Astronomies desenfocades

L'horitzó de vegades decideix variar la perspectiva i opta per fer la vertical. Qui li ho discutiria?

I és que el dia a dia no sempre es plega a aquesta estulta pretensió que tot llisqui als nostres peus com una plana còmoda i amable i decideix mostrar-nos la cara oculta de la lluna. I és aleshores quan reneguem de l'astronomia i pledegem a favor d'Amstrong i relativitzem la llargada de les passes i el difícil equilibri entre l'individu i la humanitat, una massa amorfa de la qual ens reclamem els qui no estem dotats del sentit de la trancendència.

Perquè, si vas a mirar, tot està dit. I perseverar en l'escriptura és una més de les moltes estupideses que ens fan vagament humans, dotats de raó i capaços de separar el gra de la palla. És a dir, aspirants a sedàs, que no som altra cosa, no us féssiu il·lusions. Que jo, d'il·lusions, no me n'he fet mai, i us recomanaria la mateixa disciplina.

Perquè, anem a veure, si no som capaços de reflexionar sobre la impossibilitat física (metafísica no ho sé, a mi aquestes profunditats em desborden) de tenir una perspectiva directa de la cara oculta de nosaltres mateixos i ens hem de conformar amb la contempació dels darreres d'altri, com podem pretendre el nosce te ipsum proclamat per antics imperatius?

Sí, és cert. Som un misteri insondable perquè no ens podem observar en la nostra integritat. Acceptada aquesta premissa, a què treu cap esgratinyar la nostra ànima a la percaça d'una veritat que fins en la pell ens és negada?

No som res. Cert. I alguns som menys que altres, com diria Boladeneu si no s'hagués perdut en les pàgines d'un llibre equivocat.