dimecres, 30 de juliol del 2008

Lapsus calami

Si teniu un vague coneixement de mi sabreu que em reclamo d'un ateisme de pedra picada, que no em concedeixo ni el respir d'un còmode agnosticisme.

Això no quita, però, que el digne exercici de les mediacions amb el més enllà (s'adornin amb sotana o amb pell de tigre) em mereixin un tendre i amorosit somriure. Al capdavall, entenc que a l'hora de fer front als abismes insondables hi ha qui necessita estovar l'esglai amb cataplasmes diversos.

Una de les aportacions més agradoses que ha rebut la meva ciutat d'ençà que ocupa un lloc privilegiat en el mapa de la desesperació global és la proliferació de vidents i bruixots que ofereixen els seus serveis recorrent a mecanismes publicitaris d'eficàcia més que dubtosa (o potser no, qui sap...).

El fullet que reprodueixo me l'han donat aquest matí, a la sortida del metro. Com que el quiosc ja havia tancat i anava curt de lectura, he amenitzat el cafè de bon matí amb la lectura atenta del potencial de l'amic Kaba Ale.

Ja deia bé mon àvia que no es pot deixar mai res per verd: heus ací que he trobat la llum de la meva vida, el màgic a qui recórrer en cas de destret. I és que en arribar a la vuitena línia he vist la llum: "enfermedades espirituales, droga, trabajo, alcohol".

Vatua tota la Cort Celestial! És el meu home: qui és capaç d'eliminar el "tabaco" de la tríada maligna i substiruir-lo pel "trabajo", es mereix no tan sols el meu respecte, sinó la meva més profunda i sincera admiració.

Ja ho tinc decidit, mai que hagi de resoldre algun mal d'ull truco al Kaba Ale. Oli en un llum, n'estic convençut!

diumenge, 27 de juliol del 2008

Que dius que què?


-Ui, són molt menuts encara!
-Temps al temps, ja prou que manen. Jo diria que anem bé.
-Cal que obri l'ull?
-Tranqui, jo controlo. Ja t'avisaré si cal.
Benvinguts, petits. Ja quedarem i farem unes copes!

Petit conte idiota (9)

Anava per assassí en sèrie i es va acabar convertint en adroguer, la vida ja les té aquestes coses. Però la vocació hi és, no s’hi pot fer res, i no hi ha dia que no esbudelli (mentalment, és clar) alguna de les clientes i segueixi al peu de la lletra (en la imaginació, és clar) els rituals de sadisme i antropofàgia amb què ha anat perfilant la seva carrera i que sempre han desconcertat els més fins policies que fracassen, un rere l’altre, en la seva persecució.

Però el món dels adroguers està en franca decadència: supermercats i centres comercials tenen menys escrúpols que un assassí implacable com ell mateix, i s’ha hagut de declarar a la fi vençut. Breu, haurà de plegar el negoci, com tants altres que li han passat al davant a major glòria de les lleis del mercat.

Meticulós com és, però, no vol acomiadar-se d’un ofici sense abandonar l’altre i tria acuradament la que serà la seva última clienta. No li ve d’un dia, i entre pots de cigrons i enciams malvenuts va esperant que entri l'escollida.

Ho fa un dimecres a les vuit tocades. És, com totes les altres que l’han precedit en l’imaginari morbós, una dona d’uns cinquanta, morena i rodanxona. Porta ulleres i té un somriure afable. És parladora de mena i no triga a informar-lo: acaba d’arribar al barri, els de la conductora s’han entretingut i no té res per sopar. Agafarà res, quatre cosetes, i demà ja hi tornarà més calmosa. Bé ha d’omplir la nevera per fer front a aquests primers dies que lliscaran a cavall del desori i la il·lusió per la nova aventura. Ella és de botigues de les de tota la vida, ja ho ha dit, i espera que s’aniran veient.

Una esgarrifança li puja pel braç quan agafa el ganivet del pernil i l’esmola. Si a ella no li sembla malament, es permetrà de fer-li un petit regal de benvinguda, res, un detallet. És un pernil excel·lent, ja m’ho sabrà dir. Així el tasta, i ja em dirà.

El moviment precís tantes vegades perfilat en la ment li surt rodó, i la víctima s’escola sense un sospir, tot i que -i això no ho tenia previst- amb convulsions un pèl desmesurades que li deixen el terra vermell i enllardufat.

Tira persiana avall, desembarassa el bagul dels congelats i hi ajeu la clienta, amb prou traça perquè el coll sembli encara d’una peça. L’ha despullada, és clar, i la poca llum que hi ha ara li dóna una vaga lluentor a la pell.

Acosta una cadira i s’asseu a la vora. Se sap de cor tot el que vindrà després i sap també que ho farà amb la mateixa delicada tendresa amb què ha tractat totes les altres dones que ha imaginat.

Mentre la mira, però, sap també que aquest cop abaixarà la guàrdia i que és més que probable que a la fi el detinguin. No s’hi oposarà, és de justícia. Només un dubte el corseca: es deixarà penjar només aquesta mort o confessarà totes les que no n’eren sinó la lenta preparació?

En tot cas, pensa, això ho pot decidir demà. I és que ara comença a tenir una mica de rau-rau que li recorda que ja és hora de sopar.

divendres, 18 de juliol del 2008

Flatus voci

"Els egipcis, poble antic i savi, sabien que només una figura geomètrica podia unir terra i cel. Per això van entretenir lleures i sacrificar vides i en van quadruplicar la imatge per deixar-nos record d'una veritat simple i essencial". (Lord Carnavon, Memòries apòcrifes)
18+7+2008=8, el nombre de la justícia.
I perquè és just i necessari acabo de decidir que m'atorgo unes vacances, ço és, retorn al nonsense.
Ha quedat prou clar?
Espero que no!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
(Ens anirem veient.)

dijous, 3 de juliol del 2008