Vaig ensopegar la cançó tot mirant Em vaig enamorar d'una bruixa. La pel·licula és un rave, Kim Novak un estaquirot i James Stewart un pal d'escombra. Tret de la presència d'Elsa Lanchester i de l'actuació de Philipe Clay no hi ha res que justifiqui els diners que va costar.
Però Le noyé assassiné és una petita joia i ja em sap greu haver trigat tant a descobrir-la.
La lletra de Charles Aznavour és força divertida. Com que el francès va de baixa en tradueixo un parell d'estrofes com esquer. Si us enllamineix ja us espavilareu a trobar-la sencera:
Tot sol al fons del Sena
Ja em començo a avorrir.
És en va que m'escarrasso
Per poder-me alliberar.
Deu anys en la mateixa postura
Us ben juro que es fan llargs.
D'ençà que em descomponc
Tinc els peixos tan acollonits
Que foten el camp sense remei.
Sóc un negat assassinat
Per un paio que volia
La meva cartera
.............
Jo que de l'aigua tinc horror,
Si encara m'haguessin fotut
A una bota plena de claret...
Però no, les meves carns s'estoven,
Em panseixo i consumeixo
En un Sena per on no baixa alcohol
...............
Sóc un negat assassinat.
Tinc una bala al coll
que m'impedeix de surar.
I una història us explico:
En aquesta immensa banyera,
Jo que menjava sens beure
Ara he de beure sens menjar.
Com que l'estiu és època de banys, he pensat que seria una bonica melodia per fer-vos companyia.
Fa molt de temps, sigui per obra i gràcia de Jean Paul Le Chanois o de
Robert Lamoureux, Papa, maman, la bonne et moi van venir a gronxar-se en
aquesta meva tercera circumvolució del lòbul frontal de la qual m’enorgulleixo.
I vet ací que de tant en tant m’impel·leixen a expel·lir (noteu com s’acaramullen
les geminades!) bufs de veu (John Roscelin dixit) que si eixissin d’orificis
menys dignes no gosaria exhibir davant els ulls i menys encara els narius de
tan distingida audiència.
Però és el cas que havent arribat l’hora dels adeus, m’ha llegut de fer-ho
amb una lletra que perfili en negre sobre blanc els motius diversos que em fan
predir que a can Racú ja van fent atots.
L’amic Basté, eximi creador de la brillant imatge “la futbolització de la
política”, li ha arribat l’hora d’emprendre el camí de la tietització del periodista.
Cada cop que el sento me’l veig com la mare de Psicosi amb la perruca guerxa
gronxant-se al balancí desgranant fílies i fòbies: que si innocents criatures
empresonades a les xarxes; que si víctimes del mòbil i la depredació; que si
pistolers desbocats tirotejant Balmes amunt, Balmes avall; que sort que tenim els
pantans a vessar i demà farà sol solet vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc
fred, i que si el tac i que si el tic i que si el toc... En fi, que cansa i que
cada dia em recorda més a l’exímia Encarna Xanxes.
La rateta Clapés, rosega que rosega. Algú li va furtar el formatge i no se’n
refarà mai. Sort en té de la tropa de despropòsits amb què s’embolcalla i li
fan de corifeus. Val dir, però, que li tinc un respecte: any i anys i per molts
anys repetint-se com la ceba i encara no l’han foragitat a cops de gorra. Chapeau!
I no us penseu que m’oblido de la joia de corona, el pernil de l’entrepà, l’histrió
de pa sucat amb oli. Però no el voldria distreure. La dura percaça del sol que
més escalfa no és que valgui una missa, val un tríduum pel cap baix.
I tot plegat a què ve? A una simple fórmula de matemàtica elemental: érem un
milió. I menys u perquè m’esborro, us heu quedat en 999.999.
El meu amic Hitoshi no es deixava fotografiar. I no perquè tingués por que li robessin l'ànima, que no en tenia, sinó perquè considerava que la irresistible bellesa del seu rostre condemnaria qui la contemplés a viure fins a la mort macerat en la tristesa i el dolor de no haver pogut veure'l en persona. Admirable generositat.
El meu amic Hitoshi no posava pegues, però, que li fessis un retrat sempre que respectessis tres condicions: que fos en absència (posar l'horroritzava), que no reproduïssis els seu exterior i que no fessis públic el retrat sense que ell l'hagués vist i l'autoritzés.
Quan me les va posar, vaig trobar aquestes tres condicions prou abellidores. Possiblement perquè no tenia cap intenció de satisfer-les. No pensava pas fer-li cap retrat, ni en presència ni en absència; em guardaria bé prou de perfilar la seva imatge i en cap cas sotmetria el meu treball a la seva aprovació per fer-lo públic.
Han passat els anys, però, i sense saber com ni per què ve un dia que faig quatre ratlles malgirbades i heus ací que en anar a desar la làmina me n'adono: m'ha sortit el Hitoshi!
Hi és tot ell: la flor de sis pètals que l'obsessionava, el record del serpent que el va temptar en un somni, el terror de les trompetes que anunciaven la fi dels temps, el fanal i la casa... I sobre tot la seva estimada gata Sakkura, fidel companya que no el deixava de petja i li feia present dels ratolins que caçava i que no es cruspia fins que en Hitoshi l'amanyagava i la premiava amb una moixaina.
Anava a fer públic el dibuix quan vaig recordar les tres condicions. L'última era, potser, la més difícil perquè m'obligava a sotmetre'm al seu dictamen. Però comptat i debatut, si jo havia conegut en Hitoshí el setanta-tres i ell ja en tenia noranta, potser el dos mil vint-i-sis no valia la pena buscar-lo per veure el què.
Oi més quan jo mateix vaig passar a millor vida el dos mil deu.
Volia ser drac i em vaig quedar en aquesta mena de mig camí que ara veieu. Però no hi fa res perquè així m'he garantit una llarga supervivència. Passen anys i passen cavallers i com que no em reconeixen jo vaig fent la viu-viu.
I si alguna vegada em veig en un destret, convoco algun amic com aquest per acabar d'embolicar la troca.
Si Nadal s'acosta, el gall tremola, La tia Pepa s'ho mira i es llepa els bigotis a l'avançada. No sap encara el tall que li pertoca, però dona per bona la tria, la faci qui la faci. Al capdavall se sap vella i poc estimada i fa temps que ha decicit no fer cap fàstic al que del cel li baixi. Perquè com tothom sap, les coses bones baixen del cel. Que és -com tothom sap també- aquest lloc misteriós on s'amaguen tots els benifets i que, tot ple de núvols blancs i flonjos, ens espera per quan sigui l'hora i ens assignin el nuvolet que ens correspon, juntament amb el kit angelical (túnica, ales i corona). Per això cal que sempre estigueu al cas de la talla que gasteu, no sigui cas que trabuqueu la xifra i us passeu l'eternitat arrossegant la túnica, amb unes ales que us vagin balderes i la corona de mig gairell.
Sigueu al cel o a l'infern (que el bon Déu us l'estalviï!) cal anar sempre ben forjat. Les aparences ho són tot. Per elles us jutjaran i per elles es decantarà la balança en favor o en contra vostra. Una bona màscara i una millor disfressa us ha de permetre ocupar aquest lloc de privilegi que sens dubte sabeu que mereixeu. Sigueu més que Long Chaney! Que les seves mil cares quedin desbordades pel vostre tarannà camaleònic. Aprengueu a aparentar allò que l'altre vol que vós sigueu. Traïu tot principi que us allunyi del guany que voleu. No passeu cap pena d'abjurar de tots els principis que en veu ben alta i ferma proclameu que jureu respectar.
Sigueu com els temps que ens agombolen i que ens conviden a fitar l'únic horitzó que ens convé. Feu del vostre melic el centre de l'univers i gireu obstinadament al seu voltant, com el bou junyit a la sínia. I més encara, no deixeu entrar al cercle que ha limitat cap altre que aquell que hagi entès que l'única veritat que ha de servir és la dels vostres interessos. I un cop tots reunits, alceu un mur impenetrable que ningú pugui travessar.
Si teniu sort, quan arribi la fi del món trigareu un instant més que els altres a desaparèixer. Aquesta serà la vostra recompensa.
Tantes cares i una sola creu. La dels temps que corren. Amb sàdics que destralegen i maten a preu fet per a major glòria del seu egotisme desenfrenat. Mentiders compulsius que les deixen anar com -diuen- que fan les ases amb els pets. I nosaltres que ens ho empassem des de la nostra covarda i amable comoditat. Regurgitant algun plat ben cuinat i pontificant a la sobretaula amb cafè, copa i puro.
Tantes cares i tots tan culpables. Que no cal prémer el botó ni guiar el dron carregat de mort, ni contemplar el vol esvelt del missil portador de malvestat. Tots culpables pel sol fet de respirar, que no hi ha coartada per a tots els que diem que no, que no pot ser, que sembla mentida, que és inconcebible, que tant de bo...
Però un cop dit això, reconciliats amb nosaltres mateixos perquè ens sentim al costat bo de la història, anem cap al llit i mirem de caure en un son profund perquè demà ens espera un nou dia.
Nou dia per a qui? Perquè tots els dies són vells, arrossinats, tristos, grisos i perduts.
Hi havia aquell que anava a la recerca del temps perdut. Inútil comesa.
El temps és irremissiblement perdut. Com el món. Com tots nosaltes.
El tèrmit rosega la
biga i la casa va i s’enfonsa. Els ídols -les idoles també- tenen els peus de
fang i s’entrebanquen. Les orelles se m’embussen de tanta idiòcia galopant. Els
culs que hem llogat no ens deixen seure a lloure. Però remenem galtes ben
llustroses per embadocar badocs que baden. O que diuen: “A bodes em convides” o
“Afarta’m i digue’m moro”, amb permís de sant Yamal, passeu-me la
incongruència. El soroll constant ofega la raó. Vals el que et paguen i tot s’hi
val per engruixir la bossa. Ho vull tot ara i aquí. El meu crit pot ofegar la
teva veu. Si parles fluix et deixo, si aixeques el gallet, t’escapço. Jo tinc
la veritat i la força. La força és l´última raó de la veritat.
I anem fent. Fent
la viu-viu. De mica en mica. Amb la pica sempre buida.
Perquè el desguàs s’ho
empassa tot. El dia i la nit. La vida i la mort.
El dibuix que teniu aquí al damunt és del 1985. Em va venir a trobar una d'aquestes tardes que decideixes fer endreça i neteja i que remates amb tot l'escampall entestat a retornar a carpetes i arxivadors per seguir criant pols i alimentant peixets de plata (Lepisma Saccharina pels amics).
Alguna cosa li deuria veure a l'engendre que em va portar a amnistiar-lo de la fosca i la humitat i convidar-lo a compartir alguna engruna de la contaminació que ens va embetumant els pulmons.
Però quan me'l mirava no em semblava especialment content. I això m'inquietava. "De malagraïts l'infern n´és ple. El trec a passejar i em fa morros. Si l'estripava li donaria una bona lliçó..."
Però què hi voleu, tinc el cor tendre i em pot més la pietat que la crueltat i vaig cometre l'error d'interrogar-lo.
"No t'adones -em va respondre- que em veig pansit, que groguejo, que no puc dissimular els anys que em pesen. M'hauria estimat més que no destorbessis el meu repòs. Per què, a més, m'has privat de la companyia d'altres gargots que tenen la sort encara de dormir el son dels justos? Val realment la pena que una nostàlgia mal entesa i perfectament inútil com la teva m'hagi condemnat al suplici de la llum?"
Hauria pogut ignorar els retrets, fins i tot concedir-li una engruna de raó en la diatriba, però el que em va acabar els quartos és que titllés la meva nostàlgia d'inútil.
I va ser aleshores que vaig decidir el càstig que es mereixia i el vaig emborratxar de coloraines i difuminats. I no satisfet encara vaig decidir que l'exposaria a la vergonya pública.
No tinc cap dubte que això li haurà servit d'escarment.
Ara que els therians passegen les seves ínfules anaimalístiques per xarxes i carrers, potser val la pena reclamar la presència de l'amic Peire Vidal qui, per l'amor que portava a la Louve de Penaultier, s'abillà amb pell de llop i es feu caçar.
No importa saber si aital feliç (per dir-ne alguna cosa) idea li valgué (a banda d'una descomunal esterracada) la correspondència de la dama, però pot servir d'esquer perquè aquests que se senten gossos, lleons o zebres es posin a la cua dels senglars per la banda de Collserola. Un cop enllestida la feina en pro del control de la pesta porcina potser algun cartutx desnortat els farà retrobar la passió per la humanitat.
Mentrestant podeu entretenir-vos abb aquesta bella cançó del trobador de marres: