Com altres coses.
Potser poques, és cert. En un temps que ha erigit el "passa-t'ho bé i no t'hi enfundis" en l'última raó de moltes existències no em puc estar de predicar (en un desert, com l'il·lustre predecessor que em nomina?) que convé triar acuradament l'aliment dels nostres lleures.
Avui provaré de compartir amb vosaltres un plat de digestió amable.
Ara que tot just endreçàvem a unes coves de gran pau l'últim cap visible de l'Església i a l'espera que una fumerola blanca certifiqui l'ascens al soli d'algun sauri degudament fossilitzat, em complau de convidar a aquest rectangle un poeta (dir-ho així, com ja veureu, és gosadia) degudament menjacapellans.
Posats a triar, crec que convindreu amb mi que pocs dubtes s'escauen entre declarar-se rosegaaltars i menjacapellans. Ja fa temps que em vaig declarar partidari de l'última tria. Entre la duresa de la pedra i l'eixarreïment de la sotana, les nostres dents no poden deixar de triar el bocí més agradós.
Bé, no us entretindré massa. Qui va escriure les paraules que segueixen signava Jeph de Jespus. L'edició dels seus poemes, que hem d'agrair a Antoni López (Llibrería espanyola, Rambla del Mitj, nº 20), no té data, però evidències internes ens la situen a començaments del segle XX.
A les seves paraules hi trobem el candor arrauxat dels anarquistes de l'època i els sermons que ens hi engalta són, creieu-me, absolutament deliciosos.
La mostra que us obsequio ocupa les pàgines 48 a 51. Dubto que les poguéssiu contrastar amb l'original, però no voldria passar per un falsari. Aquí les teniu:
LA COMPETENCIA
Es Margarida una noya
aixerida i bonicoya
que no té pares ni dot;
pro es honrada, molt instruída
y el problema de la vida
vol resoldre decidida
amb sos dits, hábils per tot.
Com qu'en música es molt destra
s'anuncia com a mestra
de solfeig, piano i cant,
Va una noya: -¿Quant me cobra?
-Deu pessetas.
-Ca, soch pobra
y las monjas... tals, dè sobra
per deu rals m'ensenyarán.
L'una per economia,
l'altra perque no podia
cap dos duros vol pagá;
y veient que alló no dona
cants i solfas abandona
la Margarida bufona
buscant feyna per brodar.
Volta totas las botigas,
ne demana á las amigas,
mes no troba feyna en lloch
puig li diuhen desseguida:
-Las monjas... quals, Margarida,
com no s'hi guanyan la vida
ens ho fan per molt més poch.
Sens traballá no's pot viure;
el calsat comensa a riure,
escasseja el rossegó,
la robeta's va fent vella
y'l vestit ja fa escudella.
Malehint sa mala estrella
busca feyna á fer fistó.
A dos pessetas la cana
pot guanyar cada senmana
lo just per mori's de fam;
pro ni en aixó feyna troba
peruqe la feyna li roba
convent que matarla proba
fentlo á deu céntims el pam.
Tanta lluyta al fí la cansa
y perduda la esperansa
de guanyá el pa honradament,
abatuda y aborrida
s'entrega a la mala vida
llensántse sens fre ni mida
dels vicis per la pendent.
Y ara diu en son nou viure
ofegant sos plors ab riure
-¡Fòra bondat, fistó y cant!
Veyam si vivint del vici
també pel meu perjudici
las monjas en'quest ofici
la competencia'm faran!-
Compadiu-vos, amics, de la pobra Margarida. I és ben clar que us desitjo que mai no topeu amb una competència deslleial tan i tan tenaç.
Fins una altra.
Ara que tot just endreçàvem a unes coves de gran pau l'últim cap visible de l'Església i a l'espera que una fumerola blanca certifiqui l'ascens al soli d'algun sauri degudament fossilitzat, em complau de convidar a aquest rectangle un poeta (dir-ho així, com ja veureu, és gosadia) degudament menjacapellans.
Posats a triar, crec que convindreu amb mi que pocs dubtes s'escauen entre declarar-se rosegaaltars i menjacapellans. Ja fa temps que em vaig declarar partidari de l'última tria. Entre la duresa de la pedra i l'eixarreïment de la sotana, les nostres dents no poden deixar de triar el bocí més agradós.
Bé, no us entretindré massa. Qui va escriure les paraules que segueixen signava Jeph de Jespus. L'edició dels seus poemes, que hem d'agrair a Antoni López (Llibrería espanyola, Rambla del Mitj, nº 20), no té data, però evidències internes ens la situen a començaments del segle XX.
A les seves paraules hi trobem el candor arrauxat dels anarquistes de l'època i els sermons que ens hi engalta són, creieu-me, absolutament deliciosos.
La mostra que us obsequio ocupa les pàgines 48 a 51. Dubto que les poguéssiu contrastar amb l'original, però no voldria passar per un falsari. Aquí les teniu:
LA COMPETENCIA
Es Margarida una noya
aixerida i bonicoya
que no té pares ni dot;
pro es honrada, molt instruída
y el problema de la vida
vol resoldre decidida
amb sos dits, hábils per tot.
Com qu'en música es molt destra
s'anuncia com a mestra
de solfeig, piano i cant,
Va una noya: -¿Quant me cobra?
-Deu pessetas.
-Ca, soch pobra
y las monjas... tals, dè sobra
per deu rals m'ensenyarán.
L'una per economia,
l'altra perque no podia
cap dos duros vol pagá;
y veient que alló no dona
cants i solfas abandona
la Margarida bufona
buscant feyna per brodar.
Volta totas las botigas,
ne demana á las amigas,
mes no troba feyna en lloch
puig li diuhen desseguida:
-Las monjas... quals, Margarida,
com no s'hi guanyan la vida
ens ho fan per molt més poch.
Sens traballá no's pot viure;
el calsat comensa a riure,
escasseja el rossegó,
la robeta's va fent vella
y'l vestit ja fa escudella.
Malehint sa mala estrella
busca feyna á fer fistó.
A dos pessetas la cana
pot guanyar cada senmana
lo just per mori's de fam;
pro ni en aixó feyna troba
peruqe la feyna li roba
convent que matarla proba
fentlo á deu céntims el pam.
Tanta lluyta al fí la cansa
y perduda la esperansa
de guanyá el pa honradament,
abatuda y aborrida
s'entrega a la mala vida
llensántse sens fre ni mida
dels vicis per la pendent.
Y ara diu en son nou viure
ofegant sos plors ab riure
-¡Fòra bondat, fistó y cant!
Veyam si vivint del vici
també pel meu perjudici
las monjas en'quest ofici
la competencia'm faran!-
Compadiu-vos, amics, de la pobra Margarida. I és ben clar que us desitjo que mai no topeu amb una competència deslleial tan i tan tenaç.
Fins una altra.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada