dimarts, 26 de juliol del 2011

Intuïció d'agost


Pensava avui en els corbs -aus enigmàtiques i intel·ligents on n'hi hagi-, en els seus hàbits alimentaris, la seva fidelitat obstinada en la mort, la capacitat que tenen d'estrafer sons diversos i sorprenents i, és evident, en l'elegància del plomatge, que els allunya del culte absurd a la variació que enlluerna miríades de babaus.

Són aus distingides i circunspectes. Una meravella, vaja.

Perdut com estava en aquestes cabòries m'he sentit de sobte reclamat per un cert projecte de griu que, en algun moment del passat difús que m'acompanya, vaig perfilar en un paisatge de tardor.

La gelosia és extremadament perversa, especialment si neix d'un pensament esbiaixat.

Caut com sóc, he reclamat el meu griu a aquesta finestra, per fer-li honor i mirar de posar una mica d'equilibri en hipotètiques futures batalles que serien, sens dubte, sagnants i sense raó.

Com totes les batalles, és cert.

I per arrodonir-ho i donar-hi un toc d'elevació espiritual, he remenat els fulls d'un altre Griu (el de Vinyoli) que m'ha obsequiat a tot atzar aquestes màgiques paraules:

L'ESPERA

M'entelo com un vidre pel baf de l'atmosfera
carregada de dintre; llegiré
cansadament si m'ho permeten
les veus del bar.
Tu vas i véns com sempre en mi.
Tinc temps, tinc molt de temps.
Tot d'una arribes
de fabulosos llunys. Miracle que t'acostis,
fins a salvar-me.
Ja tot és
com ha de ser. Cada moment,
l'espera.

Joan Vinyoli, El griu, Col·lecció Cristalls, n. 17, Edicions la Magrana, Barcelona 1978, pàg.37

Sí, no és cap cosa extraordinària. Una simple prefiguració d'agost.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Jonàs


Cansat com estava del paper assignat ha decidit embullar la troca i s'ha plantat el peix al cap. Li pesa, és cert. I sordeja, és clar. Però pel que s'ha de sentir, pensa, m'estimo més portar la balena travessera que anar fent tombs entre sucs gàstrics.

Nosaltres direm: "Tot és qüestió de gustos", i ens quedarem tan amples. Nínive no ens inquieta -la seva existència és cada vegada més prima i els pecadors campen a cor què vols, com ha de ser i és de justícia- i de Jahvé en tenim vagues referències potser tan incomprensibles com en els orígens.

Jonàs s'hi repensa: "Peix, dic? Si era una balena vaig errat. Però aquest no canta. Sigui doncs peix i no ens atabalem. Si em vénen ois, perbocaré i ja veurem com se'n surt".

Tant de tràfec fatiga Jonàs. El Sol es lleva, el Sol es pon. Res no porta enlloc.

Ha triat cala segura i s'ajeu. Mira fixament el cel i li pesa el silenci de la nit. Comptar els estels no el distreu ni li fa venir la son. Podria deixar-se aclaparar per la immensitat i sentir-se ínfim, però està tip del seu paper, de tots els papers, de l'absurd.

Tanca els ulls i escolta la festa que fan a la ciutat. D'alguna manera saben que se salvaran i ho celebren a l'avançada.

Però no és sinó un treva.

Passaran els dies i les nits. Els llibres s'oblidaran. Jonàs despertarà i Jahvé arraconarà perdons ben inútils.

D'alguna manera o altra tot ha de retornar al sentit original. Al capdavall el Caos no és més que un peix que es mossega la cua.