Tic cansat...

L’endemà d’ aquestes eleccions a la cosa europea encara sento a la ràdio els tertulians repetir com a lloros ben ensenyats que la gent està cansada de tantes eleccions.

Pubissona, la gent. (Fa que tampoc no sé massa com saben què sent la gent, però en fi...)

Amb tot, ahir ja veia corrues de gent esllomada arrossegant la papereta pel carrer i ajudant-se entre ells per enfilar-la fins a l’urna. I després els veia marxar amb pas vacil·lant cap al recer de la llar per deixar-se caure al llit, tancar els ulls i resar breument a totes les potències celestials perquè els alliberessin de més votacions. Després s’abandonaven a un son reparador per refer-se de tan àrdua prova.

Em vaig sentir culpable. Perquè jo no estava cansat i pensava (molt fluixet no fos cas que ningú em sentís) que si calia tornar-hi, jo hi tornaria. Dec ser un viciós, pensava entre mi. O potser no m’han comptat al rengle dels tips d’haver de votar.

He passat mala nit, m’he desvetllat i m’he sentit poc solidari. Un parell d’hores en blanc m’han donat la solució. Quan torni a haver-hi alguna convocatòria em vestiré amb calça curta i molt d’hora molt d’hora em posaré la papereta a la boca i faré una mitja marató abans d’anar al col·legi que tinc a dues travessies de casa.

I així, quan deixi caure el sobre per l’escletxa de l’urna podré dir ben satisfet: “Això és insuportable, estic fet uns espolsadors. No hi tornaré mai més”.