Límits

És molt probable que m'erri, però vaig barrinant fa estona que qui més qui menys es talla l'Univers a la pròpia mesura. Pel que a mi fa, diria que amb el pas dels anys les tisores se'm tornen més esmolades i em costa menys sacrificar vores i excrecències. I en això no hi veig cap empobriment, ans al contrari. És un guany cert, en el límit del qual espero arribar a una bona mort havent salvat només l'essencial.

Vist des de fora dec semblar fins a cert punt peculiar. Faig bandera de la misantropia i elogi de l'enclaustrament. Proclamo que no hi ha res a cinc minuts de casa que mereixi el meu interès. És cert que baladrejo aquestes proclames amb el punt just d'ambigüitat perquè qui les sent pugui pensar que jugo un cop més al joc que m'enamora i que és no ser mai pres seriosament.

Qui m'escolta entén per error que casa meva és un punt material, circumscrit en un espai concret, i m'imagina -com jo vull- amb el passaport a la boca sempre que em veig constret a sortir a l'estranger.

La meva casa, però, no és aquesta.

La meva casa sóc jo. I tu, amb tota evidència.

No dubto que ho sabies. Però em calia dir-ho.