Ivolo Keleto, el primer màrtir papú, va acabar els seus dies a mans dels tauadesos quan aquests van desafiar els de Woitape per un obscur afer de terres en disputa:
"Els guerrers joves s'afanyaven a brandar les armes. La remor de guerra s'escampava pel poble. Aleshores, escoltant només el seu deure, l'antic gran cap de guerra es va avançar sol cap als energúmens de Sopu demanant-los que escoltessin les paraules pacífiques que ell, com a catequista, anava a dir-los. En un tres i no res, es va veure envoltat pels tauadesos, enfollits per la sang imminent. El van agafar i, mentre un guerrer forçut li atenallava els braços a l'esquena, un altre prenent embranzida li enfonsava la llança al bell mig del rostre. Va entrar per la boca, trencant-li les dents, i va sortir pel clatell. Una altra llança li va travessar la cuixa esquerra, una altra la cama dreta. A l'esquena el va ferir una profunda destralada i va caure mentre al seu voltant s'encenia una furiosa batussa entre els del poble i els tauadesos, que van fugir."
Les últimes paraules -amb tota probabilitat farfalloses- de la subsegüent agonia reblen el clau de l'exemplaritat:
"Quan la meva gent s'assabenti de la meva mort, ploraran i, després, s'armaran per venjar-me... No ho vull... Vés i repeteix-los les últimes paraules del kis Keleto, gran cap: Prohibeixo tota venjança... Tot ho perdono... Que resin per la meva ànima i que tots siguin fills de Nostre Senyor Déu".
Anys abans d'un col·loqui de tanta contundència, Ivolo havia fet el salt que el va treure de la tenebra de la superstició i el va conduir a les portes de la llum.
Estudiem el cas, que és el que m'interessa. Seguint les paraules del reverend pare Dupeyrat, ens assabentem que dotze anys abans del traspàs s'havien produït els fets que van adreçar Keleto als rengles de la fe vertadera.
Va ser el cas que al poblat de Kone va arribar un ric present ofert pels tauadesos, testimoni de llur amistat i penyora de perenne aliança: uns pernils humans que, ben curats i adobats, estaven dient "mengeu-nos".
Els konesos, que ja havien estats tocats per la paraula vertadera, es van trobar en una delicada disjuntiva: o cedien a l'àpat consuetudinari i cometien pecat mortal o rebutjaven l'ofrena i obrien la porta a un mata-degolla que no els semblava excessivament atractiu.
Sotmesa la qüestió a debat comunitari, trobaren -ja em direu si no filaven prim- una delicada solució de compromís:
"Els nostre missioners ens han dit que els nens petits, com que no saben encara el que es fan, no cometen pecats. Diguem, doncs, als tauadesos que cedim els regals als nostres fills. Llur cor se n'alegrarà. Veuran que ens privem d'una cosa que ells creuen excel·lent i que, gràcies a ells, els nostres nens es faran forts. Les restes les donarem als porcs, i els direm que també volem que aquests creixin i s'engreixin. Aleshores, tot esperant quelcom millor, en matarem un, que oferirem als tauadesos perquè se l'emportin a casa. Allà proclamaran les nostres lloances i el nostre Pare Déu no s'haurà ofès."
Apreciareu la subtilesa de l'argumentació, fruit inequívoc de la influència dels jesuïtes que els evangelitzaven.
Amb tot, Ivolo no quedà satisfet de l'argúcia i, passats dos dies, va demanar el baptisme, emprenent el camí que anys a venir l'havia de portar a oferir la seva vida en olor de santedat.
Vegeu doncs, i que la lliçó us sigui de profit, que ni la més banal tria en les menges no està lliure de conseqüències tardanes.
Cosa que fareu bé de tenir en compte, mai que se us entrebanqués la carta d'algun restaurant.
Ah, i si algú de vosaltres dubtava de la veracitat contrastada de l'exemple que us he ofert, que no deixi de llegir aquesta sucosa història i altres de singular envergadura a:
A. Dupeyrat, Veintiún años con los papúes, Editorial Labor S. A., Barcelona 1954.
Les últimes paraules -amb tota probabilitat farfalloses- de la subsegüent agonia reblen el clau de l'exemplaritat:
"Quan la meva gent s'assabenti de la meva mort, ploraran i, després, s'armaran per venjar-me... No ho vull... Vés i repeteix-los les últimes paraules del kis Keleto, gran cap: Prohibeixo tota venjança... Tot ho perdono... Que resin per la meva ànima i que tots siguin fills de Nostre Senyor Déu".
Anys abans d'un col·loqui de tanta contundència, Ivolo havia fet el salt que el va treure de la tenebra de la superstició i el va conduir a les portes de la llum.
Estudiem el cas, que és el que m'interessa. Seguint les paraules del reverend pare Dupeyrat, ens assabentem que dotze anys abans del traspàs s'havien produït els fets que van adreçar Keleto als rengles de la fe vertadera.
Va ser el cas que al poblat de Kone va arribar un ric present ofert pels tauadesos, testimoni de llur amistat i penyora de perenne aliança: uns pernils humans que, ben curats i adobats, estaven dient "mengeu-nos".
Els konesos, que ja havien estats tocats per la paraula vertadera, es van trobar en una delicada disjuntiva: o cedien a l'àpat consuetudinari i cometien pecat mortal o rebutjaven l'ofrena i obrien la porta a un mata-degolla que no els semblava excessivament atractiu.
Sotmesa la qüestió a debat comunitari, trobaren -ja em direu si no filaven prim- una delicada solució de compromís:
"Els nostre missioners ens han dit que els nens petits, com que no saben encara el que es fan, no cometen pecats. Diguem, doncs, als tauadesos que cedim els regals als nostres fills. Llur cor se n'alegrarà. Veuran que ens privem d'una cosa que ells creuen excel·lent i que, gràcies a ells, els nostres nens es faran forts. Les restes les donarem als porcs, i els direm que també volem que aquests creixin i s'engreixin. Aleshores, tot esperant quelcom millor, en matarem un, que oferirem als tauadesos perquè se l'emportin a casa. Allà proclamaran les nostres lloances i el nostre Pare Déu no s'haurà ofès."
Apreciareu la subtilesa de l'argumentació, fruit inequívoc de la influència dels jesuïtes que els evangelitzaven.
Amb tot, Ivolo no quedà satisfet de l'argúcia i, passats dos dies, va demanar el baptisme, emprenent el camí que anys a venir l'havia de portar a oferir la seva vida en olor de santedat.
Vegeu doncs, i que la lliçó us sigui de profit, que ni la més banal tria en les menges no està lliure de conseqüències tardanes.
Cosa que fareu bé de tenir en compte, mai que se us entrebanqués la carta d'algun restaurant.
Ah, i si algú de vosaltres dubtava de la veracitat contrastada de l'exemple que us he ofert, que no deixi de llegir aquesta sucosa història i altres de singular envergadura a:
A. Dupeyrat, Veintiún años con los papúes, Editorial Labor S. A., Barcelona 1954.
.JPG)