dilluns, 27 de juliol del 2020

Sor Adela i la pandèmia




Ferran Patxot va publicar amb el pseudònim de Sor Adela una trilogia que us convindria de tenir en compte. No dic jo que us la llegiu, que no fa al cas, però sí que reflexioneu serenament sobre la seqüència a què ens conviden els seus títols: Las ruinas de mi convento (1851), Mi claustro (1856) i Las delicias del claustro y Mis últimos momentos en su seno (1858).

Perquè la cosa ve a ser així: de primer la pandèmia ens ha ensorrat en la misèria, de segon hem pogut descobrir les virtuts del confinament i ara mateix estem en camí de descobrir com en som de feliços topant de cap contra quatre parets.

Això els que les tinguin, que com a la història dels tramusos sempre hi ha els que s’han de conformar amb les pellofes i viure al ras.

Doncs això.

diumenge, 26 de juliol del 2020

El gust per la lectura


Fa uns dies sentia a la ràdio un bonic programa on doctíssimes veus dissertaven sobre el com i de quina manera es podia encarrilar un nen o un adolescent al recte camí de la lectura.

Tot el que deien em semblava prou bé. Però vaig trobar a faltar un apunt: si voleu que la canalla llegeixi, feu-los tastar les delícies de l'avorriment.

Un individu avorrit amb un llibre a l'abast té molts números a la rifa d'esdevenir un lector.

Això i que no me'ls estoveu amb aquest sentimentalisme tronat de voler que visquin sempre entre núvols de sucre i coixins de xocolata.

Amb tantes emocions navegant per l'éter tinc por que les neurones no s'arronsin definitivament.

I si ha de ser així, la veritat és que m'és ben igual.

Tal fareu, tal trobareu.

dimecres, 22 de juliol del 2020

Barcelone

Sóc de poc sortir, potser seria més exacte dir que sóc de gens sortir. El cancell de ca meva fa frontera amb el no-res, cosa que explica prou bé que no m'atregui massa llençar-me a travessies més aviat amb pocs o nuls al·licients.

Dit de manera més concisa, m'ho he de pensar molt per baixar a Barcelona. Reconec que fa uns anys, m'hi arriscava alguna vegada perquè a la porta de la FNAC hi havia algú que em cridava amb més força que els llibres. Però la roda del temps tot s'ho menja i no hi ha res, avui per avui, que em faci anar més enllà de la plaça del Diamant.

Aquesta meva Barcelona d'ara m'és tan llunyana com la que us reporto tot seguit. Ve de l'any 1955 i us arriba de la mà de Boris Vian. 

Ja sé que és altament improbable, però si sabés que me l'havia de trobar, encara m'arriscaria a rodolar Rambla avall.

Que "lo cortés no quita lo valiente", que deia la meva àvia navarresa.