dijous, 29 de juliol del 2010

No arriba a conte, però és certament idiota

- Saps qui l’ha dinyada?

- ...

- En Jaume, el barber.

-...

- Sí, tu, m’ho va dir el Pep, el dels cigrons. Quina putada, tu. Se’n va anar al llit i ja no es va despertar.

- Doncs va tenir sort. Més val així. Et fots al llit tranquil·let i passi-ho bé que cauen gotes. Ja ho voldria per mi. Ara que per la dona... Trobar-te’l l’endemà sec com un bacallà ajagut al teu costat..., jo no sé si em refaria.

- I ca, tu, si va ser la dona, li va badar la closca a cops de mall.

I és que en qüestió de tòpics més val anar alerta: morir de nit no és sempre una ganga.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Tȟatȟáŋka Íyotake

Feu com jo i asseieu-vos.
Que la festa tot just comença.
Hi haurà dicteris, esgarips i grans paraules.
Però la roda seguirà girant
i arribarem on hem d'arribar.

A la vora del precipici.

I aleshores caldrà fer el pas.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Mitges vacances

Amb els anys he arribat a la conclusió que tinc una incompatibilitat genètica amb les vacances. Bé, això i una educació judeocristiana de pedra picada que em fa fugir com de la pesta de qualsevol oportunitat de lleure: el pecat és el pecat i les flames de l'infern cremen que és un contento...

Per això mateix he desenvolupat una vasta panòplia de pseudoactivitats productives: mentre les faig, puc fingir que aprofito el temps i d'aquesta manera m'estalvio vint de les cinquanta fuetades amb què puntualment cada vespre rescabalo els meus mancaments.

Una d'aquestes activitats pretesament productives és l'endreça. Com que tinc ànima de formiga, periòdicament m'he d'enfrontar al dilema de decidir què llenço i què conservo. (No sabria dir com ni per què, però sempre acabo conservant més del que tenia.)

Sigui com sigui, en una d'aquestes incursions en el regne de la poca-solta, vaig rescatar aquesta versió tontaina del joc de l'oca per a nenes i nenes del cap gros.

La penjo aquí com a testimoni de les molt diverses i variades maneres en què he invertit les meves hores en activitats perfectament inútils.

Que, sia dit de passada, són les úniques que encara em mereixen un discret respecte.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Tiberis estivals 1

Instantània d'un polític d'un partit que de moment callo cruspint-se en la intimitat el manifestant set-cents vuitanta-quatre mil nou-cents vint-i-sis, pocs minuts abans de posar-se a passar la corda fluixa amb la decidida intenció de fer veure que tot és diferent perquè tot segueixi igual.

O ens fem de pedra o ho tenim clar.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Somnis imperials...

...versió africana.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Moltes gràcies, magistrats

Ja em trigava la sentència...
Ja no em quedava paciència...

Gràcies us sien donades,
magistrats i magistrades.

Sense ni un et ni cap ut
que enllardufi l'Estatut,

ens porteu bonic regal:
ja és constitucional.

Jo no hi trobo pas cap pega:
Espanya se les manega.

Ara ens toca a nosaltres
moure fitxa en la partida:

si el que imposen els altres
ni ens agrada ni ens convida,

oblidem la reverència
i guanyem la independència.

dijous, 8 de juliol del 2010

Geometria variable

La veritat, encara no acabo d'entendre com han desoït la meva proposta pancartil... Però sento pels mitjans de comunicació que les forces vives (les malaltones i les agonitzants sembla que també) han arribat a un acord per anar tots junts i cadascú per la seva banda.

Realment, formar part d'un país que s'arriba a creure que aconsegueix la quadratura del cercle no es paga amb pessetes. Ni amb euros. Ni amb dòlars. Ni amb millets.

Sigui com sigui, tant me fot: agraeixo l'espectacle, però la decisió ja la tenia presa.

Hi aniré amb pancarta o sense. Dret o cap per avall.

L'ase de la sínia és molt capaç de fer un altre tomb i enganyar-se pensant que llaura dret.

Què hi voleu, els escèptics formem al rengle, però no podem deixar de mirar-nos des de fora.

dilluns, 5 de juliol del 2010

Proposta de consens

Com que sembla que aquests dies hi ha unes certes dificultats per la cosa de la pancarta, el qui subscriu, amb ànim constructiu de pau i de concòrdia, gosa suggerir que hi hagi dues capçaleres a la manifestació.

A la primera pot figurar-hi una pancarta en què consti l'eslògan que mostra la il·lustració:

Més endarrere, salvant la distància necessària per evitar qualsevol contaminació que es presti a confusions, pot figurar la segona capçalera.

A la pancarta hi constarà -per allò de salvaguardar la unitat de les forces polítiques i socials- una llegenda que respecta lletra a lletra el lema original, però amb uns petits retocs en l'ordenació per evitar qualsevol interpretació políticament inadequada.

Heus-la ací:


Un servidor mirarà de situar-se en algun racó discret, allunyat de qualsevol capçalera, perquè l'únic interès que el mou a assistir-hi és contribuir a la inevitable confusió del recompte que faran uns i altres segons els interessos que vulguin defensar l'endemà del dia de marres.

Bé, això i el convenciment que ja és hora que autoritzem el Parlament espanyol perquè convoqui un referèndum per fer fora d'Espanya aquesta colla d'impertinents catalanots que no paren de tocar els collons.