posa a la nostra taula (ja em passareu el símil agosarat) dos textos d'intenció diversa però que tenen el denominador comú de la manduca.
Diu Gabriel Ferrater, en el que tinc pel poema d'amor més exacte i econòmic amb què mai he topat:
Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
En una altra ocasió potser us remetria a la lectura de Jordi de Sant Jordi perquè completéssiu la reflexió sobre l'empremta de l'estimada més enllà de la mort, i fins i tot us convidaria a considerar llegendes dels Càrpats que hi estan en consonància.
Avui, però, em sento lleuger, i havent dinat de gust, no em puc abstreure del discurs alimentari. És per això que completaré aquesta migdiada literària amb una remissió a un anònim del segle XVII que ens diverteix amb l'epitafi a un individu que tenia un penis descomunal:
Aquí jau un capità
de les bajoques pebrines,
home de millors aïnes
que mai se puga trobar.
Quan los cucs veren entrar
tan disforme bescansí
quiscú ne prengué un bocí
per la part que li tocava
de la grandíssima fava,
que excedia a un rossí.
Aquí jau, conforme es veu,
una cosa que mai viu:
home mort i membre viu,
i porta a la punta sèu.
Aqueixa fama alcançava
membre gros i grossa fava:
Príapo se n'espantà
quan d'ell vençut restà,
pus de palm i mig passava.
Ja em disculpareu la negreta, però no me n'he pogut estar. Em sentia impulsat a donar relleu a aquests convidats que m'esperen, en algun racó de món, i que fa temps que he decidit esquivar via flames.
Valgui aquest sentit homenatge per fer-me perdonar l'àpat que tinc previst no oferir-los.
Això no obsta perquè no se m'amagui la deliciosa etimologia de la paraula "sarcòfag". Trobaríem una manera més gràfica de descriure tan útil adminicle? Heus ací que hi introduïm el difunt amb tot el tiberi i, passat el temps de rigor, no hi trobem més que les escorrialles. "Menjador de carn"... doctíssima i exacta paraula.
També és cert que, per bé que m'he obstinat a esquivar-la, una certa formació científica no m'he pogut estalviar, i sé que de tan higiènica tasca no se n'ocupa la fusta (o el marbre o el granit, segons els casos) sinó que la delega en larves diligents que s'engreixen mentre nosaltres ens aprimem. Una paradoxa més de la gastronomia.
El poble, que és savi, i es guia per impulsos visuals més que no pel rigor taxonòmic, ha reduït a la categoria de "cucs" aquesta legió feinera que s'acarnissa damunt de les despulles de tota mena i pelatge.
La denominació ha fet fortuna poètica i posa a la nostra taula (ja em passareu el símil agosarat) dos textos d'intenció diversa però que tenen el denominador comú de la manduca.
Diu Gabriel Ferrater, en el que tinc pel poema d'amor més exacte i econòmic amb què mai he topat:
Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
En una altra ocasió potser us remetria a la lectura de Jordi de Sant Jordi perquè completéssiu la reflexió sobre l'empremta de l'estimada més enllà de la mort, i fins i tot us convidaria a considerar llegendes dels Càrpats que hi estan en consonància.
Avui, però, em sento lleuger, i havent dinat de gust, no em puc abstreure del discurs alimentari. És per això que completaré aquesta migdiada literària amb una remissió a un anònim del segle XVII que ens diverteix amb l'epitafi a un individu que tenia un penis descomunal:
Aquí jau un capità
de les bajoques pebrines,
home de millors aïnes
que mai se puga trobar.
Quan los cucs veren entrar
tan disforme bescansí
quiscú ne prengué un bocí
per la part que li tocava
de la grandíssima fava,
que excedia a un rossí.
Aquí jau, conforme es veu,
una cosa que mai viu:
home mort i membre viu,
i porta a la punta sèu.
Aqueixa fama alcançava
membre gros i grossa fava:
Príapo se n'espantà
quan d'ell vençut restà,
pus de palm i mig passava.
Ja em disculpareu la negreta, però no me n'he pogut estar. Em sentia impulsat a donar relleu a aquests convidats que m'esperen, en algun racó de món, i que fa temps que he decidit esquivar via flames.
Valgui aquest sentit homenatge per fer-me perdonar l'àpat que tinc previst no oferir-los.
.JPG)
1 comentari:
Cucs i cuques, bestioletes ben simpàtiques amb una funció de vegades simbiòtica, d'altres parasitària. Però no anaves per aquí, vaja! Tanmateix no puc deixar de pensar que haguessis estat un meravellós àpat, amb tertúlia inclosa.
Publica un comentari a l'entrada