dilluns, 27 de febrer del 2006

Victòria

Potser és el somriure, potser el rellotge o les motllures de la porta.

També el vermell que llisca de la densitat de la sang a la transparència de la tinta xinesa.

O potser els anys: pols, cendra o ossada per sempre ben disciplinada. Vés a saber.

La vida, però hi és, i els ulls que se la miren i un dia que s'acaba.

Un més, un menys.

Omnes vulnerant, ultima necat.

dissabte, 25 de febrer del 2006

Utsupra

El meu amic Utsupra va néixer ja fa anys, quan encara els pèls de marta lliscaven i s'abeuraven en bassiols bigarrats. El vaig deixar reposar un temps prudent en la fosca del cartipàs per veure si ens oblidàvem l'un de l'altre i no va ser així. No sé ell, però a mi de tant en tant em prenia la dèria de reveure'l i li feia curtes visites.

Com que em va semblar que no hi posava mala cara, un bon dia el vaig treure a la llum i com és de llei el vaig empresonar entre fusta i vidre. Un pensament de rondineig potser sí que vaig sentir, però naturalment vaig obviar-lo i d'aleshores ençà que tenim col·loquis assidus. No hi ha dia, us ho puc ben jurar, que no el visiti a quarts de sis del matí i li concedeixi una llambregada i un bon dia que topa, això és ben cert, amb la glacial indiferència de l'interfecte en qüestió. Ja se sap, però, que dels fill no te'n pots esperar gran cosa.

Dels fills, i de moltes altres circumstàncies, és clar. Tanmateix jo sóc dels convençuts que per recollir s'ha de sembrar i que cal invertir amb tenacitat i perseverança en els altres, sabent de cert que allò que te'n retorni mai no s'ha de considerar com un dret adquirit sinó com un propina de la divina providència. I bé, no em va tan malament com això...

Sempre que el veig penso que és un ull dintre d'un ull observat per un ull. I que fa el posat sorneguer, surant en aquesta perpètua indefinició suspesa a què el va condemnar l'atzar. S'ho pren bé, n'estic segur, perquè coneix el secret de l'equilibri i també perquè ha descobert que és en la durada del viatge i no en l'arribada a port que hi ha el secret de l'aventura.

Utsupra és savi. Per això fa llengotes i se'n riu per sota el nas de tot el que li passa pel cap, que són moltes coses. L'únic que no em fa peça és que estic convençut que és cada dia a quarts de sis que el seu somriure es perfila més burleta i una lleu vibració de sarcasme sacseja tota les seves extremitats.

Què hi hem de fer si en sóc devot.... Paciència i no grunyatis!

dissabte, 18 de febrer del 2006

Laberint


Sempre he sentit una mena com de fascinació pels laberints. Vagi per davant que mai de la vida se m'acudiria de visitar-ne cap, la meva fràgil psicologia no em permet aventures tan agosarades. Tot i amb això, reconec que no em faria res de despendre alguna part del temps que em queda dissenyant envitricollats recorreguts que no menessin enlloc. Perquè cas que m'hi posés, crec que optaria per la reducció a l'absurd dels meus plànols i els faria sempre de tal manera que qui gosés emprendre la feixuga tasca de trobar la sortida quedés irremissiblement condemnat a no arribar-hi.

En aquest projecte només topo amb dos inconvenients: un, que no sé si és posssible; i dos, que cas de ser-ho, no veig com resoldre la manera d'alliberar el meu recorregut de les restes un pèl desagradables dels intrèpids visitants.

Etimològicament parlant, sempre m'ha semblat un plat de difícil ingesta trobar l'arrel de la denominació en la destral de dos tallants. Tot i acceptant el parentiu de lábrys i laberint i admetent que la duplicitat de la fulla ens pugui remetre a la sistemàtica disjuntiva en l'elecció de camí, no li acabo de veure el què a l'ètim proposat. Bé, és així i en deixo constància. Però com que no tinc alternativa em quedo amb aquesta possibilitat.

Pel que fa als pares de l'artefacte, sempre li tindré una simpatia especial a Ícar. I simplement pel fet que em sembla una estupenda lliçó de modos (apresa al preu d'un patac de dimensions considerables i conseqüències nefastes) que mai no s'ha d'estirar més el braç que la màniga. Home com sóc de prudència acreditada, tinc per mi que en el lloc de l'eixelebrat en qüestió, jo hauria mantingut la cera sense estovar durant tot el trajecte perquè de menut ja havia après que s'ha de ser boncreient i caut.

Tampoc no em puc oblidar del meu amic mig brau que passejava la seva solitud inclement pels passadissos de Creta. Tot i la devoció que li porto a Ariadna, només puc reconèixer a Teseu la gràcia d'haver abreujat el patiment de l'híbrid, condemnat com a tal a no poder trobar mai el seu lloc i a ser eternament incomprès.

El que ja no puc empassar-me és fer del laberint una metàfora de la vida. Per aquí no hi passo. Potser perquè mai no he concebut la vida com un embolic vagament geomètric on m'hagi vist constret a trobar la sortida. Aquesta representació m'imposaria dues clàusules que em repugnen. Una, que hi ha un pla en el devenir d'un home; dues, que cal avançar cap a un objectiu preestablert en l'assoliment del qual es troba justificació al trajecte. I aixó, amics meus, no va amb el meu tarannà.

Jo veig la vida com un arbre. Que primer travessem de l'arrel fins a les branques i més tard recorrem des de la capçada fins a la terra.

I això és tot. Amb laberint o sense, viviu en pau amb vosaltres mateixos. I no hi donem més voltes.

divendres, 10 de febrer del 2006

Límits

És molt probable que m'erri, però vaig barrinant fa estona que qui més qui menys es talla l'Univers a la pròpia mesura. Pel que a mi fa, diria que amb el pas dels anys les tisores se'm tornen més esmolades i em costa menys sacrificar vores i excrecències. I en això no hi veig cap empobriment, ans al contrari. És un guany cert, en el límit del qual espero arribar a una bona mort havent salvat només l'essencial.

Vist des de fora dec semblar fins a cert punt peculiar. Faig bandera de la misantropia i elogi de l'enclaustrament. Proclamo que no hi ha res a cinc minuts de casa que mereixi el meu interès. És cert que baladrejo aquestes proclames amb el punt just d'ambigüitat perquè qui les sent pugui pensar que jugo un cop més al joc que m'enamora i que és no ser mai pres seriosament.

Qui m'escolta entén per error que casa meva és un punt material, circumscrit en un espai concret, i m'imagina -com jo vull- amb el passaport a la boca sempre que em veig constret a sortir a l'estranger.

La meva casa, però, no és aquesta.

La meva casa sóc jo. I tu, amb tota evidència.

No dubto que ho sabies. Però em calia dir-ho.

dilluns, 6 de febrer del 2006

Qüestions perifèriques

Diuen els estudiosos que la imprecisió del traç, aquesta com mena de boirina que enterboleix la imatge, és la troballa més afortunada de l'autoretrat.

Jo no ho entès mai, la veritat. A mi sempre m'han semblat més notables dues qüestions perifèriques però per a les quals no tinc resposta. Una, com se les componia l'artista per fer-se la manicura? L'altra és si la planta que emergeix del llom arrela a terra o a l'aigua.

Però ja se sap que en matèria d'observacions, sempre és bo que hi hagi diversitat de parers.

A banda d'aquestes disquisicions perfectament negligibles, he de confessar que li porto una certa devoció a la pintura. Més que res perquè he de confessar la meva debilitat pel felins. Grans o petits, salvatges o casolans, els reconec el mèrit de la indiferència i la delicadesa en la tria dels seus afectes. I, és clar, la subtilesa amb què ens estalvien el peatge de fer-los evidents.

Mal que mal, sempre em quedaré amb la distant sornegueria dels gats i abominaré de la llagoteria enervant dels gossos.