Em vaig llençar de cap a l’interior del vagó. El sospir de les portes va ser d’alleujament però es va confondre amb el xerric de les rodes i el patac del cap. Mala política aquesta de no voler esperar un parell de minuts a l’andana. Així ho va pensar la Lysseth, quan el retruc li va plantar el cap esberlat a la falda, així ho va pensar l’Eugenio quan va fer un bot per evitar els esquitxos. Així ho vaig pensar jo quan em vaig adonar que em moria de la manera més bèstia: plongeon, ensopegada i catacroc a la templa. Descansi en pau.
Bé, si més no és el que diu a les làpides. Però ningú no m’havia preparat pel que s’acostava. Perquè resulta que l’eternitat te l’amaneixen en el lloc on se t’ha acudit de dinyar-la, i no tens més companyia que els difunts que han tingut la gentilesa de precedir-te en l’elecció de l’últim estatge.
A mi m’ha tocat estrenar un vagó de metro i, si he de dir la veritat, anar túnel amunt i túnel avall sense cap companyia em resulta d’una monotonia exasperant.
És clar que hi ha l’esperança que algú altre fineixi en el meu petit reialme i puguem departir amablement entre estació i estació, però de moment la cosa no s’anima i he d’entretenir les hores mortes (era inevitable de no dir-ho) amb la relectura del llibre que traginava. Si almenys pugués manifestar-me d’alguna manera, si a algun mèdium se li acudís de venir a fer-me companyia, potser trobaria la manera d’esbargir-me. Però fins ara res de res.
De vegades somio haver-me mort en un hospital: la de difunts amb qui podria compartir disteses converses... Que si jo de càncer, que si tu de vessament cerebral, doncs jo de vella, noranta-nou anys i encara llegia el diari... Què sé jo... La veritat és que donaria per bona la companyia d’un traspassat en coma profund, per bé que no l’imagino massa enraonador.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada