Pubissona, la gent.
(Fa que tampoc no sé massa com saben què sent la gent, però en fi...)
Amb tot, ahir ja
veia corrues de gent esllomada arrossegant la papereta pel carrer i ajudant-se
entre ells per enfilar-la fins a l’urna. I després els veia marxar amb pas
vacil·lant cap al recer de la llar per deixar-se caure al llit, tancar els ulls
i resar breument a totes les potències celestials perquè els alliberessin de
més votacions. Després s’abandonaven a un son reparador per refer-se de tan àrdua
prova.
Em vaig sentir
culpable. Perquè jo no estava cansat i pensava (molt fluixet no fos cas que
ningú em sentís) que si calia tornar-hi, jo hi tornaria. Dec ser un viciós,
pensava entre mi. O potser no m’han comptat al rengle dels tips d’haver de
votar.
He passat mala nit,
m’he desvetllat i m’he sentit poc solidari. Un parell d’hores en blanc m’han
donat la solució. Quan torni a haver-hi alguna convocatòria em vestiré amb calça
curta i molt d’hora molt d’hora em posaré la papereta a la boca i faré una
mitja marató abans d’anar al col·legi que tinc a dues travessies de casa.
I així, quan deixi
caure el sobre per l’escletxa de l’urna podré dir ben satisfet: “Això és
insuportable, estic fet uns espolsadors. No hi tornaré mai més”.
.JPG)