Victòria

Potser és el somriure, potser el rellotge o les motllures de la porta.

També el vermell que llisca de la densitat de la sang a la transparència de la tinta xinesa.

O potser els anys: pols, cendra o ossada per sempre ben disciplinada. Vés a saber.

La vida, però hi és, i els ulls que se la miren i un dia que s'acaba.

Un més, un menys.

Omnes vulnerant, ultima necat.