dimarts, 28 de novembre del 2006

Petit lapsus

I ella tant mirar cap a la dreta amb aquest posat de llanguiment i resulta que mai no va descobrir que la vida sempre corre per l'esquerra.

Déu nos en guard d'un ja està fet.

divendres, 24 de novembre del 2006

Astronomies desenfocades

L'horitzó de vegades decideix variar la perspectiva i opta per fer la vertical. Qui li ho discutiria?

I és que el dia a dia no sempre es plega a aquesta estulta pretensió que tot llisqui als nostres peus com una plana còmoda i amable i decideix mostrar-nos la cara oculta de la lluna. I és aleshores quan reneguem de l'astronomia i pledegem a favor d'Amstrong i relativitzem la llargada de les passes i el difícil equilibri entre l'individu i la humanitat, una massa amorfa de la qual ens reclamem els qui no estem dotats del sentit de la trancendència.

Perquè, si vas a mirar, tot està dit. I perseverar en l'escriptura és una més de les moltes estupideses que ens fan vagament humans, dotats de raó i capaços de separar el gra de la palla. És a dir, aspirants a sedàs, que no som altra cosa, no us féssiu il·lusions. Que jo, d'il·lusions, no me n'he fet mai, i us recomanaria la mateixa disciplina.

Perquè, anem a veure, si no som capaços de reflexionar sobre la impossibilitat física (metafísica no ho sé, a mi aquestes profunditats em desborden) de tenir una perspectiva directa de la cara oculta de nosaltres mateixos i ens hem de conformar amb la contempació dels darreres d'altri, com podem pretendre el nosce te ipsum proclamat per antics imperatius?

Sí, és cert. Som un misteri insondable perquè no ens podem observar en la nostra integritat. Acceptada aquesta premissa, a què treu cap esgratinyar la nostra ànima a la percaça d'una veritat que fins en la pell ens és negada?

No som res. Cert. I alguns som menys que altres, com diria Boladeneu si no s'hagués perdut en les pàgines d'un llibre equivocat.

dilluns, 20 de novembre del 2006

Límits

Els límits d'una cambra són precisos.
Els puc anomenar: parets, porta, finestra.
Puc també imaginar les fileres de rajoles i recitar de cor els quadres i els seus motius.
Ho puc fer amb els ulls oberts i a les fosques.
Tot això puc fer per no haver d'enfrontar-me al buit i a l'absència, per seguir dibuixant teranyines de silenci on sóc alhora aranya i festí.

dissabte, 18 de novembre del 2006

El Sarsa

Cadascú té els records que té. Jo, que es veu que tendeixo a la superficialitat, no parlaré d'altres imatges que de les que conservo.

Una: l'admiració que em despertava veure com la seva córpora més que considerable, fent alguna giragonsa un pèl estrafolària, emergia del 600 amb què l'acompanyaven fins a la porta de l'escola.

Dues: l'habilitat amb què conservava la cendra penjada de la cigarreta ( Kool, un exòtic tabac americà mentolat) i l'anava a llençar a la paperera, a l'angle dret de l'aula. Només fumava, cert, quan fèiem examen i ell s'asseia a l'última taula, al fons de la classe, des d'on nosaltres crèiem que ens vigilava atentament.

Tres: la sorpresa que ens va causar saber que era anòsmic -així ens ho va dir, si més no- en gloriosa contradicció amb la més que notable mesura del seu nas.

Quatre: els reny descomunal que ens va clavar quan, astorat, va comprovar que cap de la vintena de galifardeus/ees sabia dir-li qui collons era Ghandi. Vergonya i oprobi.

Cinc: les moltes hores que ens va acompanyar en un passeig pels camins esbarjosos de la literatura francesa.

I així és. I com que així és, així ho he escrit. Perquè consti.

divendres, 17 de novembre del 2006

Glups!

dimecres, 15 de novembre del 2006

No em ratllis

Sembla que aquesta nit estrenen a TV3 un programa d'aquests tan bufons en què la canalla fa de gran i els grans de canalla. Li auguro un gran èxit atès que la presentadora és mona i té la làbia prou esmolada per deixar tots els espectadors amb la boca oberta per la pàtina de progressisme feminista que destil·la.

Però és el cas que estic fet un embolic amb el títol que li han posat. "No em ratllis" em sembla una genuflexió de súbdit ben entrenat a la llengua de l'imperi veí, ço és, una traducció illetrada del "no me ralles" castellà.

Si les meves excursions per les pàgines del diccionari no em traeixen, "rallar" és un verb prou nostrat (significa xerrar, garlar) i escau prou bé al sentit del modisme. "No em rallis", jo crec des de la meva modesta perspectiva que denota amb precisió que "rebutjo amb contundència l'allau desmesurada de paraules excedentàries amb què intentes aclaparar-me". Vaja, és una opinió.

Suggereixo, doncs, que es mengin la te o, en un cas d'emergència, li pleguin el pal transversal, la qual cosa facilitarà la seva introducció per una via anatòmica que m'estaré molt de precisar perquè sóc persona educada.

dimarts, 14 de novembre del 2006

Otti tu!

No quadra, oi? Claru, com ha de ser.

De tota manera, no us enganyeu, m'estic mossegant la llengua per no escriure el que estic pensant i (evidentment) I'm smiling under the nose.

L'únic que m'amoïna és que si la mossegada és prou intensa a veure si encara m'enverinaré.

Espero que no. A la parada de Fontana hi ha un virtuós de l'acordió que els últims dies s'ha decantat per introduir una dimensió jazzística a les seves interpretacions i em doldria perdre'm la de demà. Avui mateix, mentre ascendia per les escales mecàniques amb les cabòries fixades en els glutis pantagruèlics i patricis del pàjaru que em precedia, pensava en el que el dia deixava enrera: una mica de tristesa i una mica d'alegria, una mica de gris i unes pinzellades de blau, un poc de res i un xic de tot.

Més o menys com cada dia. Que és l'únic que ens és llegut demanar per anar caminant.

I, sí, el passeig val la pena. Us en dono fe.

dilluns, 13 de novembre del 2006

What annoys an oyster?


Un soroll emprenyador, probablement. En anglés, com algun dia m'ho van ensenyar, sona millor. Però han passat molts anys i només em queda el sentit, la música i la lletra s'han esvaït, ves què hi hem de fer.

Avui, però, a les 11.45 del matí, davant una estesa de contenidors d'hormones que llanguien davant d'uns folis mig escrits he pogut finalment capir l'autèntica dimensió del lloc que ocupo en el món.

I, ostres!, a més sense perla...

dissabte, 11 de novembre del 2006

Plumbea mediocritas

Com és de difícil esborrar-se perquè les rates no sentin el formatge amenaçat! I com els podria fer entendre que jo només m'alimento de pa blanc i olives?

No hi ha pitjor sord que qui no pot veure.

divendres, 10 de novembre del 2006

Mandonguilla

Avançar la hipòtesi que el convit sicalíptic és a base de mandonguilla introdueix un punt de distanciament gastronòmic que convé a la meva divagació d'avui. Si hagués optat per una llaminadura -posem una trufa o qui sap si un marron glacé- hauria caigut en el joc de la fira de les vanitats voyeurístiques.

Però no és el cas. Jo em conec prou bé per poder afirmar sense ni ombra de dubte que allò que ofereix la donya asseguda a la donya genuflexa no és altra cosa que una mandonguila (50% de carn de vedella, 50% de carn de porc) i que la intueixo a més un pèl greixosa i d'una textura immenjable atesa la llarga exposició que era necessària per a la deguda fixació del nitrat de plata.

Si considerem a més la resoluta rotunditat de les carns, hem de convenir que una alimentació consistent era indispensable perquè poguessin adequar-se als gustos estètics dels badocs de torn (entre els quals em compto i a molta honra). Perquè salivessin en la clandestina contemplació de les carns indignament explotades per a la satisfacció de la líbido llur, calien plats consistents i greixos generosos. Heus ací els fonaments de la meva deducció.

De tota manera, la imatge no venia acompanyada només d'un interrogant alimentari. Això és merament accidental. Fet i fet, la imatge l'he reclamada al voltant d'una inquietud absurda si voleu; o no, si voleu també: posades a triar, optaríeu per l'orgasme vaginal o l'orgasme clitoridià?

No em permeto fer massa sovint aquesta pregunta, ara no ens confonguéssim, però és un tema que crec que s'hauria d'escatir amb serenitat i assossec.

Les dèries de les meves felicitats són diverses i de vegades força eixelebrades, però si m'hagués estat donat assistir a una reunió de digníssimes dames victorianes tot prenent un te amb absoluta certesa deliciós, tinc per confirmat que aquesta i no altra hauria estat la pregunta que hauria posat a debat per amenitzar una tarda llangorosa gronxada per la remor llunyana de les ones trencant als penya-segats.

dijous, 9 de novembre del 2006

Entre tu i jo

Ens assemblem amiga. A tu t'han penjat la llufa de la laboriositat i la previsió, els contes en van plens. Jo n'he fet nord i guia dels meus desficis i no tinc manera de desfer-me ni volent-ho dels deures que em vaig imposant com qui no vol la cosa.

Ni les sàvies paraules de Rusiñol em van fer veure la llum i, tot i haver-me empassat Cigales i formigues, no he pogut deixar de traginar els pesos que em desborden fressant el camí marcat .

Entén, doncs, que et demani perdó a l'avançada. Empès per fats funestos, demà no em puc escapar de trepitjar terra sense asfalt. I tinc l'ai al cor només de pensar que en algun moment de malaptesa occís alguna de nosaltres. Crim inaudit de lesa formiguitat!

Si fos així, permet-me que t'ho retregui, tingueu present l'estiu que us vaig alimentar cada dia amb flonges molletes de pa deixades al marbre de la cuina. Recordo amb estovament amb quina diligència us les emportàveu de dret al formiguer i com anava creixent el rengle que contravenia qualsevol norma de la higiene moderna.

Tingueu-m'ho en compte, si no sabés evitar l'estropici. Sé tan bé com vosaltres que els humans no hi hem de fer res al camp, que la nostra tasca és amuntegar-nos a ciutat i empudegar l'aire i consumir ferotgement recursos a la recerca vanitosa d'un utòpic benestar.

Però no sempre un és mestre dels seus actes i jo, a més de formiga, vaig decidir ser jonc. I em plego dòcilment al corrent quan aquest empeny amb força.

Això sí, mai no em trenco.

dimecres, 8 de novembre del 2006

La llei del pèndol


Si, certament, ho reconec: plantificar el careto de Poe per encapçalar una de les meves divagacions idiotes és fruit d'un doble sadisme. Ço és: fer-vos empassar la incontestable lletjor del prosista macabre i, si no vols caldo dues tasses, pretendre que us tireu ganyot avall la lletania indigerible que el segueix.

Fruit d'aquesta mala consciència, m'aixoplugo avui en la nimfa que ens acompanya. Us estalviaré divagacions pseudoliteràries. Concentreu la vostra atenció en la imatge i conveniu amb mi que potser no va escriure una ratlla, però que no li calia.

Tinc plena consciència que el que acabo d'escriure és absolutament masclista, faltaria més. Bé, i què? Tot el dia que camino exclusivament amb el peu esquerre. Què importa doncs marrar una nova passa?

dilluns, 6 de novembre del 2006

Tripartitum habemus

Si mai en tinc ocasió demanaré que em facin una tomografia axial computeritzada de la meva taperola de moi, és a dir de la meva pròpia, a veure si l'aplicació de les tecnologies ad hoc m'il·lumina sobre les estranyes associacions d'idees que sense com ni perquè em vénen al cap.

I és que des que aquest matí he sabut que el tàlam de Palau ja tenia orgia per partida triple, que no em trec de dins la urgent necessitat de rellegir Poe. Com una sonsònia tenaç em ressona dins del crani: "Fortunato, Fortunato..." Pot ser que sigui una premonició?

No ho sé. Em deien els papers aquests dies que el senyor Rovira és llegit, que li dóna a la lletra impresa. I estic segur que és veritat, jo mai no dubto de les informacions que m'arriben em període electoral. Per això em tenalla el dubte de si aquest homenet que va sempre darrere d'un raspall fa temps que no ha repassat les narracions de l'il·lustre dipsòman i ha oblidat aquella deliciosa història intitulada: "El barril d'amontillat".

Molt em temo que el temps confirmarà les meves sospites.

Que els bons déus ens agafin confessats i combregats.

dijous, 2 de novembre del 2006

Excel·lentíssims cadàvers

Avui vaig de prestat. He manllevat el títol d'una pinícula que vaig veure fa anys que tenia dues virtuts: una, arrencar en una passejada per la cripta napolitana on les mòmies exhibeixen els seus rictus afables penjades als murs; i l'altra, ser protagonitzada per Lino Ventura, que ves per on és un actor que em desperta simpatia.

De fet, però, aquí s'acaba el parentiu amb la nominació fílmica. El que volia venir a significar amb el títol és la cara de tòtila que ens ha quedat a tots a la vista del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. Sumes, restes, multipliques i divideixes i això és -com deia la meva àvia- "un contento".

Jo, si anem a proposar, optaria per un govern del PP en minoria amb suport per a les grans decisions dels diputats del Grup Mixt. Eps, que tindria un èxit aclaparador, segur.

D'entrada, demostraria que els perifèrics som creatius, imaginatius, arriscats i -encara més- cosmopolites i acollidors. En segon lloc, deixaria al meu amic Ximenis Elssants amb la boca oberta i sense tema una bona temporada, la qual cosa seria d'agrair. I en tercer lloc, permetria que la resta de partits més o menys nostrats iniciés un retir espiritual a la Santa Cova per intercanviar-se melics per contemplar.

A més, com m'ha fet observar atinadament una molt estimada amiga que ens observa des de la distància, això potenciaria fins a límits insospitats la pròpia experiència d'agermanament amb valencians i mallorquins. No seria aquesta una gran contribució a la recuperació dels Països Catalans?

Lliures i independents, com hauria de ser.

Amén.