diumenge, 31 de gener del 2010

divendres, 29 de gener del 2010

Memento

En la cosa de les pantalles, cada casa és un món. O no, que tampoc no discutirem per això.

Avui em plau de compartir amb vosaltres l'amic que em dóna el bon dia quan a hores petites connecto la màquina. El vaig triar perquè té un somriure deliciós i la positura exacta per encabir-hi el bonic rellotge que canta els quarts i les hores. A banda que això de no perdre de vista la precisa dimensió del futur que m'espera, m'ajuda a sentir-me ben instal·lat en el món a l'hora que em disposo a deixar que m'engoleixi i, endemés, afegeix un extra de dolçor al te que em desvetlla.

No sé que us retopa la vostra màquina quan us hi encareu. Fins i tot concedeixo que l'actitud més adient és no concedir-hi la més mínima importància i conformar-se amb el blau convencional o el cromlech tan socorregut. Em sembla plausible. Però deu ser que jo sóc dels qui tenen una certa tendència a marcar territori i també m'agrada que el rectangle amb qui dialogo sigui una mica casa meva.

I és que, si anem a mirar, qui no té feina (¿?) el gat pentina.

dissabte, 23 de gener del 2010

Qui no es conforma...

Desoint l'evident escepticisme de la meva assessora literària i potser per portar-li una mica la contrària (fatal, la rima!), he cedit a la temptació i m'he firat un bonic giny electrònic d'aquests que pots traginar amb un gavadal de lletra sense perjudicar la carcanada.

Admeto que els viatgers impenitents o els partidaris de l'interiorisme minimalista tipus consulta odontològica poden justificar la bondat de l'invent. A uns els permet acompanyar-se d'interlocutors muts en les expedicions llurs i als altres els estalvia el farrigo-farrago d'una colla de volums que -si han optat per un look casolà tan bèstia- tampoc no els deuen fer massa falta.

Jo, que en qüestió de viatges sóc la ruïna del negoci i en matèria de decoració tendeixo al barroquisme i a l'horror vacui, he trigat alguns dies a trobar-li justificació a la despesa sumptuària. Però me n'he sortit i n'estic més que cofoi.

És el cas que els meus àpats solen transcórrer en una soledat monàstica, encara que no en la pau dels claustres sinó en un bar de mala mort, que són els que a mi m'agraden. Hi vaig amb la mateixa disposició que els ardits cavallers medievals: cada dia m'enfronto a tota ultança a l'àvol cuiner, que malda per destrossar la mica d'estómac que em queda, i en surto vencedor. I tampoc no em derrota "La ruleta de la fortuna", malgrat l'estultícia refinada del presentador i dels diversos concursants que hi exhibeixen la seva finesa intel·lectual.

L'escut que em guarda de tot mal és el llibre amb què m'abstrec d'un entorn tan esbarjós. Fins ara, havia de fer autèntics equilibris amb el plat, la copa, els coberts, la mà o el colze per mantenir oberta la pàgina sense que el macarró se m'escorregués a mig camí de la boca o la patata fregida decidís que s'estimava més fer un doble salt mortal sense xarxa fins a terra que sotmetre's a una masticació que imagino humiliant i un pèl dolorosa.

I heus ací que la tècnica m'ha resolt el problema. La cosa aquesta del llibre electrònic ocupa un espai discret, s'aguanta soleta i no té iniciativa pròpia per passar al capítol anterior. Una meravella.

Només hi ha un perill que m'inquieta: si per atzar es bolqués la copa i el vi i la gasosa (evidentment) sollessin aquesta andròmina, se li col·lapsarien els circuits i em quedaria a l'escapça?

I és que tan veritat és que qui no es conforma és perquè no vol com que mai no podem tenir-ho tot.

Som víctimes de la saviesa popular.

divendres, 22 de gener del 2010

De padrons i cementiris

Vagi per davant que em sento immensament feliç que el senyor Guardiola hagi compromès la seva paraula i que tots puguem dormir tranquils sabent que de cara a la propera temporada el millor entrenador de tots els temps seguirà a càrrec del millor equip del món.

Buf.

I que consti que no tinc res contra el senyor Guardiola ni contra l'equip que molt dignament entrena. Al contrari, he d'admetre que aquest míster de cognom tant procliu a l'estalvi em sembla una bellíssima persona, dotada d'un cert sentit comú i d'una certa contenció, virtuts davant les quals mai no dubtaré a fer barretada. Però el que ja m'estava resultant insuportable era l'obsessió maníaco-compulsiva amb què, posés la ràdio a l'hora que la posés, un locutor amb un vague coneixement de la llengua que compartim s'entestava a informar-me de l'estat de la qüestió.

Descansem en pau i celebrem-ho.

I és el tema del descans etern el que em porta a destorbar una mica la vostra atenció. Una polèmica que sura una mica per damunt de la contingència és el de quin serà el destí del cementiri nuclear que sembla que cal posar en solfa. Tinc per mi que aquest serà un debat que farà vessar rius de tinta, alguna llàgrima i que es prestarà a queixalades polítiques i sentimentals diverses.

A mi, això dels cementiris, em tira. Són llocs de repòs, amb estadants d'una quietud exemplar i que es presten sense estridències a la meditació i la tranquil·litat. Qui en dóna més?

El que ja no tinc tan clar és si en la seva versió atòmica em sentiria massa convidat a tenir la mateixa mirada benvolent per a aquests llocs. I és que potser no em fan figa les cames si penso en una corrua d'esquelets fent "uuuuuhhhhhhhh" en una nit de lluna més o menys plena, però si que se m'eriça el borrissol si penso a veure'm contaminat per una radiació invisible o m'imagino enlairat per una pirotècnia diabòlica desencadenada per una reacció en cadena imprevista i no desitjada.

Si aquesta desgraciada circumstància la creuem amb la difícil ubicació legal dels qui no tenen papers, potser caldria arriscar-se a incloure en la molt diversa gamma dels suborns que l'Estat ofereix al municipi que assumeixi el repte de conservar l'urani en trànsit de defunció activa un plus extraordinari d'aportació pecuniària per tots el empadronaments que faci.

Eps, i que jo el primer. De papers en tinc, però m'assignen un codi que m'engavanya i potser consideraria la possibilitat de ser censat com a apàtrida en un municipi fluorescent. I fins i tot em prestaria voluntari a encarregar-me de tenir cura de flors i làpides al peu d'un bidó que suquegés.

Que més tèrboles maneres hi ha de passar la trista vida....

divendres, 15 de gener del 2010

Pudors bíblics

Si això no hagués passat:

"I sentiren la remor de Jahveh Déu que es passejava pel jardí a l'oreig del capvespre, i l'home i la seva muller s'amagaren de la vista de Jahveh Déu entre els arbres del jardí. Jahveh Déu cridà l'home: On ets?, li digué. I ell respongué: He sentit la teva remor pel jardí i he temut, perquè vaig nu, i m'he amagat. I li digué: I qui t'ha fet adonar que anaves nu? És que has menjat del fruit de l'arbre, del qual et tenia manat que no mengessis! La dona que m'has donat per companya, m'ha donat fruit de l'arbre, i he menjat."

Ara no caldria això:


Desprovistos d'aquest engavanyador sentit del pudor que empara això del dret a la intimitat, els feliços viatgers eteris s'arringlerarien convenientment despullats a la porta d'embarcament i no hauríem de suportar plúmbies disquisicions sobre si cal o no cal, si és millor ser escanejat en terra o esmicolat en ple vol.

Una vegada més es demostra que la dona, esca de tots els pecats, ens complica l'existència....

Amb tot, he de confessar que posats a triar entre Cranach i la radiografia no tinc cap dubte. I no diré cap on em decanto. No vull ofendre a ningú.

diumenge, 10 de gener del 2010

Llibres electrònics

Com que estic en el dubte de si adquirir un artilugi d'aquests modernets que sembla que se'n diuen llibres electrònics, he convocat la meva assessora literària per demanar-li consell.

En sentir la pregunta se m'ha girat un pensament i s'ha quedat reflexionant amb aquesta carona.

No ha dit res, però tinc la sensació que seguiré llegint en paper. Ja veurem.

dissabte, 9 de gener del 2010

Combinat














Diu Joan Margarit: "La poesia no té fi perquè la realitat tampoc no en té. Cada poeta, si troba la seva pròpia veu, podrà aportar un matís diferent d'aquesta realitat. Aquests matisos i aquesta veu són els que sempre són nous. No hi ha cap bon poema que no inclogui d'alguna manera els poemes del passat. Un bon poema és la part visible d'un iceberg que deu el seu equilibri a la seva part més profunda i oculta, formada per substàncies artístiques anteriors, a vegades pròximes, a vegades molt antigues. I sempre parlant del dolor, de la mort, de l'amor, el mal, la felicitat, la por, la culpa, amb matisos diferents". (Joan Margarit, Noves cartes a un jove poeta, Els llibres de l'Óssa Menor, 309, Edicions Proa, Barcelona, 2009.)

Escriu Garcia:

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de pendre'ls treves ganes me venien.

Parla Ferrater:

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda i feia vent.

divendres, 8 de gener del 2010

dijous, 7 de gener del 2010

Paneroles

Tinc per Gregor Samsa una simpatia molt especial. Potser perquè em va costar fer-me'n amic, aquesta és la veritat veritable de bon de veres vertadera.

A diverses represes havia intentat tirar-me coll avall allò de La transformació i no podia superar una mena d'angúnia que em prenia d'imaginar amb tota mena de detall el bellugeig de les potetes així que jo encetava el relat i en Gregor es deixondia. Breu, que ho deixava per a millor ocasió i arringlerava el llibre a la lleixa dels que m'han anat derrotant. (Sigui dit de passada, hi ocupen un lloc de preferència el Paradiso de Lezama Lima, A la recherche du temps perdu de Proust i l'Ulisses de Joyce; però no hi fa res, de més verdes en maduren.)

Però va venir un dia que vaig anar tirant, tirant i tirant, i heus ací que no em raca de proclamar que em sento ben incapaç d'esclafar cap escarabat. I no pas pel crec-crec inevitable, que també, sinó perquè mai no em sabré estar de reverenciar l'implacable artilugi narratiu que et porta del fàstic inicial a la més devota tendresa de les últimes pàgines.

Ja sé, ja sé, que Kafka hi diu molt més. Però què hi voleu, a mi em basta d'admirar-lo per ser la mena de cervell que et pot obligar a estimar una panerola.

És per això que quan em vaig topar amb aquesta il·lustració de J.J. Grandville, vaig comprendre que havia fet coneixença amb un tipus que m'interessava. Pel que en sé fins ara, es deia Jean Ignace Isidre Gérard i va viure entre 1803 i 1847. La processó que em dóna peu a escriure aquestes ratlles és del 1829 i forma part de Les métamorphoses du jour. Cosa que vol dir que s'avança 86 anyets a les transformacions que a mi em delecten.

Tot plegat fa que aquest 2010 se m'afiguri un any atrafegat: no tan sols he de furgar en la cosa del patacot, sinó que a més m'he d'il·lustrar en la coneixença d'un il·lustre il·lustrador que aportarà llustre a la vastitud de les meves molt diverses i acreditades ignoràncies.

dimecres, 6 de gener del 2010

Ves per on, Peret...

Seguint les amables indicacions que heu tingut a bé fer-me arribar i amb la inestimable col·laboració de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (diuen que s'ha de citar la font i com que és dia de Reis i sóc obedient així ho faig) dono la benvinguda entre les meves amistats als gegants Peret i Mandinga.

En el benentès que això no acaba de resoldre els meus dubtes metafísics: ara em queda per esbrinar com s'ha pogut transliterar un Peret en un Patacot. Que ja és transliteració, si anem a mirar... Però l'any és jove encara i em comprometo a perseverar en la comesa fins al punt de poder aclarir a plena satisfacció els dubtes que m'aclaparen.

Amb tot he d'admetre que em pregunto amb un punt d'inquietud si no valdria més resignar-me a admetre que no puc anar més enllà d'aclarir els parentius dèrmics i cornis, amén dels glútics i escatològics. Però hi ha alguna cosa que m'empeny als territoris encara verges, vet-ho ací.

dimarts, 5 de gener del 2010

Reis

DIE ZAUBERFLÖTE

Aturada en un bosc
de cedres vells, toques la flauta.
Quina
tonada, no ho sé.
Somreies
feliç.
Em parles de vegades
amb una veu potser l'equivalent
del primigeni so.
No deixis mai
de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.

Joan Vinyoli, Vent d'aram