Qüestions perifèriques

Diuen els estudiosos que la imprecisió del traç, aquesta com mena de boirina que enterboleix la imatge, és la troballa més afortunada de l'autoretrat.

Jo no ho entès mai, la veritat. A mi sempre m'han semblat més notables dues qüestions perifèriques però per a les quals no tinc resposta. Una, com se les componia l'artista per fer-se la manicura? L'altra és si la planta que emergeix del llom arrela a terra o a l'aigua.

Però ja se sap que en matèria d'observacions, sempre és bo que hi hagi diversitat de parers.

A banda d'aquestes disquisicions perfectament negligibles, he de confessar que li porto una certa devoció a la pintura. Més que res perquè he de confessar la meva debilitat pel felins. Grans o petits, salvatges o casolans, els reconec el mèrit de la indiferència i la delicadesa en la tria dels seus afectes. I, és clar, la subtilesa amb què ens estalvien el peatge de fer-los evidents.

Mal que mal, sempre em quedaré amb la distant sornegueria dels gats i abominaré de la llagoteria enervant dels gossos.