El tèrmit rosega la
biga i la casa va i s’enfonsa. Els ídols -les idoles també- tenen els peus de
fang i s’entrebanquen. Les orelles se m’embussen de tanta idiòcia galopant. Els
culs que hem llogat no ens deixen seure a lloure. Però remenem galtes ben
llustroses per embadocar badocs que baden. O que diuen: “A bodes em convides” o
“Afarta’m i digue’m moro”, amb permís de sant Yamal, passeu-me la
incongruència. El soroll constant ofega la raó. Vals el que et paguen i tot s’hi
val per engruixir la bossa. Ho vull tot ara i aquí. El meu crit pot ofegar la
teva veu. Si parles fluix et deixo, si aixeques el gallet, t’escapço. Jo tinc
la veritat i la força. La força és l´última raó de la veritat.
I anem fent. Fent
la viu-viu. De mica en mica. Amb la pica sempre buida.
Perquè el desguàs s’ho
empassa tot. El dia i la nit. La vida i la mort.
Sobretot la mort.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada