Pensament

Us ben juro que m'ho miro amb atenció

i amb ganes de treure'n l'entrellat,

però tinc la sensació que cada dia tinc més

cara d'enze.

I el que és pitjor, que vaig veient

que va més enllà de la cara.

Enze per enze, enze al quadrat.

Nostàlgia

A ma mare li agradava cantar. M'explicava que de nena es comprava els cançoners amb les cançons de moda. I se les deuria aprendre. Més endavant, i amb l'ajuda de la ràdio, es va fer amb un repertori força assortit de tonades. Allò de les gardenias i els angelitos negros s'alternava amb els señorita hace rato que la espero i els labios de rubí. En fi...

Però tenia un repertori més amagat amb el que de tant en tant m'obsequiava. I avui, no sabria dir com m'ha vingut al cap una d'aquestes tonades que ma mare em cantava de petit. Deu ser cosa dels anys. O de la tardor. O ves a saber per què.