A la gàbia. Muts.

Aixecava la persiana de la mà d'Estellés.

I avui resulta que tanquen els repetidors i que el País Valencià es queda sense mitjans audiovisuals en català.

Segueixo amb la persiana oberta. Ara a mig pal.

I reprenc Estellés, per allò que avui toca:

Closa la mà
que té la pedra.
Mai no es sabrà.

Passen les nits,
passen els cels,
els infinits.

Closa la mà
que té la pedra
que et ferirà.

Passa la cort,
galans i dames.
Torna la mort.

Calles i evoques
mentre murmuren
diverses boques.

Oh gran dissort.
Gira la dansa.
Guanya la mort.

Mare de terra, 1992.

(No oblido Vinyoli, però temps hi haurà.)

Persiana amunt

Per consell del meu confessor i guia espiritual (vid. ut supra) reprenc aquestes anades i vingudes a la falda d'Eumolp.

Com que aquest any tocarà fer memòria de Joan Vinyoli, jo us engaltaré una cita d'Estellés:

[...] em roseguen les boles dels ulls, el cos, el cap,

els peixos implacables de cada nit que em van

assetjant cada dia mentre vaig, mentre torne,

mentrestant faig açò o allò i que de nit surten

de llocs inconcebibles i em roseguen, roseguen

els meus talons, els ulls, el baix ventre, l'esquena...

Es bo.

I punt.

Tanquem la paradeta