divendres, 30 d’octubre del 2009

Allobín

Tot endreçadets esperen
que els aneu a fer visita.

Si opteu per la carbassa,
la disfressa
i l'esgarip,
què faran les vostres mòmies
solitàries i escarides,
fredes, ertes,
desnerides,
enyorades i pansides
al fred nínxol de l'oblit?

Feu-me cas i no cediu:
entre quètsup i hamburguesa
o castanya i panellet
no hi ha lloc per cap flaquesa:
que la terra que us espera
encara no parla anglès.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Saló de lectura

De mica en mica em vaig acostumant a llegir dret.
No podia pas ser d'altra manera.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Resposta

Sóc devot del metro. No podia ser d’altra manera, atès que és un mitjà de transport subterrani, és a dir, l’únic que em remet a l’espai per excel·lència, la cripta i/o la catacumba. A més, a l’hora que l’ocupo, m’ofereix un distingit repertori de posats agònics de passatgers que lluiten per emergir a un estat de vigília però se’ls veu presoners de la tebior d’uns llençols i d’uns matalassos que encara conserven l’empremta que hi han deixat. M’encanta.

Amb tot, sóc infidel de mena i de tant en tant traeixo la promiscuïtat del ferrocarril metropolità per la soledat més selecta del taxi. L’esca del pecat sol arrelar en la pesantor de les cames, tribut inexorable a la progressiva estretor d’unes artèries i unes venes massa baquetejades que ja no saben, pobrissones, on emmagatzemar l’allau de greixos amb què les castigo.

En aquestes ocasions, la meva sort varia: de vegades, em torturen amb els sermons d’Onda Zero o de la Cope; d’altres, amenitzen el meu trajecte amb músiques sincopades d’origen incert però de dissonància implacable; en ocasions, em sotmeten a converses d’una banalitat aclaparadora per bé que amanides amb bones intencions...

Allò que menys sovinteja és, però, el que més agraeixo: el silenci.

I això em fa pensar en una anècdota que sempre m’ha fet gràcia. Qui la va escriure la situava a la barberia i probablement la remetia a un personatge conegut. Jo només conservo memòria de la trama.

El barber, un cop té el client aferrat a la butaca, complint el seu deure de cordialitat dialogal, vol esbrinar per quina banda farà més contenta la víctima i vol centrar el tema de conversa: “Com ho farem això? Política? Esports?”

I l’altre, amb qui em sento radicalment identificat, li respon amb un precís, exacte i implacable gerundi: “Callant”.

Chapeau!

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Meditant

Ara que hi ha una certa tirada a caçar al vol expressions íntimes i fugisseres que posen sobre la taula la veritat dels pensaments ocults, m'ha semblat de llei posar en coneixement del públic distingit que m'honora amb les seves visites aquesta imatge, que revela l'estat d'ànim d'un catalanet i una catalaneta que contemplen un esdevenidor força erm a la llum de les circumstàncies, i que van tal com els ha deixat l'amena realitat que els circumda, ço és, amb el cul a laire.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Correspondances

Baudelaire, que és aquest xicot tan eixerit i simpaticot que sembla que se'n fot del mort i de qui el vetlla, va tenir l'encert d'escriure algunes ratllotes amb una certa gràcia:

Et, de ma clairvoyance extatique victime,
Je traîne des serpents qui mordent mes souliers.
Et c'est depuis ce temps que, pareil aux prophètes,
J'aime si tendrement le désert et la mer;
Que je ris dans les deuils et pleure dans les fêtes,
Et trouve un goût suave au vin le plus amer;
Que je prends très-souvent les faits pour des mensonges,
Et que, les yeux au ciel, je tombe dans des trous.

El fet no tindria més importància si no fos que avui m'ha pegat per fullejar un volum oblidat i ha resultat que aquestes paraules m'han saltat a la vista i m'ha vingut de gust copiar-les.

I ho he fet.

I ara què, em pregunto? Caldria algun aclariment, alguna interpretació, donar algun indici que esclarís el perquè de la tria i la intenció de la còpia? Puc extreure algun profit alliçonador de la tirallonga d'alexandrins? Revelo alguna cosa de mi a partir de la conjunció del fragment i del títol de l'entrada? A què correspon tot això?

Bufa, quantes preguntes i quanta poca-solta.

De fet, l'únic que em balla pel cap és que quan Baudelaire publicava Les fleurs du mal transcorria l'any 1857. És a dir, que en faltaven dos per a la molt nostrada restauració dels Jocs Florals i vint perquè a Mossèn Cinto se li premiés L'Atlàntida.

Recony.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Casualitats


Vaig fer coneixença amb la senyora que tenim ut supra un dia que, sense com ni per què, vaig ensopegar amb el web de Renata Palubinskas. El to de la seva pintura em va captivar i em vaig apropiar d'algunes imatges a les quals de tant en tant faig visita per veure algun detall, considerar alguna circumstància. Ni les meves parets ni la meva butxaca estan per a grans alegries, però el disc dur encara dóna de si i hi puc emmagatzemar algun ninotet que de tant en tant m'abelleix de considerar.

En el cas que ens ocupa, ultra la fantasia de la blonda i la imaginativa arquitectura de la màscara, m'atreia la suavitat de l'esguard i el perfil de la boca. En això, com en tantes altres coses, cadascú les enfila per on pot.

La cosa no tindria més importància si no fos que avui mateix no m'hagués topat amb una de les fotografies que, amb una perseverança que és d'agrair, van apareixent a vintagepulchritude. Aquest és un blog que fa de bon seguir si teniu tirada a descobrir com alegraven la parpella i/o alimentaven llur libido alguns dels vostres ancestres.

I resulta que m'hi he trobat amb el que sembla l'original desemmascarat de la senyora de marres:


Diuen que la natura imita l'art, però no sé què dir-vos: en aquest cas em sembla de tota evidència que l'original arracona qualsevol mèrit de l'artista.

Ara sé que l'antifaç dissimula la incapacitat de resoldre amb el pinzell la profunditat de la tristesa que traspua la model i que la finor de les mans traduïda per l'artista ens priva de deduir la misèria que tragina la pobra noia que s'asseu a la cadira. Hi ha, a més, la radical perversió del somriure: ha bastat una lleu curvatura en les comissures per completar la gran mixtificació.

Amb tota evidència no discutiré que Palubinskas tenia tot el dret a manipular el missatge, ni tampoc se m'amaga que la meva mirada ho és tot menys innocent. Però cal que admeti que de la casualitat d'avui se'n deriva una mica més d'escepticisme.

O sigui, que anem bé.

divendres, 2 d’octubre del 2009

La cirereta del pastís

Que el senyor Sirera opini que el seu partit és una merda em sembla plausible. I encara gosaria dir que es queda curt: probablement massa ocupat arrencant-se ganivets de l'esquena, no ha pogut dedicar prou temps a trobar un adjectiu més escaient per qualificar la textura moral de la baluerna en la qual milita.

Amb tot, jo sóc del parer que el símil de la tova escauria a les diverses organitzacions polítiques que tenen per objectiu aferrar al poder els seus membres distingits i , un cop collats a la poltrona, fer mans i mànigues per embolicar la troca i mantenir-los fent posat de mussol i sostenint amb una fatxenderia digna de millor causa que treballen per al bé comú.

Fins aquí, tot correcte.

El que em fa un cert oi és que hi hagi un periodisme que es dediqui a retratar el missatges privats i divulgar-los. A mi, que em van criar en el més estricte respecte a la privacitat de la correspondència, això em fa una mica de repugnància. Ja sé que no és ben bé el mateix, però a mi em fa el mateix efecte deplorable, ves que hi hem de fer. Les formes, en la convivència enraonada, em semblen fonamentals. I constato amb un cert estupor que es van perdent i ja no movem ni una pestanya.

Ja sigui el tostó (em permeto una lleu correcció desnormalitzadora) d'en Saura o la merda d'en Sirera, aquestes diguem-ne notícies que han amenitzat els diversos comentaris polítics (¿?) i les portades de la premsa (¿?) em fan venir ganes de seguir en la Tebaida de la meva inòpia militant.

Per sort, ara és el moment que espero amb candeletes que Madrid no sigui designada seu de les Olimpíades del 2016. El meu argument d'autoritat és que em produeix tan poca il·lusió com quan la Ciudad de Ferias y Congresos va tenir aquest dubtós honor. De fet de fet, crec que tinc decidit que no m'interessaré per l'esport olímpic fins que no demostrin un bri de sensatesa i legalitzin el dopatge. Aleshores en podrem parlar.

I res més.

Bé, sí, una breu postil·la: si alguna institució pública vol encarregar-me un informe, cap problema. Puc acreditar una certa habilitat en la tècnica del "retalla i enganxa" i no tinc cap inconvenient a adaptar La caputxeta vermella segons convingui i sigui escaient. Que no pot ser que Presidència ignori encara que el llop va patir violència de gènere i discriminació per causa d'origen filogenètic.

Petonets.