dimarts, 21 d’abril del 2009

Interiors

Que sóc més donat als dintres que als fores és indiscutible. Però en això, com en tot, hi ha una bella contradicció: els únics dintres que em fa mandra explorar són els meus propis de mi mateix.

Traduït a l'esperanto, això vol dir que no solc practicar el noble esport de la introspecció. Covard de mena, potser temo haver-me d'acarar amb no se sap quines sorpreses que s'amaguen als meus amagatalls secrets. I, vistos els riscos (bonica al·literació) concloc (terrible cacofonia) que més val no embolicar-se en comeses que poden deixar més pèrdues que guanys.

Conseqüència: sóc el més il·lustre desconegut amb qui comparteixo aixopluc i pitança. I ja m'està bé que sigui així.

Potser per aquesta mena de llei de compensació que escapa als propis designis, heus ací que avui han visitat el meus interiors -o alguna part d'ells (que tot de cop seria excés)-, i fins han gosat demanar-me en préstec algunes engrunes per sotmetre-les a acurades observacions. Jo, que no tinc mai un no per a ningú, no hi he oposat pas resistència, i fins i tot he intentat -sense èxit- extreure del passeig alguna espurna de plaer.

Sigui com sigui, ara no em queda més que l'obedient espera al moment que un missatger dels il·lustres visitants em reveli els intríngulis del què, del com i del per què. La mica de neguit que el lapse em reporti donarà un polsim d'esbarjo al lliscar monòton dels dies i em permetrà amenes divagacions sobre el ventall de possibilitats que l'esdevenidor em depara.

I amb aquestes esperes i una altra de mot més feliç que s'acosta al seu acompliment entretinc les meves hores.

I així com és i de manera clara i transparent m'ha plagut de posar-ho sota la vosta molt docta i amable consideració.

A reveure.

divendres, 17 d’abril del 2009

Petit conte idiota (sense número)

Em vaig llençar de cap a l’interior del vagó. El sospir de les portes va ser d’alleujament però es va confondre amb el xerric de les rodes i el patac del cap. Mala política aquesta de no voler esperar un parell de minuts a l’andana. Així ho va pensar la Lysseth, quan el retruc li va plantar el cap esberlat a la falda, així ho va pensar l’Eugenio quan va fer un bot per evitar els esquitxos. Així ho vaig pensar jo quan em vaig adonar que em moria de la manera més bèstia: plongeon, ensopegada i catacroc a la templa. Descansi en pau.


Bé, si més no és el que diu a les làpides. Però ningú no m’havia preparat pel que s’acostava. Perquè resulta que l’eternitat te l’amaneixen en el lloc on se t’ha acudit de dinyar-la, i no tens més companyia que els difunts que han tingut la gentilesa de precedir-te en l’elecció de l’últim estatge.


A mi m’ha tocat estrenar un vagó de metro i, si he de dir la veritat, anar túnel amunt i túnel avall sense cap companyia em resulta d’una monotonia exasperant.


És clar que hi ha l’esperança que algú altre fineixi en el meu petit reialme i puguem departir amablement entre estació i estació, però de moment la cosa no s’anima i he d’entretenir les hores mortes (era inevitable de no dir-ho) amb la relectura del llibre que traginava. Si almenys pugués manifestar-me d’alguna manera, si a algun mèdium se li acudís de venir a fer-me companyia, potser trobaria la manera d’esbargir-me. Però fins ara res de res.


De vegades somio haver-me mort en un hospital: la de difunts amb qui podria compartir disteses converses... Que si jo de càncer, que si tu de vessament cerebral, doncs jo de vella, noranta-nou anys i encara llegia el diari... Què sé jo... La veritat és que donaria per bona la companyia d’un traspassat en coma profund, per bé que no l’imagino massa enraonador.

En fi. Passar les tristes hores i alimentar l’esperança que un lleu tremolor entre dos mons m’obsequiï amb algun company de viatge. Perquè en el fons sóc modest i no vull massa mal: un descarrilament combinat amb un bell incendi ja és un luxe faraònic que no goso ni somniar.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Dimoniet


Fa cara com de sorprès, tal vegada se li fa estrany que l'hagi tret a prendre la fresca. I potser sí que té raó: tan bé que s'hi està de portes endins, ignorant el traüt d'aquest món que s'entortolliga en qüestions abstruses que algú potser es pensa que se solucionaran...

Però el mal ja està fet i ara es quedarà aquí, interrogant un horitzó que a nosaltres se'ns escapa. Confiem que si alguna cosa s'hi perfila ens avisarà. I aleshores hi acudirem, alguns esperançats, altres -més realistes- amb l'esglai disposat a confirmar temences.

Aquesta és l'aposta.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Pausa



Acordades han estat treves, hossanna!

L'exèrcit enemic, dispers i desarmat, s'ha retirat
a les casernes pasquals.

I jo m'acordo una silent abducció per esmolar
noves eines per a la lluita.

Així sia.