Mandonguilla

Avançar la hipòtesi que el convit sicalíptic és a base de mandonguilla introdueix un punt de distanciament gastronòmic que convé a la meva divagació d'avui. Si hagués optat per una llaminadura -posem una trufa o qui sap si un marron glacé- hauria caigut en el joc de la fira de les vanitats voyeurístiques.

Però no és el cas. Jo em conec prou bé per poder afirmar sense ni ombra de dubte que allò que ofereix la donya asseguda a la donya genuflexa no és altra cosa que una mandonguila (50% de carn de vedella, 50% de carn de porc) i que la intueixo a més un pèl greixosa i d'una textura immenjable atesa la llarga exposició que era necessària per a la deguda fixació del nitrat de plata.

Si considerem a més la resoluta rotunditat de les carns, hem de convenir que una alimentació consistent era indispensable perquè poguessin adequar-se als gustos estètics dels badocs de torn (entre els quals em compto i a molta honra). Perquè salivessin en la clandestina contemplació de les carns indignament explotades per a la satisfacció de la líbido llur, calien plats consistents i greixos generosos. Heus ací els fonaments de la meva deducció.

De tota manera, la imatge no venia acompanyada només d'un interrogant alimentari. Això és merament accidental. Fet i fet, la imatge l'he reclamada al voltant d'una inquietud absurda si voleu; o no, si voleu també: posades a triar, optaríeu per l'orgasme vaginal o l'orgasme clitoridià?

No em permeto fer massa sovint aquesta pregunta, ara no ens confonguéssim, però és un tema que crec que s'hauria d'escatir amb serenitat i assossec.

Les dèries de les meves felicitats són diverses i de vegades força eixelebrades, però si m'hagués estat donat assistir a una reunió de digníssimes dames victorianes tot prenent un te amb absoluta certesa deliciós, tinc per confirmat que aquesta i no altra hauria estat la pregunta que hauria posat a debat per amenitzar una tarda llangorosa gronxada per la remor llunyana de les ones trencant als penya-segats.