dissabte, 27 d’octubre del 2007

Confidències


Amputat com em sé d'una vida més alta, no em puc estar de sentir-me prop d'il·lustres companys de viatge. Tant és així que de tant en tant em ve a la memòria la confidència que em va fer a trenc d'alba el braç incorrupte de santa Teresa, després que haguérem buidat trinco-trinco una traïdora ampolla d'aiguardent.

Em deia com cada cop més se li feia urgent la memòria del cos i com l'absència de l'espatlla li retreia la fredor del reliquiari i la solitud de l'argent i la pedreria. Com se li havia fet feixuc de suportar el temps que havia hagut de distreure les seves virtuts taumatúrgiques per no allargar més enllà de l'obscenitat la dilatada eternitat del dictador. Com li era de difícil entendre la perversa devoció dels qui l'havien trossejada i repartida després de morta fins a transformar-la en un trencaclosques mal escampat. I com això l'havia convertida no ja en descreguda sinó en atea militant, perquè se li feia insuportable d'acarar la resurrecció de la carn i trobar-se feta a peces sangonoses als quatre punts cardinals implorant una molt improbable casualitat de retrobament.

Tot això em deia. I jo feia capcinades interrogant la sempre obscura veritat que s'amaga al cul d'una copa buida abans de buscar entre tentina i tentina l'oblit que a tots ens ha de permetre saludar la naixença d'una alba nova.

divendres, 12 d’octubre del 2007

Lletra

Ossos, ossos... Valga'm Collodi, i que n'ets de mentider, amic Eumolp, si a tu el que de veritat t'interessa són els feixos de fibres. Sempre, és clar, que estiguin convenientment empaquetats per una dermis escaient.
Però va, no t'ho retrec. Entenc que tots tenim dret a teixir cortines de fum o teranyines de paraules per amanir-nos un bon passament en aquest -tu i jo que ens assemblem tant ho sabem prou bé- món de mones.
Em limito a treure el nas per recordar-te que no t'has desempallegat de mi i fer-te una lleu estirada d'orelles, que d'entre les tautologies posssibles és la que més il·lusió em fa en aquests moments.
I perquè vegis que La Veu és legal, et faig regal d'una d'aquestes senyoretes a les quals tens devoció. Posem així una pinzellada d'alegria a tant difunt i tanta ossada com els que últimament ens imposes.
Que reposis en la pau que et mereixes. Ja ens tornarem a veure, paraula d'ectoplasma.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Meditació (2)

Si mig acluqueu els ulls i mireu la bonica pintura
veureu un bonic dibuix
perpetrat per Octavio Ocampo.
A mi, és que el que em van són els ossos, ja em diràs tu. Memòria de gos? Metempsicosi amb retentiva? Malviatge el dubte. M'incomoda: sóc, ho proclamo i ho mantinc amb orgull, més de gat que de gos, i ja em fotria regirar la meva vida anterior i descobrir-me ensumant fanals o fent d'esbirro policial.
Cal, però, que acceptem amb humilitat les nostres servituds i acato el meu destí de devot de la carcanada. Ara només em cal escartir si rosegaria més de gust un fèmur o el rosari de l'espinada.
Sembla que ja tinc tema per una altra llarga meditació