diumenge, 28 de febrer del 2010

Rilke-Vinyoli (fragment)

Per a C.H.
Ara, ja, des del record.

Senyor, dóna a cad'u la seva pròpia mort,
el morir que prové d'aquella vida
on ell tingué sentit, amor, fretura.
Car no som més que l'escorça i la fulla.
La gran mort que en ell porta cadascú
és aquell fruit entorn del qual tot gira.

dissabte, 27 de febrer del 2010

Retorn

I
Tries els records
com el cirurgià expert
que, vessant de sang,
separa vasos i vísceres.
I tu, xop d'enyor,
arringleres silencis.

II
Flairem vells perfums
i enterbolim els ulls foscos de nit.
De bat a bat neguem tota esperança.
Florim!

III
Potser diria el vent,
o els arbres i les cases.

Em deturaria al carrer
i a les places
i sabria el so de l'aire
i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent
i em respondria l'alba.

divendres, 26 de febrer del 2010

Ella

En tout climat, sous tout soleil, la Mort t'admire
En tes contorsions, risible Humanité,
Et souvent, comme toi, se parfumant de myrthe,
Mêle son ironie a ton insanité.

Els romàntics escrivien fent puntetes, per semblar més alts. No consta als llibres, que no estan per aquestes banalitats, però em temo que deuria ser així.

Baudelaire, havent posat el punt i final a la seva Danse macabre, es deuria treure els coturns i potser se'n deuria anar a degustar alguna menja substanciosa. O no, que amb els genis mai no se sap.

La seva mort, però, no és la meva. Jo la sento més arran de terra, com qui no vol la cosa, d'estar per casa. Com una amable companyia que ens vindrà a fer visita algun dia i amb qui no cal gastar gaires compliments. Potser per això, si em donessin a triar, em quedaria amb Estellés:

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,
ni al menjador, assegut al divan:
l'esperaré al replà de l'escala;
entre els parents que han arribat de l'horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,
de blau marí, amb la corbata torta,
i no serà necessari que entre:
us diré adéu des de la porta, anant-me'n.

Evitarem, potser, el formulisme,
i tot serà lleuger i natural:
m'ajudarà, agafant-me d'un braç,

la meua mort, en baixar per l'escala.
S'excusarà per si ha trigat massa;
però és que, abans, ha tingut quatre casos.

Sé que la mort és una presència recurrent en el que escric. Una amiga molt estimada i a qui respecto profundament m'ho va diagnosticar: en parles i te'n rius perquè et fa pànic.

Potser és així. Però aquests dies era inevitable anar-hi a parar. La Dama ocupa les esbalandrades dissertacions que faig davant dels ulls somnolents d'uns alumnes que interiorment naveguen per mars (espero) de més alta consistència, i un company hi lliura una batalla que sembla que no té massa possibilitats de guanyar.

Per a ell, i també per a mi (que no tinc massa pressa per trobar-me-la) aquestes paraules.

Escrites el vint-i-sis de febrer de l'any dos mil deu a tres quarts de nou del vespre.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Petit conte idiota (17)

La dependenta ha tingut, aquesta nit, un somni eròtic. Li n’ha quedat un lleu tremolor de cames i la consciència clara que, si pogués, repetiria. És més: desitjaria posar una mica de carn a la festa, car la subtil matèria dels somnis l’ha deixada un si és no és amb la mel als llavis.

La dependenta, però, ignora que ha convocat perillosos fantasmes i que a hores d’ara l’espectre d’un galant forassenyat recorre passeigs i carrerons i no deixa botiga per verda. Ell també en vol més, i juga amb l’avantatge que un cop travessada la llinda d’aquest món sotmès a convencions i límits, sap que tot li està permès, fins i tot la gosadia de fer-la seva per sempre.

La campaneta de la porta ha repicat. So de festa o funeral, qui ho sabria?

Quan ha sortit de la rebotiga amb les capses a les mans i se l’ha vist dret davant d’ella, s’ha deixat endur per la lluentor dels ulls i la incitadora prometença dels llavis goluts.

Els daus estaven jugats i el misteri amanit: veïnes adelerades i policies avorrits mai no podrien escatir quin esvalotament extrem de luxúria desfermada havia capgirat maniquins i prestatgeries, ni el com ni el perquè del rictus feliç de la dependenta difunta.

dimarts, 16 de febrer del 2010

això no és un gat

evidentment
però és el meu gat
un entre tants
amb l'avantatge que en temps de crisi i penúria energètica
m'obsequia
i jo li ho agraeixo
amb un considerable estalvi de llum

que consti en acta
i que sigui a l'acte

amén

dilluns, 15 de febrer del 2010

Divagacions

No tinc opinió formada sobre Subirachs. El fet que grimpés a la Sagrada Família no me l'ha fet ni més proper ni més llunyà. Però no puc deixar d'agrair-li que un bon dia perfilés aquest bonic gravat que il·lustra l'edició commemorativa del Centenari del Centre Excursionista de Catalunya.

El volum en qüestió es titula D'una vella i encerclada terra i combina el text de Salvador Espriu (amb una gènesi prolixament detallada per l'autor a la presentació) amb els gravats de Subirachs.

No recordo com el llibre va arribar a les meves mans, però crec que no m'erro si escric que el vaig arreplegar algun diumenge al matí al mercat de Sant Antoni. Era el temps que em dedicava a adquirir tot el que havia publicat Espriu, autor per qui sento una decidida inclinació.

D'aquesta flaca en són testimonis transparents l'avatar que gasto (oi que també puc passar per modernet?) i les paraules que l'acompanyen, que vaig demanar prestades a la digníssima Antígona. Cal que reconegui que la princesa, enfundada en dilemes morals de molt alta volada, em va atorgar la llicència sense, però, concedir-me ni una engruna d'atenció.

No sé si som especialment justos amb els nostres autors. De fet, tampoc no gosaria afirmar que sigui justícia el que demanen, qui sap si només una mica d'amor i de respecte. En tot cas, em produeix una certa incomoditat constatar que prima que és la nostra memòria pel que fa als noms amb què ens omplíem la boca no fa pas gaire.

No he de rescabalar ningú, Déu me'n guard, però em ve de gust copiar una mica de paraula d'Espriu. Si voleu llegir-ne més, podeu anar a la pàgina 71 del volum en qüestió:

Cançó beneita de la Mort

Sense mèrit. Al meu pas,
se m'arrepleguen deixalles:
quins camins se'm barraran?
Els savis em tanquen les portes.
M'enriolo sota el nas,
tan obert que tothom entra
per la boca del forat.
Xisclen, corren, s'esderneguen,
no fugen del meu aguait.
No m'enganyaran disfresses,
cosmètics, adorns d'afait.
Volten rares dimensions
entorn del finit govern
de la corba sense límits.
No sóc un poder etern.


Disfresses

Més enllà de la que porto habitualment, mai no m'he sentit temptat per les disfresses. Fa molts anys vaig cometre l'error de creure que si m'enfundava en una sotana i sortia a la cerca d'una estona d'esbarjo, xalaria. Fos per l'afegitó eclesiàstic o per la meva escassa propensió a la cosa festiva, me'n queda un difuminat record d'avorriment reconsagrat. Amb tot, no dono l'experiència per perduda: l'empirisme ja les té aquestes coses.

Ve a ser com la meva relació amb els caragols. Em va costar superar la repugnància natural a menjar un ésser que repta, però m'hi vaig decidir, seduït per les lloances dels qui en són devots (i que crec que apliquen a la difusió del seu estrany costum una tenacitat digna de millor causa). Engolit el cinquè gastròpode, vaig saber amb absoluta certesa que no hi reincidiria.

Això no obsta perquè no trobi molt encertada la propensió dels meus congèneres a llançar-se aquests dies a expansions de gran luxe i consideració. Una de les manifestacions d'aquest costum és guarnir els plançons (no sé fins a quin punt amb la seva aquiescència) i passejar-los metamorfosats en gats, bruixes o pirates. De les conseqüències que això pot tenir en la fractura generacional, no sé si en consten estadístiques.

Com que no vull ser menys i l'única descendència de què disposo té dues dimensions i la guardo en carpetes, he dedicat una estona de lleure a acolorir-ne una per donar-li un aire festiu d'acord amb la diada. I al damunt, la trec a passejar, que tampoc no es tracta d'estalviar-li la vergonya pública.

Acomplert aquest deure, ja em quedo tranquil. Només em queda la lleu inquietud de saber si amb nocturnitat i traïdoria s'abraonarà damunt meu i em passarà comptes per la meva gosadia.

Que mai no se sap quines conseqüències nefastes poden derivar-se de fets poc meditats.

diumenge, 7 de febrer del 2010

solució

punt coma coma coma punt punt punt punt coma coma punt punt coma punt punt coma punt coma coma coma punt coma coma coma punt punt

i final

divendres, 5 de febrer del 2010

exercici de puntuació

que la terra sigui rodona com una pilota o plana com una post de planxar m’és absolutament indiferent admeto això sí que si observo com un veler treu el nas per la banda dels pals abans que no em mostri el buc tindré una bella demostració de les veritats més elementals de l’esfericitat d’aquest bonic planeta que té l’honor d’aixoplugar-me en el benentès que mai tingui l’absurda pensada de plantar-me ran de mar i em dediqui a considerar amb ulls de tòtil l’horitzó però m’ho van dir de petit i sempre he estat boncreient hi ha setmanes que et vénen de cara i altres que es complauen a mostrar-te l’ignominiós darrere mig tanco una setena que s’ha complagut a enlluernar-me amb la rotunditat d’unes natges potents ostentoses gairebé ofensives bon profit ens faci els animals es llepen les ferides els humans probablement també uns i altres però es distingeixen per la metàfora la natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia i això entre pere i vicent avui per avui em quedaria amb vicent mengem solemnement cullerades de res sortosament cauen les borses i els grans estadistes esmorzen i resen i ja són legió els afamats del plutoni i retallarem nous mapes per multiplicar miracles mentre el gruix de les galtes creix i s’aferma i en donarem gràcies perquè som discretament vius i prometem no destorbar no fos cas que ara que ja ens ho han dit no volguéssim descobrir les delícies dels pastissets de llot

dilluns, 1 de febrer del 2010

Llur i llurs

Atès que hem renunciat a l'ús d'aquests discrets possessius (els francesos i altres gents de malviure s'entesten a no modernitzar el llenguatge llur i en conserven la mena, ja m'explicareu la poca-solta) hi ha moments que la simple lectura d'un paràgraf em fa somriure:

"Nois i noies del meu poble, que malcobreixen llur groga nuditat sota gases de tendres colors subtils, juguen cada capvespre a la plaça. Llur veu hi ressona com en un celler, i els ocells s'hi acosten per escandallar amb llur bec els blavosos estanys de llurs ulls. L'altre dia, tot estrafent la veu amb un megàfon, vaig intentar de barrejar-me en llur joc; però, nois, noies i ocells, eren ombres entre ombres. Davant meu, entre la plaça deserta i el cel, s'elevava, tràgicament delator, un filferro en espiral."

Això publicava el 1956 J.V. Foix a Diari 1918.

Incomparablement inferior al "s'ha caigut i s'ha anat donant un portasso perquè havia nens i nenes i nois i noies que es reien", que és -i no admeto discussions- d'una expressivitat i eficàcia comunicativa guai i d'una correcció política impecable.